Molt dures les condicions metereológiques les que ens vam companyar a la població de Manresa el passat dissabte. De camí cap a la capital del Bagés, en companyia d’en Guillem, el termómetre del cotxe marcava un preocupant 36ºC a la pantalleta i anavem comentant la duresa que ens esperava, sobretot al parcial a peu.
Jo, en una demostració de responsabilitat extrema, havia anat a dormir la nit anterior a les 4:15am amb alguna (més de dos, i tres, i quatre) copes de més però, cóm em podia perdre un sopar amb els ex-companys d’universitat amb els que tantes anécdotes vam viure 12 anys enrera??... ai, que ens fem grans!!! Suposo que això també va contribuir una mica a la deshidratació que hauria d’acompanyar-me durant la cursa però, com sempre dic, tot ensenya i et fa més fort!
Arribem a Manresa i, un cop més, som una bona colla de bojos del Terrassa: Xavi Aloy, Manel, Guillem, Alex, Cristian, Xavi Santiago, Jordi Maiques, Jordi Ureña i Jordi Romero.
No cal dir que la claca és encara més important: Carles, Natàlia, Mónica, Núria, Jordi Elias, Sergi, Jordi Hurtado i l’Albert.
També ha vingut en Manu a treure’s l’espineta de Mataró on va haver d’abandonar a la natació després que l’escalfessin de valent. Porta tota la family de públic... per fer-li més pressió, jejeje.
No puc evitar que se m’escapi un somriure quan, sortint del cotxe, ens pregunta un altre noi si deixaran portar neopré.... però si es pot bullir pasta a l’estany!!!!
Als boxes, molt arrecladets, m’ha tocat una bona posició per no perdre la bici, en un extrem d’un dels pasadissos. Tot i això, col·loco la meva tovallola cantona i me’n vaig a trotar una mica amb els companys per escalfar... escalfar a quassi 40ºC, quina ironia!!
Deixo les meves sabatilles, a les que vaig reduir una mica la longitut dels cordons elàstics, una mica menys apretades però més ràpides de col·locar, amb les llengüetes estratègicament doblegades cap amunt i perfectament alineades per encabir els peus quan arribi amb la bici.
Ens anem a provar l’aigüeta, que està fantàstica... guarra, però atemperada i el que em sorprén es que hi ha tota una franja plena de cordes que subjecten unes plantes aquàtiques al lateral de l’estany.... no ens farem mal aquí??
Com l’entrada a l’aigua és prou perillosa per la superfície relliscant que s’ha creat amb la molsa, es dona la sortida desde l’interior de l’aigua. Sortida caòtica i molts cops durant els primers metres. Em treuen les ulleres de posició d’un cop a la cara i segueixo rebent de valent mentre no paro de nedar amb estil waterpolo per intentar veure alguna clariana mentre no paro de rebre llets. En principi no m’importa que hi hagi cops ja que entenc que són sense intenció, inclús que em passin per sobre també ho accepto però que m’agafin el mono i m’estirin cap enrera.... collons!! Això es de cabrons!!
Així vaig fins a la primera boia, d’un total de 3, on sembla que la cosa es va serenant lleugerament i vaig trobar un lloc on poder nedar al meu ritme. No agafo cap peu en tota la cursa i em limito a seguir el ritme com a referència dels que van al meu costat. La sensació, tot i els primers 200 metres de “guerra”, és bona. Veient els resultats posteriorment, encara s’ha de millorar mooooolt, jajaja!!!
Sento que em criden - Vinga Isma, que tens al Guillem i al Xavi Santiago aquí mateix!!!
Temps natació: 12’02. Parcial 84
Avui no les tenia totes amb la bici perque no hi era en Chirico, el meu home de referència així que suposava que el parcial seria mediocre però, ves per on, sempre hi ha alguna bèstia que li dona per nedar uns segons més lent que jo. En aquest cas, i quan m’estava tot just apretant els velcros de les sabatilles, em passa un noi com una moto. Al mono porta escrit al darrera “Duarte” i penso: -Home, algú que porta el seu nom al mono, ha de ser bó, no?- Doncs, aguanta com puguis!! M’aixeco, baixo pinyons i amb totes les meves forces aguanto doncs queda poquet per arribar a la creuilla on la carretera deixa de tenir el desnivell positiu.Sense adonar-me’n, ens hem ajuntat uns quants i hi ha un parell que agafen la responsabilitat de tirar, els més forts sense cap mena de dubte. Jo faig algún relleu per omplir l’expedient però vaig massa forçat i necessito anar bevent de forma continua.
Avui era el dia que estrenava els meus acoples curts, fabricats integrament per mi... Després de varies modificacions, avui era la prova de foc.
El primer que em crida l’atenció és que es mouen més que quan els he provat entrenant... sembla mentida la diferència de forces que apliques quan estàs competint, però el resultat és absolutament gratificant. De seguida me n’adono del gran descans per les cames quan recolço els braços i canvio la postura i aprofito els plans i baixades per anar a roda acopladet. Un parell de sustos, això si, fent l’afilador amb la roda del devant. En un d’aquests realment crec que me’n vaig al terra, la bici fa un moviment brusc i se’m surt la cala del peu... Sort que no portava pulsómetre perque hagués vist el 2 com a primer dígit, segur!
Quan portem uns 5Km, absorbim al grup d’en Guillem i fem ujn grup més gran tot i que segueixen tirant els mateixos, hi ha alguna queixa per la seva part però tothom mira cap a un altre cantó i es(ens) fa(fem ) el(els) boig(bojos).
El grup es va desgranant durant els quilòmetres posteriors i es va reduint, quedant-se també en Guillem en un dels “atacs” devanters. Jo em mantinc sempre a les posicions devanteres, més segur per no perdre roda.
Una de les poques vegades que em sento mínimament descansat per fer un cop de ma, sortint del gir de la benzinera, em poso devant i quan miro enrera per veure si algú em passa ......cony!!! on és la gent??? Els porto a uns 20 ó 30 metres de distància però no tinc forces per plantejar seguir sol tot i que queden només uns 5 km per acabar el parcial ciclista. Agafo a un grup de doblats i espero que arribi la resta.
Ja comencen a haver alguns pals i finalment el tal Duarte, un nano bastant jove (ara, que em passa molt a prop me n’adono), se’n va sol per devant de nosaltres.
Em sembla veure en el grup que ens precedeix un mono vermell i vull creure que és en Manel. Això voldria dir que el parcial ciclista ha estat molt bó i ens hem apropat a les posicions devanteres.
Darrer esforç arribant a les rotondes que indiquen que el parc està a prop i procedim a descalçar-nos mentre ja escolto els jutges cridant: -Peu al terra aquí! Peu al terra aquí!!
Mentre entro corrent pel passadís que ens porta directe als boxes veig que, efectivament, era en Manel qui anava devant i està ja col·locant-se les sabatilles. M’anima pensar que puc anar bé i no faig gaire cas als senyals que el meu cos em llença mentre troto amb la bici al meu costat dubtant si estava al primer o segon passadís.
Temps ciclisme: 30’52’’. Parcial: 7 !
Fixo la mirada al terra i trobo la tovallola verd “cantón” que m’indica que ha arribat l’hora de canviar d’esport. Mentre em trec al casc ja veig que algú li ha fotut una patada a les meves sabatilles i, mentre ric per dintre, penso: -Tanta preparació i ara haig d’anar a recollir cada sabatilla a un lloc diferent.
Surto de boxes amb el pitrall i la gorra a la ma, els primers metres corrent de forma digna i tirant-me per sobre l’aigua que em donen. De seguida veig que les cames no responen amb la idea que havia format al meu cap sobre mí mateix corrent de forma fuida i lleugera. En comptes d’això, tinc la sensació d’anar reproduint un trote cochinero arrossegant les cames i conscient que em falta l’aigua.
Veig al Manel lluny i em concentro simplement en que passin els metres mentre sembla que la velocitat va reduint-se de forma dramàtica. Arribo al primer gir, on en Manel em porta 200 ó 300 metres i el seu éstil deixa clar que va molt més ràpid que jo així que, va! a seguir trotant mentre busco al següent del club que em segueix que hauria de ser en Guillem. Ja el veig, li porto una bona distància i es nota que la deshidratació li està passant també la mateixa (o inclús més gran) factura a ell. 
Passo la primera volta mentre escolto el meu nom vàries vegades provenint del públic: els companys del club, el Miguel, la Pili, els pares de la Pili, etc.... tots els ànims son benvinguts mentre les passo realment putes dibuixant mentalment el circuit per saber quan em falta per acabar.Arribo a una rampa que aconseguixo fer-la trotant i el següent quilòmetre es fa agònic pel lleuger desnivell que te el circuit en aquest punt. Ja només falta 1,5km i el cos no respón quan li envio les ordres per incrementar el ritme. Tan sols els darrers 500 metres té la delicadesa de regalar-me un digne estil per entrar agonitznant a meta.
Temps cursa a peu: 18’58. Parcial 89
Temps total: 1h01’52’’ i posició 38.
També es disputava el Campionat de Catalunya èr grups d’edat essent el 5è al meu grup d’edat (35-39).
Es a dir, que tot i les darreres sensacions, el resultat molt bó.
La resta de companys van arribant, uns millor i altres pitjors i una cosa està clara... han estat unes dures condicions... una batalleta més per explicar!!!
___________
Retall de premsa del Diari de Terrassa (16 Juny 2009):
No hay comentarios:
Publicar un comentario