Recullo el material , em poso el mono i intento activar el positivisme per deixar de banda les poquetes ganes que tinc d’anar-hi. Definitivament, necessito un descans mental i començar ja l’època de braves, birres, pizzes, etc.... Vale, vale, ja sé que no he deixat mai aquesta etapa però ja sabeu a qué em refereixo.
En Dani passa per casa puntualíssim (així dona gust) amb la Susana i ens en anem a trobar a la resta dels craks del Terrassa al don Candido.
Allà hi ha uns quants dels nostres: Natàlia, Carles, Ana, Samu, Miriam, Raúl, Sandra, Jordi Fabra, Jordi Casas, Christian i Jordi Romero. A la resta ens els trobarem a Tossa ja concentrats, un total de 18 triatletes preparats per “gaudir” d’una cursa que promet moooooolt.
Fem una paradeta per dinar... el famós “tapering” que tant se’n parla al nostre foro, ja, ja, ja. Veig que tothom porta uns tuppers enormes incloent-hi postres. Miro el meu ridícul dinar (quatre spaguettis amb tomaquet) i em pregunto si en tindré prou per finalitzar la cursa... suposo que es llegeix clarament la cara de gilipolles que se’m queda perque de seguida em comencen a oferir plàtans, galetes, etc.... aquests companys són els millors!!
L’ambient és espectacular a Tossa: boxes preparats per 600 persones, la sortida de la natació devant de la costa amb multituts de terrasses plenes de turistes preguntant-se qué fot tanta gent vestits amb un mono de lluita lliure i, a un costat, el castell de Tossa observant tot l’esdeveniment amb calma majestuosa.
Vaig parlant aquí i allà, companys que he anat coneixent durant les curses mentre preparem tot el material i ens intercanviem gomes per cel·lo, gels per vaselina, etc... Avui deixen dur el neoprè, suposo que degut més a un interès económic que no pas per que la temperatura de l’aigua ho requereixi... les normes s’interpreten com es vol, algunes vegades.
El circuit de natació és prou clar, tot i el gran nombre de boies de colors que es veuen desde la platja, les grogues grosses són l’objectiu a seguir i es fara dues voltes al circuit amb “sortida australiana”, es a dir: una volta nedant, petita carrera a la platja i tornada a l’aigua per fer la segona i darrera volta.
Fa una mica de por la quantitat de gent que hi prenem part a la primera sortida així que es tracta de sortir a sac per intentar prendre el menor nombre de cops possibles.
Tan bon punt es dona la sortida, corro amb força i em llenço de cap per fer uns primers metres a tot el que em donen els braços, rollo ventilador. Vaig mirant continuament endavant i esquivant com puc els cops així com refent el ritme quan algú em passa per sobre.
Val, sembla que ja he assolit una ubicació tranquila i sense rebre massa. Ara toca agafar ritme pels metres que resten per nedar. Primera boia, deixo de nedar per la quantitat de gent que hi ha i em deixo portar per la corrent que el gruix de nedadors provoquen a l’aigua... és divertit veure com avances sense moure un sol muscle del cos, je, je.
Sense incidències arribo a finalitzar la primera volta tot i que sóc conscient que el ritme que he portat ha estat un pel fort, surto de l’aigua i intento córrer de forma digne per la platja per girar novament cap a l’aigua.
Aquesta segona volta me la prenc de forma progressiva, amb més calma a l’inici i alguns problemes musculars al coll que m’impideixen mirar endavant de forma natural. J’arribo al final del sector de natació amb els braços cansats i un mal de coll que em força a respirar cap a l’altre cantó. Potser l’us del neopré després de tant de temps de tenir-lo dormint a l’armari... bé, ja ho pensarem més tard!!
La transició la faig bastant ràpid treient-me el neopré prou encertadament i pujant a la bici d’un saltironet.
Temps natació: 22’18’’ - Parcial 68
Arriba el moment de la veritat, el sector decisiu, el de ciclisme. L’estrategia és clara: estalviar energia durant aquest sector per garantir una bona cursa a peu. L’estrategia és clara, l’execució... una caca, ja, ja, ja!
Començo sol sense cap grup a la vista i sembla que pel darrera un grupet em segueix a una certa distància. Tracto de mantenir el ritme mentre passo a alguns ciclistes però segueixo sense veure cap grup a l’horitzó on afegir-me. El grup que em segueix encara manté la distància amb mi i decideixo que el millor és deixar-me agafar, cosa que passaria tard o d’hora, i no desgastar-me massa (l’estratègia, recordeu?).
Un cop engolit, em col·loco a la zona mitjana del grup mentre seguim progressant en l’ascensió del primer port. En un moment donat, hem contactat amb un altre grup on va en Carles el qual no se n’adona que vaig a cua de grup, un grup compacte d’unes 10 ó 15 unitats.
A mida que anem progressant en el primer port, uns 10km d’ascensió constant que es pot fer a plat, alguns van perdent el grup i cal anar amb cura de no quedar-se tallat. Finalitzem el port un grupet de 7-8 triatletes i comença un bon terreny perque tirin els que arrosseguen bé el plat, és a dir, qualssevol menys jo.
Efectivament, en Carles es posa a tirar una estona. Aquest és el seu terreny i va apretant mentre avancem cap al segon port, el Coll de Creus. És un port de segona categoria que també es passa bé però que ja requereix unes certes condicions com a escalador, dels que agraden als que anem bé pujant: per agafar-te de la barra horitzontal del manillar i pujar a ritme de ronyó com feia en Perico Delgado... que vell em faig.
A punt de començar el port arriba un petit grup i se’m posa al costat el Samu, que em saluda mentre riu i penso... “Se va abe un follón que no sabe ni donde sa metio” al temps que el ritme es comença a accelerar. Jo vaig molt a prop del meu ritme límit i dubto si aguantaré aquest ritme els 8 ó 10 quilòmetres que dura l’ascens.
De sobte, en Samu es toca amb el de devant i mentre fa equilibris per no caure, perd uns metres. Al mateix temps veig que el grup s’ha desintegrat totalment, en Carles s’ha quedat a l’inici del port al igual que la resta de gent que es va desperdigant com si hagués caigut una bomba... tot en els primers 100 metres de pujada, quina passada!
El cert és que no recordo si tirem 3 ó 4 cap amunt però agafo el meu ritme i em començo a trobar “còmode” mentre pujo assegut el màxim temps possible intentant jugar entre el límit on les cames cremen i el màxim ritme que pugui mantenir. En aquestes ens quedem només dos, un company del Vic i jo, alternant-nos fins que, en una de les rampes de més nivell, el company es despenja i em quedo sol.
Arribo a l’avituallament i agafo l’ampolla de powerade (la blava que mola més, je, je) i un gel. L’avituallament està organitzat a una zona que sembla ser el final de port, on pujo plat i em disposo a menjar i beure. La mare que ens va parir.... però si això torna a pujar!!! On és la càmara oculta?? Torno a baixar plat i vaig bebent el líquid blau amb desesperació... mala senyal que m’indica que vaig una mica deshidratat. D’un glop em posso el gel a la boca i arribo al, ara si, final de port.
Havia vist el video amb la baixada de port i, tot i que volia anar amb cura, tenia clar que era el moment de gaudir i treure l’esperit jove que porto a dintre així que - a mueteeeeee!!! Començo a agafar a gent fins que enllaço amb un parell del Prat, penso en quedar-me amb ells per fer els darrers quilòmetres de tobogans junts però me’n vaig sense voler... quan un està boig... Arriba pel darrera el company d’ascensió que encara està més penjat que jo i acabem junts la baixada.... ens ho hem passat teta!
L’enrevessat descens del coll ens porta a enllaçar amb la carretera que voreja la costa, unes vistes magnífiques durant uns 8 km on s’alternen les baixades amb llargues rampes que fan, inclús tornar a canviar de plat. És un tram molt dur ja que vens cansat del port i el terreny es torna generòs oferint-te rampes de més d’un quilòmetre de llargada que et fan apretar les dents.
Arribada a Tossa, amb molt ambient als carrers i molta gent animant fa que se’t torni la carn de gallina i les piles mentals es carreguin novament.
Ja tenia clar que la meva estratègia de reservar forces durant el parcial ciclista havia fracasat (en el fons ja hi contava) però encara tenia certes esperances de poder fer un bon sector a peu... ara ho veurem.
El company i jo ens disposem a fer la transició i tinc una grata sorpresa quan veig les poques bicicletes que hi ha a boxes, una vintena, aproximadament.
Temps ciclisme: 1h27’53’’ - Parcial 30
Penjo la bici mentre el company del Vic també fa la transició a la meva vora. Fem el comentari sobre la casualitat de les nostres situacion a boxes mentre em pregunta com vaig després de la pallissa que ens hem fotut - Estic fet una merda, nen - li comento mentre vaig fent crits degut a l’inici de rampes intentant col·locant-me les voladores. Ell riu i s’ho pren amb més calma amb els mitjons.
- Que vagi molt bé!.
- Igualment! Sort! - em desitja ell al temps que començo a córrer tot passant-me el pitrall pel cap.
És curiosa, i maca alhora, la sensació de companyerisme i sana competència que es respira entre els populars. Suposo que els que lluiten per les primeres places no es poden permetre el luxe de ternir-la: llurs objectius econòmics depenen dels seus resultats, han de respondre a patrocinadors, entrenadors, etc... quina pressió.
Jo, en canvi, a aquell company que no conec de res li desitjo de cor que la cursa li vagi bé i puc llegir la seva sinceritat quan m’està desitjant el mateix en a mi. Si el puc guanyar: perfecte. Si em passa i em treu 10 minuts, doncs també fantàstic. Tots els que estem aquí corrent estem tallats per patrons similars i això et genera una complicitat especial.
Mireu, el dia que perdi aquesta sana sensació, em replantejaré el seguir fent aquest esport.
Lògicament, la cagarel·la interna que fem amb els de l’equip per veure qui guanya avui o qui perd demà està genial i resulta realment útil ja que et dona un punt més d’esforç, et serveix de comparativa i escala de progressió i, per suposat, te un aspecte de diversió inqüestionable.... ara, d’aquí a tenir una pressió per obtenir resultats i auto-flagelar-se si no s’aconsegueix... doncs, quassi que no. La competició real és interna, amb tu mateix, sense perdre de vista que, ens agradi o no, d’això no vivim (ans el contrari, se’n van uns calerons al mes).
Bé, que m’estic liant... per on anava? Ah si, estic sortint de boxes!
Tan bon punt surto de boxes, la sensació és bona. Vaig molt ràpid amb el cos ben recte i tiro les cames amunt amb facilitat... - Vinga, vinga-, vaig cridant internament.
Malauradament es tracta només d’un miratge. Sabeu què passa quan infleu un globus, l’aguanteu per la punta i el deixeu anar, oi? Doncs exactament és la descripció del que em va passar en a mi.
El cos ja no va tan recte, les passes cada cop més a prop una de l’altre i les cames ja no van tan àgils com fa uns metres enrera. De fet, començo a notar unes punxades a la part anterior de les cames molt sospitoses.
Vull pensar que el ritme no és tan dolent mentre el meu cap m’envia missatges negatius de forma continuada: “-estàs anant a 7 ’/km” “- no aguantaràs” “- t’hauràs d’aturar i et passarà fins i tot el Carles”.... home, això últim és practicament impossible, ja, ja, ja.
Em creuo amb en Ponsi, que va com una moto i, uns metres darrera, l’Hermies. No en tenia ni idea de qui anava devant meu. Ni tan sols he vist qui va pel darrera, prou feina tinc jo com per preocupar-me de la resta en aquests moments.
- Aguanta amb calma -, em vaig repetint mentre vaig arribant, mil hores més tard, a un rètol que em dirà el punt quilométric en el que em trobo. Ja arribo i se’m cau l’ànima al terre quan veig un trist 2 a dintre. -Dioooooosssss!!!! Però si encara m’en falten 8!!
Tracto de concentrar-me i passar de les veus internes esperant que arribi el ritme. Els ànims de la gent quan tornem a Tossa ajuden moltíssim als corredors i l’ambient és fantàstic.
S’inicia la segona volta mentre em criden -Ànims Isma!-; la nostra claca, la millor!. A pocs metres d’haver fet el gir ja em creuo amb en Jordi Fabra i se’l veu bastant bé. En breu em treurà les pegatines, que es sol dir.
Les cames segueixen fent molt de mal i tinc la musculatura anterior a punt d’enrampar-se varies vegades.
Passa encara un km més fins que arriba a la meva alçada en Jordi. Em diu que va petat però està fent una gran cursa amb la brutal remontada que ha fet en bici (ha fet la bici en 4 minuts menys que jo!!! Seté millor parcial... que caaaaabrón!!).
- Ho estàs fent molt bé, tiu!!- i amb una colleja amb carinyo li dic que vaig fotut i que tiri tot lo fort que pugui conscient de l’injecció de moral que li dona repassar-me, je, je, je. Estem ja fent la tornada cap a Tossa mentre veig com la distància entre el Jordi i jo cada cop és més àmplia i em torno a concentrar en la meva cursa.
Tercera volta, amb les dents apretades i, per evitar les rampes, passo el petit repetxo amb pases curtes i a velocitat lenta.
Torno a agafar ritme i, tot i que les cames no poden, sembla que s’anima una mica la velocitat sabent que només falten tres quilòmetres. Continuament em vaig creuant amb els companys, uns van molt bé, altres patint de valent. Intento saludar a tots, a vegades ho aconsegueixo, d’altres simplement aixeco la ma animant-nos mutuament. (Després m’enduré una bronquilla del company Dani incriminant que anem massa ofuscats i no saludem.... tio, ho sento, de debó que no podia)
Faltant aproximadament un parell de quilòmetres, he pogut accelerar una mica el pas i agafo a l’Alex Garcia-Cascón.
- Qué vas, el primer? - em pregunta, referint-se a la posició dintre de l’equip, es clar.
- Que va! El quart! - li voldria dir alguna cosa més però ja porto la ment fixa pensant en l’arc d’arribada i l’adrenalina que aixó suposa em fa agafar embranzida.
Inclús veig al fons al Jordi Fabra al qual li estic retallant una mica, suposo que també porta la seva própia guerra amb les contractures musculars.
Ja està, ja arribo!! S’ha acabat!!!! Em dic a mi mateix que no torno a competir en cap de les poques curses del que resta de temporada.
Temps cursa a peu: 42’31’’ - Parcial 60
Eeeeppp! Al final no està tan malament!!
Temps total: 2h32’42’’ - Posició 35.
M’al·legro de veure als companys: En Jaume ha quedat entre els 15 primers i es troba perfecte; l’Hermies està fotut doncs, tot i baixar de la bici en el grup dels que lluitaven per la quarta posició, ha tingut fortes rampes i ha hagut de parar a estirar finalitzant en 20ena posició; en Fabra content doncs es retroba amb les bones sensacions poc a poc; en Jordi Casas arriba una mica més tard amb una molt bona cursa; i així fins a 17 valents que han pogut acabar la cursa.
El company Dani Herrando va haver d’abandonar per rebre un fort cop a les costelles durant els primers metres de natació produit-li problemes respiratoris en aquells moments i, amb molt bon criteri, va decidir deixar la cursa.
A alguns se’ls veu francament bé: en Christian ha corregut com una bèstia, en Dani Charles acaba quassi sense suar, a en Santi i en Raul se’ls veu contents i sonrients, l’Isma Oliver (l’Isma fals a partir d’ara, jajaja) s’ha estrenat avui i ho ha fet de conya.... però, vaja, el quadre general és de patiment. La gran majoria hem tingut problemes musculars i se m’ha fet una triatló molt i molt dura.
Hem fet quarts per equips!!! Molt bon resultat!!
Amb la serenitat que donen les hores posteriors a la cursa, ja vestit de persona i un bon vinet a la ma, faig una reflexió interior i penso que és una cursa magnífica on cal anar ben preparat... potser un pla d’entrenament típic per sprints i olimpiques es queda un xic curt si es vol anar a tope; i seria més adient arribar amb un pla per distància B, amb tirades més llargues...
Uns dies més tard, durant la sessió regenerativa de natació, la majoria coincidim en que és, potser, la triatló olímpica més maca del calendari Català.... serem masoques??
No recordo haver tingut mai un mal de cames similar que durés tants dies...
L’any que ve segur que hi tornem, je, je.
Retall dels diaris:
