- Però quina gana!! - no paro de repetir-me mentre conduixo cap a Manresa. Són les 14h i falta prop d’una hora per començar la duatló. Sé que no hauria de menjar res però això de fer un esmorzar fortet cap a les 10am i prou és insoportable per un gules com jo així que agafo la barreta “super-power-energy” de la guantera i li faig un mossec.... mmmm!!
La temperatura és boníssima, sobre els 20ºC i un solet que convida a estirar-se sobre la gespa a fer la migdiada més que no pas liar-se a córrer.
Arribo al pabelló i hi veig la coneguda estampeta que sol precedir les curses: cotxes amb bicis carregades i gent amunt-avall amb els tirants del mono penjant a l’alçada de la cintura.
Aparco, trec la meva machine i cap a boxes. Allà no hi ha la típica barra per penjar la bici sino unes estructures de fusta amb una ranura feta per encabir la roda posterior i un espai central per deixar el material. En total hi caben 2 bicis per estructura així que l’espai és compartit... no està malamenet l’inventillo.
Passo als formalismes: poso el casc sobre el manillar, penjo les sabatilles als pedals, ara si les porto tunejades a tope: plenes de grapes unint les tires de velcro, amb un velcro extra per evitar que s’obrin les dues tires... vaja, un enjendro. El tio del costat se les mira atónit, em mira i fot una ganyota que diu: - però on collons va el freak aquest amb aquesta merda!! - Si això se li desmuntarà a la primera pedalada!!.... Potser té raó però ja ho comprobarem.
Veig a l’Hermies, Casas i Alex escalfant i m’hi afegeixo. Un minut més tard també ve en Fabra que està escalfant amb la Sandra qui passa de nosaltres i se’n va a escalfar per una altre banda (aquesta èlit passen dels dolents!!, je, je, je).
Anem comentant lo realment estrany i antinatura que és fer una cursa a questa hora. El cos sembla adormit i costa arrossegar les cames. Fem unes rectes i cap a la sortida on trobem també al Paco (qui, com sempre va fer una cursa brutal) i en Jordi Maiques.
Ens desitjem sort i PAM! Tothom a córrer!!
Un cop més, sortida ràpida a un ritme que no és el meu però amb la idea d’anar entrant el ritme bó de mica en mica fins a possar-me a régim. El primer quilometre és a la carretera amb un lleuger desnivell negatiu i vaig per sota de 3’30. Girem al cono i enfilem la part del recorregut de terra que, ara si, fa pujada i em porta a un ritme lógic, menys ràpid, je, je.
Faig la primera volta passant per la sortida i veig que hi ha força dels nostres animant: Carlos, Elias, Hurtado, Guillen (amb les seves filles)... - Tranquils!! Deixarem el pabelló ben alt!!
Escolto a l’Hurtado cridant: -Molt bé, Isma - i, inmediatament, - Molt bé, Alex - i això vol dir que el company Frias ve pel darrera com una locomotora.
Efectivament, em passa sobre el Km3 on jo vaig fotudet de forces. Apreto dents i em col·loco darrera seu on estaré fins a la primera transició.
Arribem un grupet que crec pot ser bó per la bici mentre prego que les sabatilles no es desintegrin. Em poso el casc volant, em trec hiper ràpidament les sabatilles de córrer i tiro de la bici...... meeeeeeeeeeeerrrrrrdaaaaaaaa!!! -Però qué passa?? No surt de la caixa dels nassos!! Segueixo tibant i res, només aconsegueixo aixecar tota l’estructura de fusta incloent-hi la bici del tio que em mirava raro abans però la bici no surt. Buaaaa!!. Començo a moure la bici d’un cantó cap a l’altre pensant que em carregaré algún radi fins que finalment aconsegueixo treure la roda de la ranura.
Miro endavant i veig que ja no queda ningú del grup amb el que havia arribat corrents... xdfxsghxhxshsx (no traduible)!!! Pujo a la bici cagant llets, em cordo les sabatilles (per sort, el sistema de velcros/grapes funciona perfectament) i tiro de plat per veure quina situació hi ha.
Tinc sort i de seguida arriba un grup amb un parell de bésties tirant. Em poso rastrerament a roda i cap amunt.
Són 11 km de lleugera pujada on es tira bé amb el plat fins al darrer mig quilòmetre que fa una mica més de pendent.
El grup va bastant compacte i vaig cómode mirant enrera per comprobar qui arriba al grup el qual cada cop camina més ràpid. Hi ha un parell de pals per treure gent però pocs cauen del grup fins a les darreres rampes on veig que el grup es comença a trencar i es queden dos sols al devant. M’aixeco mantenint el plat i “palo que te crió”, me’n vaig a buscar els dos escapats. Els enganxo i acabem els darrers metres de pujada els tres junts.
Tot just uns metres pel devant, al cono de gir, veig algú del CNTerrassa que va sol. Ens creuem i me’n adono que és l’Alex qui també ha fet una bona pujada. L’atrapem ràpidament i quedem un grup de 4 per fer relleus. Un dels quatre que anem, crec recordar que del Vic, fa uns relleus perillossos, d’aquells que et fan perdre roda com hagis tirat tu justet i li toqui e ell fer el relleu. En un d’aquests relleus està l’Alex tirant, veig que ho està donant tot i darrera el del Vic es prepara a fer el seu relleu-“hachazo” i, efectivament, el passa ràpidissim mentre comença a obrir forat. La resta ens posem a tirar per enganxar-lo i l’Alex es comença a quedar. Jo porto els bessons a rebentar per+o segueixo tirant per mantenir-me a roda mentre l’alex s’allunya del mini-grup de tres.
Els bessons se’m comencen a pujar i haig d’anar rebaixant la pressió als pedals per evitar-ho així que els darrer quilómetre prefereixo no seguir forçant i em quedo una mica retrassat. Miro enrera i veig que l’Alex no ve. La distància que li porto es prou com per que no m’atrapi corrent (o si).
Deixo la bici rapidament, el casc, em posso les sabatilles i surto cap al circuit de correr. De seguida me n’adono que seran 2,5 km moooooolt durs. Tinc els bessons a punt de pujar-se varies vegades i haig d’anar fent el “Chiquito” quan això passa.
No faig més que pensar en la pujada i el que patiré allà. La baixada la faig de forma digna (Cap avall fins la merda córre) encara per sota de 4’/km i enfilo la pujada concentradíssim en els meus bessons.
Quan he girat al cono he vost que l’Alex no va massa lluny, uns 20” pel darrera mentre que en Fabra hha tirat la tovallola i va més lluny. Giro a la dreta per fer els darrers 500m i l’alex està retallant tot i que ja es poca la distància per meta i no m’agafarà.
Arribo a meta mort però content. Aquestes curses tan curtes son massa dures per un vell com jo!!
Ara a descansar tot el que es pugui demà diumenge i fins a la propera, si tot va bé, St. Joan Abadesses.
No hay comentarios:
Publicar un comentario