El passat diumenge 22 de Febrer, per fi, vàrem poder gaudir d’un fantàstic dia de sol i una temperatura que, tot i que a inici del dia era fresqueta, es va anar arreclant a mida que avançava el matí.
L’ambient que es respirava a l’estadi era fantàstic: molts corredors d’aquí cap allà amb les bicis, molts acompanyants, els boxes al mig de la pista d’atletisme... fa goig veure una zona de boxes a l’herba, ben muntadeta i plena de bicis mentre la penya va preparant-se tot el material per no perdre un segon quan arribin a cada transició.... després tot surt malament, es clar, però mola fer tot el paripé, je, je.
El dia abans havia preparat les meves sabatilles de la bici, retallant una mica els extrems de les tires de velcro i eliminant una mica de velcro perque no es vagin enganxant a tot arreu... je, je, je... - ja he guanyat uns segons en el canvi, pensava jo.
Penjo la bici, obro la bossa i enganxo les sabatilles mentre demano unes gomes perque, un cop més, me les he descuidat. Quan em disposo a posar les gomes... Aaaahhh!! Horror!!! El velcro de la tira superior s’ha trencat.... me cago’n la xxddakfjsdfññ!!! I ara qué faig? Deixa que l’enginyer que porto a dintre comenci a enginyar....... intentaré passar el segon velcro pel tirador del primer mentre anulo el primer però deixant operativa la zona ”enganche” d’aquest primer.... buffff!!! No m’entero ni jo del que estic fent.
Al final he omplert la sabatilla de gomes i no tinc ni idea si el meu invent funcionarà... ja em preocuparé després i, si no, ja tinc una excusa ;))))).
Hi ha força colla del CNTerrassa, es veuen molt monos vermells i, d’un i dó la gent que ens ha vingut a veure: Obviament la Sandra, la Núria, el Josep, Jordi, Manel, .... això es claca, si senyor!
Acabem d’escalfar, estirar una mica i anem cap a la sortida... son dues voltes a la pista d’atletisme així que serà una sortida ràpida. Estic content i amb els nervis a tope, com Deu mana!
Tret de sortida i A SACO!!!!! Tots a muerte i em començo a col·locar per no rebre ni donar. Ja portem uns 200 metres, miro el GPS i veig que anem a 3’04 /Km, cony, qué ràpid!, ja portem uns 400 i.... 2’58 /Km !!!! si jo creia que el meu rellotge no marcava el 2!!. Acavo el primer kilómetre a les pistes abans de sortir cap al circuit a una velocitat rondant els 3’/km. Sortim i comença a pujar el tema, el ritme va baixant i és el moment d’agafar la velocitat assumible o moriré. Veig a l’Hermies, el Paco i en Casas a escasos 50 metres devant meu. Intento seguir el seu ritme però està clar que no ho podré fer els 6 kilómetres que dura la primera cursa així que em concentro en el meu ritme. Entrem a l’estadi novament i ni me n’adono si la Sandra m’anima o em fa fotos... vaig massa concentrat.
Segona volta, el ritme encara es bó, vaig mirant el GPS i vaig 3’45 – 3’48... ja és això!
Ara veig a l’Hurtado que em diu que tracti d’agafar al grup que va devant meu perque pot ser bó per la bici. Apreto però hi ha un forat de 40-50m que no puc reduir així que arribo a la transició una mica despenjat.
Casco cordat, bici en mà i cap a fora!
L’ambient que es respirava a l’estadi era fantàstic: molts corredors d’aquí cap allà amb les bicis, molts acompanyants, els boxes al mig de la pista d’atletisme... fa goig veure una zona de boxes a l’herba, ben muntadeta i plena de bicis mentre la penya va preparant-se tot el material per no perdre un segon quan arribin a cada transició.... després tot surt malament, es clar, però mola fer tot el paripé, je, je.
El dia abans havia preparat les meves sabatilles de la bici, retallant una mica els extrems de les tires de velcro i eliminant una mica de velcro perque no es vagin enganxant a tot arreu... je, je, je... - ja he guanyat uns segons en el canvi, pensava jo.
Penjo la bici, obro la bossa i enganxo les sabatilles mentre demano unes gomes perque, un cop més, me les he descuidat. Quan em disposo a posar les gomes... Aaaahhh!! Horror!!! El velcro de la tira superior s’ha trencat.... me cago’n la xxddakfjsdfññ!!! I ara qué faig? Deixa que l’enginyer que porto a dintre comenci a enginyar....... intentaré passar el segon velcro pel tirador del primer mentre anulo el primer però deixant operativa la zona ”enganche” d’aquest primer.... buffff!!! No m’entero ni jo del que estic fent.
Al final he omplert la sabatilla de gomes i no tinc ni idea si el meu invent funcionarà... ja em preocuparé després i, si no, ja tinc una excusa ;))))).
Hi ha força colla del CNTerrassa, es veuen molt monos vermells i, d’un i dó la gent que ens ha vingut a veure: Obviament la Sandra, la Núria, el Josep, Jordi, Manel, .... això es claca, si senyor!
Acabem d’escalfar, estirar una mica i anem cap a la sortida... son dues voltes a la pista d’atletisme així que serà una sortida ràpida. Estic content i amb els nervis a tope, com Deu mana!
Tret de sortida i A SACO!!!!! Tots a muerte i em començo a col·locar per no rebre ni donar. Ja portem uns 200 metres, miro el GPS i veig que anem a 3’04 /Km, cony, qué ràpid!, ja portem uns 400 i.... 2’58 /Km !!!! si jo creia que el meu rellotge no marcava el 2!!. Acavo el primer kilómetre a les pistes abans de sortir cap al circuit a una velocitat rondant els 3’/km. Sortim i comença a pujar el tema, el ritme va baixant i és el moment d’agafar la velocitat assumible o moriré. Veig a l’Hermies, el Paco i en Casas a escasos 50 metres devant meu. Intento seguir el seu ritme però està clar que no ho podré fer els 6 kilómetres que dura la primera cursa així que em concentro en el meu ritme. Entrem a l’estadi novament i ni me n’adono si la Sandra m’anima o em fa fotos... vaig massa concentrat.
Segona volta, el ritme encara es bó, vaig mirant el GPS i vaig 3’45 – 3’48... ja és això!
Ara veig a l’Hurtado que em diu que tracti d’agafar al grup que va devant meu perque pot ser bó per la bici. Apreto però hi ha un forat de 40-50m que no puc reduir així que arribo a la transició una mica despenjat.
Casco cordat, bici en mà i cap a fora!
Em pujo a la bici d’un salt, faig 4 pedalades (obviament les gomes han saltat mentre corria i les sabatilles van bojes però aconsegueixo col·locar els peus sobre elles bastant rapidament), poso els peus a dintre i comprobo que el meu invent del velcro funciona! Donc, vinga, a meterle caña!
Veig que el grup que em portava una certa distància segueix portant més o menys el mateix i que no es fan relleus així que apreto per agafar-los. S’estàn apropant, apreta, apreta!... a les pujades més fortes (el circuit és bastant dur), la distància es fa petita més ràpidament i, ja sóc aquí!
Em poso a descansar una mica a l’abrig del grupet de 4 que som durant una estoneta.... Ja he recuperat les forces i començo a pensar que el grupet va un pel lent pel meu gust així que em poso devant i els hi dic d’anar fent relleus... manda huevos!, jo muntant un grup de relleus. Dels 3 que anaven només 1 sembla estar una mica per la feina, els altres dos fan un relleu curt i passen darrera per no moure’s d’allà. Anem agafant a algun corredor suelto i els hi segueixo dient de fer relleus curts però començo a tenir la sensació que no em donen relleus perque simplement no poden fins que, efectivamente, en un dels repechos es queden els 3 enrera... i torno a estar sol!
Aleshores arriba el que va ser, per mi, el moment clau de la cursa: Escolto el típic soroll de rodes apropant-se ràpidament pel darrera, s’apropa un grup fort i, en pocs segons, giro el cap i veig unes rodes aerodinàmiques aproximant-se per la meva esquerra. M’aixeco del sillin, apreto per agafar velocitat i, després del segon ciclista, em col·loco per “xupar” roda.
Error número 1: No mirar quanta gent venia al grup
Error número 2 i més greu: Fer el P A R D I L L O –m’explico : Em poso darrera del segon tio, com dic, i comencen a parlar entre ells mentre van fent relleus. De sobte comencen a increpar –Va hombre! Unos relevos aquí, no?.... tothom callat i fent-se el boig. Jo segeixo allà al mig, feliu com una pardiu i un altre cop: - Venga coño! Ayudad un poco!.
- Pero si no podemos, joder! – els hi dic.
- Venga, que si que podeis... aunque sea un poco – respon un d’ells.
I caig com un idiota. Els hi faig un parell de relleus i el segon amb les cames a tope, em tenen davant una estoneta fins una pujada on, en comptes de relleu, em foten un pal de l’hostia i és, aleshores, quan me n’adono de la quantitat de gent que hi havia realment al grup aprofitant-se de les dues bésties que anaven davant.
L’últim del grupet, en Jordi Fabra, que es va girant per veure com em quedo... que cabrit! Si em sembla veure un petit somriure a la seva boca!!!
I em quedo sol, un cop més!!!
Falten un parell de quilòmetres per arribar al final de la pujada i m’ha agafat un nano de l’Eix Navàs. Amb ell acabaré la resta de la cursa en bici ben compenetrats amb els relleus.
Apa, arribem a l’estadi, trec els peus de les sabatilles, quassi li passo per sobre a la jutgessa d’entrada mentre em col·loco sobre un sol peu i salto de la bici. Entro a la zona de bicis, collons! Que cansat que em noto!
Em descordo el casc i PIIIIIIIIIIIIIII !! Em crida un jutge: - Para!!!
- Qué passa????- Li pregunto
- Parat i cordat el casc.- em diu. (me l’havia descordat abans de deixar la bici)
Vaig remogant mentre em cordo el casc i penso “mira que bé em vindrà per descansar!
- Segueix!
- Gràcies jefe!
Deixo la bici, em col·loco les meves super Saucony de 30€ tunejades, em descordo el casc i yepaaaa! Surto com si tingués darrera al dimoni.
Em dura la polvora fins a la primera corva. Després el calvari es perllonga durant els prop de 3 km que dura la part de córrer i em concentro perque no m’agafi ningú mentre em vaig apretant el costat esquerra pel flato que m’ha agafat.
Ja baixo cap a l’estadi i escolto les passes d’algú que m’agafa. Tot just algú crida: -Molt bé, la primera noia! I estic a punt de dir-li: Eh! Que soc un tio! Però la meva ment lliga tot l’escenari i me n’adono que ve pel darrera la Pilar Hidalgo qui em passa a 200 metres d’entrar a meta. Apreto el pas per possar-me la seu ritme.... bona vista, ejem, ejem!!!.
S’ha acabat!!! Com he patit!!!
Veig a la Sandra que em mira rient. S’ha fet un fart de fer fotos meves i de la gent del club. També veig la resta de gent que ens ha vingut a veure i vaig xerrant aquí i allà.
Finalment he fet el 60é i un temps de 1h10’10’’... Dintre de l’equip he fet el 5é darrera del Paco, Hermies, Casas i Fabra... ja puc estar content, ja!
La propera Manresa on espero no fer el pardillo.... la vida és un continuu aprenentatge.
Veig que el grup que em portava una certa distància segueix portant més o menys el mateix i que no es fan relleus així que apreto per agafar-los. S’estàn apropant, apreta, apreta!... a les pujades més fortes (el circuit és bastant dur), la distància es fa petita més ràpidament i, ja sóc aquí!
Em poso a descansar una mica a l’abrig del grupet de 4 que som durant una estoneta.... Ja he recuperat les forces i començo a pensar que el grupet va un pel lent pel meu gust així que em poso devant i els hi dic d’anar fent relleus... manda huevos!, jo muntant un grup de relleus. Dels 3 que anaven només 1 sembla estar una mica per la feina, els altres dos fan un relleu curt i passen darrera per no moure’s d’allà. Anem agafant a algun corredor suelto i els hi segueixo dient de fer relleus curts però començo a tenir la sensació que no em donen relleus perque simplement no poden fins que, efectivamente, en un dels repechos es queden els 3 enrera... i torno a estar sol!
Aleshores arriba el que va ser, per mi, el moment clau de la cursa: Escolto el típic soroll de rodes apropant-se ràpidament pel darrera, s’apropa un grup fort i, en pocs segons, giro el cap i veig unes rodes aerodinàmiques aproximant-se per la meva esquerra. M’aixeco del sillin, apreto per agafar velocitat i, després del segon ciclista, em col·loco per “xupar” roda.
Error número 1: No mirar quanta gent venia al grup
Error número 2 i més greu: Fer el P A R D I L L O –m’explico : Em poso darrera del segon tio, com dic, i comencen a parlar entre ells mentre van fent relleus. De sobte comencen a increpar –Va hombre! Unos relevos aquí, no?.... tothom callat i fent-se el boig. Jo segeixo allà al mig, feliu com una pardiu i un altre cop: - Venga coño! Ayudad un poco!.
- Pero si no podemos, joder! – els hi dic.
- Venga, que si que podeis... aunque sea un poco – respon un d’ells.
I caig com un idiota. Els hi faig un parell de relleus i el segon amb les cames a tope, em tenen davant una estoneta fins una pujada on, en comptes de relleu, em foten un pal de l’hostia i és, aleshores, quan me n’adono de la quantitat de gent que hi havia realment al grup aprofitant-se de les dues bésties que anaven davant.
L’últim del grupet, en Jordi Fabra, que es va girant per veure com em quedo... que cabrit! Si em sembla veure un petit somriure a la seva boca!!!
I em quedo sol, un cop més!!!
Falten un parell de quilòmetres per arribar al final de la pujada i m’ha agafat un nano de l’Eix Navàs. Amb ell acabaré la resta de la cursa en bici ben compenetrats amb els relleus.
Apa, arribem a l’estadi, trec els peus de les sabatilles, quassi li passo per sobre a la jutgessa d’entrada mentre em col·loco sobre un sol peu i salto de la bici. Entro a la zona de bicis, collons! Que cansat que em noto!
Em descordo el casc i PIIIIIIIIIIIIIII !! Em crida un jutge: - Para!!!
- Qué passa????- Li pregunto
- Parat i cordat el casc.- em diu. (me l’havia descordat abans de deixar la bici)
Vaig remogant mentre em cordo el casc i penso “mira que bé em vindrà per descansar!
- Segueix!
- Gràcies jefe!
Deixo la bici, em col·loco les meves super Saucony de 30€ tunejades, em descordo el casc i yepaaaa! Surto com si tingués darrera al dimoni.
Em dura la polvora fins a la primera corva. Després el calvari es perllonga durant els prop de 3 km que dura la part de córrer i em concentro perque no m’agafi ningú mentre em vaig apretant el costat esquerra pel flato que m’ha agafat.
Ja baixo cap a l’estadi i escolto les passes d’algú que m’agafa. Tot just algú crida: -Molt bé, la primera noia! I estic a punt de dir-li: Eh! Que soc un tio! Però la meva ment lliga tot l’escenari i me n’adono que ve pel darrera la Pilar Hidalgo qui em passa a 200 metres d’entrar a meta. Apreto el pas per possar-me la seu ritme.... bona vista, ejem, ejem!!!.
S’ha acabat!!! Com he patit!!!
Veig a la Sandra que em mira rient. S’ha fet un fart de fer fotos meves i de la gent del club. També veig la resta de gent que ens ha vingut a veure i vaig xerrant aquí i allà.
Finalment he fet el 60é i un temps de 1h10’10’’... Dintre de l’equip he fet el 5é darrera del Paco, Hermies, Casas i Fabra... ja puc estar content, ja!
La propera Manresa on espero no fer el pardillo.... la vida és un continuu aprenentatge.
