TRIATLÓ OLÍMPIC DE BANYOLES - 05 de Setembre del 2009

Tot i que el cel s’ha despertat avui ple de nubols grisos, la pàgina web de metereologia em jura i perjura que farà sol a la tarda. Jo així ho prefereixo, em resulta més al·legre fer esport amb el solet que no pas amb el matisos tristos que dona a la natura el mal temps; sobretot, tenint en compte el paratge al que anem avui: Banyoles, un entorn maco per competir!

Puntual com un rellotge passa el company Dani a recollir-me per casa amb la seva xicota, la Susana. Encara tinc el dinar a la gola i certs dubtes de si ho he agafat tot ja que he tingut un matí estressant: ajudar a la dona a la botiga, anar de compres, netejar el pis (intentar-ho, si més no...). Repaso vàries vegades mentalment la llista: casquet, pitrall, sabatilles, gomes, casc, etc.... no se, no se!

Ens trobem amb alguns companys més de la secció al Don Candido i encetem cap a Banyoles. El company Xavi Aloy és el quart en discòrdia al cotxe i, entre conversa i conversa, ens plantem a Banyoles sense adonar-nos.

Decideixo comprovar si el canvi em funciona bé (la darrera sortida anava fent un soroll curiós) i surto amb el company Jordi Maiqués a rodar una mica amb les bicis. Sortim per la carretera i de seguida començo a recordar el recorregut de la triatló... Vaja repecho de sortida, nen!!! Avui patirem!!

- Eeeeeehhhh!!!! - cridem en forma de “Hola “ quan ens creuem amb l’Hermies, Guillem i Alex els quals ja tornen cap a boxes.

Un cop arribem al punt més alt de la rampa inicial, pixadeta i girem cua cap allà.

Col·loco la bici, sabatilles, gomes, casc, pitrall, voladores, gel al terra i un parell amb celo a la bici. Saludo a uns quants triatletes coneguts i veig al Sergio Lozano al final de passadís.

Apareixen també el Carlos Restoy i en Xavi Santiago i, entre broma i broma, ens dirigim tots cap a la sortida. Una distància aproximada de 1 km és el que hem de recórrer descalços fins a la sortida que està a l’altre extrem de l’estany.

No hi ha temps per escalfar i tothom està ja col·locat esperant l'inici de la cursa.

Com l’any passat, torno a mirar la boia groga de gir situada a uns 1200m en linea recta. Em sembla llunyíssim però, a diferència de l’edició passada, sé que aquesta vegada arribaré viu al final, jeje.

Després d’unes quantes xiulades i reprimendes a l’organització, sen’s permet sortir desde l’aigua fet que disminueix els riscs de tenir un accident per col·lisió amb algun company i, sense temps a reaccionar, comença la cursa.

Veient que s’està col·lapsant decideixo anar-me'n cap a l’esquerra i agafar el ritme tot i fent alguns metres més. No tinc gaire problemes de cops i quedo en una situació cómode per porder nedar al meu rollo. De mica en mica vaig tornant a la dreta fins a tenir la referéncia dels suros tot i que, sincerament, no sé si són els de la dreta o els de l’esquerra.... quin desastre!!
Intento buscar la boia com a referència però deu estar massa lluny i vaig prenent als triatletes que em precedeixen com a mitjà d’orientació.

Quan portem uns 400-500 metres, veig que tinc a la dreta un company del Terrassa i, tot i que tracto de reconeixe’l durant una estona, no hi ha forma de saber qui és (quan acabem la cursa comprobem que era l’Alex Frias.... aquesta vegada no m’ha fotut cap cop a la cara, el molt bandarra... jaja).

Tinc la sensació de portar un bon ritme i d’agafar aigua de forma efectiva, incremento la freqüéncia de braçada i començo a deixar enrera a l’Alex. Ja veig la boia així que calculo deuen quedar uns 600 metres per finalitzar la cursa. Incremento una mica més el ritme i adelanto a alguns participants mentre vaig passant d’esquerra a dreta de les sureres.

Arribada a la boia sense ningú (crec que és la primera vegada que visc aquesta situació) i intento accelerar una mica sabent que han de quedar uns 300m per finalitzar. Perdo la xispa de seguida i em limito a aguantar el ritme que porto. Torno a comprovar que em vaig desviant cap a l’esquerra degut al cansament i haig d’anar treient el cap i corretgint continuament.

Arribo cansadet a la pasarel·la de sortida i, com a la triatló de la Vila, veig al Sergio Lozano precedint-me camí dels boxes. El passo i li pico al cul.... ja tinc amb qui anar tirant relleus!!!

Temps natació: 23’13. Parcial: 74

Els moviments es repeteixen de forma automatitzada: casc al cap, cordat, bici cap a fora (tiro el casc d’un company... ho sento!!) i, un cop passat el jutge, saltironet i peus encabits a les sabatilles. El Sergio va repetint el procés de forma idéntica i al mateix temps que jo ho faig... semblem un equip, collons!!!. Fem unes quantes pedalades, tanquem les sabatilles i ens posem a treballar plegats. Sóm un grupet de 4 ó 5 tot i que els relleus estan bàsicament reservats pels del Terrassa (Oleeeee!!!!, som uns craaaaacks!!).

Arribem a la primera rampa que, tot i fer-se amb plat, es mantinguda i es fa durilla. Vaig tirant devant tota la rampa, conscient que el ritme que porto és massa fort com per que em passin un relleu i aconseguim passar a bastants ciclistes.

Un cop passat el primer tram de pujada, em quedo darrera a recuperar mentre començo a pensar en el mini-port que ens espera cap al km 30 i en el mal que em fan els deltoides.... senyal que he forçat nedant, ja està bé.

Gràcies a la bona feina que estem fent amb relleus, ja veiem al grup del Guillem, qui ha fet una natació brutal i ens ha tret 1 minut a l’aigua. De sobte, apareix com una moto un grup petit entre els qui va l’Hermies i ens afegim al darrera mentre la velocitat s’incrementa notablement.
Quina sorpresa veure que hem sortit devant de l’Hermies a l’aigua!

De seguida agafem al grup del Guillem i es crea un pilot gran d’uns 20 corredors. Per sort, el ritme baixa i jo només penso en reservar per la pujada que ens espera, on hi haurà guerra sense cap mena de dubtes.
Arribats al punt d’avituallament, em col·loco devant doncs és un lloc on es produceixen molts talls i, en cas de quedar-te enrera, costa molt d’enllaçar. No sé si algú ha quedat tallat, com a mínim els quatre que anem del Terrassa, seguim compactes.

Arriba el punt clau del sector ciclista i, efectivament, els que estan més forts comencen a posar un ritme alt. Jo pujo a plat aguantant el ritme fins que necessito més freqüència de pedalada per evitar la pajara muscular i baixo algun pinyó i el plat.

Els de devant segueixen sense rebaixar el ritme i, tot i que vaig pujant molt bé, no aconsegueixo aguantar la velocitat i veig que s’obre un espai entre ells i jo. Veig a l’Hermies aguantant com un jabato i aconseguiex arribar a dalt amb el grupet de 4 que ha quedat. Jo quedo tallat a uns escasos 40 metres i darrera meu, la veritat, no sé qui hi ha darrera meu.

Un cop finalitzada la pujada, pujo plat i m’acoplo intentant escorçar la distància amb el grup de l’Hermies.

Veig que jo he quedat amb 4 nois més i ens parlem per fer relleus curts mentre la distància es manté. Ja no veig ni al Sergio ni el Guillem pel darrera mentre nosaltres intentarem, sense èxit, atrapar al grupet que ens precedeix.

Arribem als boxes, peu a terra i arribo cansadet esperant que el cos em respongui bé durant la cursa a peu.

Temps ciclisme: 1h05’35. Parcial: 21


Un cop més perdo l’ubicació del meu número i uns segons se'n van....
- mieeeeerda!!!! - haig d’invertir més temps en referencia-me abans de la cursa.

Penjo la bici, deixo el casc, em col·loco les sabatilles en temps record i començo a córrer amb el pitrall i un gel a la ma (aquest me'l reservo per la meitat de la cursa a peu).

Els primers metres no vaig malament tot i que penso massa en beure aigua, crec que estic una mica deshidratat. Ens donen uns gots d’aigua, el pitjor mètode que es pot inventar per ingerir líquids quan estàs corrent una cursa a peu i em llenço la meitat per sobre i, el que puc, dintre la boca.
Noto un lleuger flato i, al temps que em pressiono amb la ma la cintura, em concentro en mantenir la técnica.

Vaig passant a algun corredor i arribo a la meitat de la cursa encara amb forces i, comprobant el crono, amb un bon ritme. Em creuo amb el Carlos qui em “chiva” que l’Hermies està uns 2 minuts devant meu... prou feina tinc per mantenir-me com per pensar en l’Hermies.

Escolto els ànims de la Cheli en forma de: - Que t’agafa el Sergio!!!

- Nooooo!!! - crido mentre començo a mirar enrera per si de cas, jejeje.

La segona volta se’m fa més dura i, tot i sabent que la velocitat és bona, l’estil es va deteriorant més i més. Cada cop que em creuo amb algun company, la pasta que m’ha fet el gel dintre la boca (quin fàstic!) no em permet vocalitzar una paraula amb sentit així que només aixeco el braç animant-los.

Em sobte veure que el Guillem ho està passant bastant malament, amb un ritme molt inferior al seu... això és esperit de patiment i una ment forta, si senyor!!

Ja arribo a la part final de la cursa, un ziga-zaga molt xulo on es prenen referències amb la resta de corredors i on el públic pot veure als participants durant una bona estona. Em passa l’Isaac Duarte com una moto i, tot i que apreto una mica amb l’arc d’arribada ja a la vista, és impossible anar a la seva velocitat.

Content i cansat arribo a meta i busco líquid ràpidament, em foto 3 llaunes de beguda isotònica i saludo a l’Hermies -Estas com una moto, tio- li dic mentre tracto de recuperar-me esperant a la resta de companys.

Temps ciclisme: 1h05’35. Parcial: 21

Temps total cursa: 2h07’36’’. 40è classificat.

El Sergio arriba renegant, l’Alex sobrat, el Guillem petat, el Carlos rient, i així fins a 15 estats d’anims diferents... llàstima que la repressentació femenina, la Cris, no ha pogut acabar-la per patir una reventada de roda als boxes (massa pressió d’aire).

Alguns dels nostres avui s’estrenaven: En Lluis Torres i Dani Herrando... distància olímpica, sense neopré ni sal, circuit de bici dur i altes temperatures per córrer.... un molt bon paper per tots dos donats els condicionants adversos d’aquesta cursa.

La propera cursa serà l’olímpic de Tossa a la qual, tot i que ja em comença a faltar la motivació, estic apuntat i es farà en dues setmanes.



Retall de premsa: Diari de Terrassa (09-09-09):