TRIATLÓ DE PONT DE SUERT - 05 de Juliol del 2009

- Sembla que comença a ploure - comenta la Mònica mentre ens prenem la cervesseta a la terrassa del bar-pub situat al centre de Pont de Suert.

Són vora les 23:30h del dissabte i fa unes horetes que hem arribat a Pont de Suert: la Núria i en Xavi Aloy, la Mònica i en Xavi Bigordà, la Sandra i en Jordi Fabra, en Guillem i jo mateix.... l’equip de batalla del Terrassa per la triatló de demà. Al poble es respira l’ambient que el triatló arrossega aquest cap de setmana amb força més gent que, alhora, ha “enganyat” a la família per passar un parell de dies en aquest idílic paratge de la geografia Catalana.

Un cop ubicades les pertinences a les habitacions del fantàstic allotjament que ens havien aconsellat la Sandra i en Jordi, les bicis ben segures i revisades a la part baixa de l’hostal i ben sopadets amb càrrega d’hidrats de carboni inclosa; aquestes gotes ens fan sospitar que demà pot ser un d’aquells triatlons complicats, amb la dificultat afegida d’un circuit de carretera amb un asfalt fet de retals i unes corbes més perillosses que les d’algunes dives cinematogràfiques que en venen a la ment. M’han comentat que el circuit de còrrer, a part de dur, es realitza per muntanya així que.... val més que no plogui massa o ho passarem bé!

Decidim que és hora d’anar a dormir i concretem les 6:45h per l’esmorzar. S’ha d’estar molt penjat per venir un cap de setmana a llevar-se tan d’hora amb el principal objectiu de patir durant més de dues hores exposant-se a una lesió... beneït triatló!!!

RUUUM, RUMMMM, RUUMM!!! - però que és aquest soroll tan heavy??? - Quina hora és? Les 3?, les 4?.... Està pedregant allà fora i l’habitació s’il·lumina de forma intermitent sota l’efecte enlluernador dels llamps. Veig que en Guillem s’ha aixecat i obre amb cautel·la el finestral del sostre per remugar mentre observa la quantitat d’aigua que està descarregant la forta tormenta. Es torna al llit renegant doncs no sembla que en les poques hores que queden per començar, el temps hagi de canviar gaire.

Segona descàrrega de raigs i aigua, observo el rellotge i son vora les 6am. Ja ens podem anar oblidant de la triatló... o anar disposats a enfrontar-nos amb la sempre imbatible natura.

Torno a dormir-me.

Sona el despertador, són les 6:30am i en Guillem em pregunta qué fem. Decidim llevar-nos i anar a esmorzar per petar la xerrada amb la resta i veure qué es decideix.

Sorprenentment, quan sortim al carrer, sembla que el carrer s’està assecant i hi ha una petita esperança que el cel es pugui arribar a obrir tot i que carda una rasca preocupant per no estar permès l’us del neoprè (ahir van mesurar la temperatura de l’aigua i no el deixaven).

Ens trobem tots i mentre anem picotejant el que tan amablement ens van servint al Padrís, sembla clar que la triatló no es suspendrà i que haurem d’anar al “matadero”. En el fons, tot i que tots ho callem i neguem, sempre hi ha una lluita interna les hores prèvies amb l’esperança que no hauràs de fer la cursa... qué estrany, no?

La decisió està presa i ens apropem a boxes mentre els rumors de que el neoprè serà finalment permès, es van extenent de boca en boca.

Curiosament els boxes estan dividits en dos sectors: una primera ubicació al camp de futbol del poble on s’ha de deixar tot el material necessari per còrrer per, a continuació, dirigir-nos al segon box situat al costat de l’estany d’Escales on es farà la transició natació-ciclisme.

Col·locat ja el neopré i apremiat pel temps escolto la crida dels jutges per tal que tothom sorti de l’aigua.... Meeeeerda!!! Que encara no he pogut escalfar!!! Mig amagat em tiro a l’aigua després que la Núria m’ajudés a tancar la cremallera i faig uns metres per tal de recordar-li al cos com es nedava.

Surto i em col·loco enderrerit doncs no hi ha massa gent i no cal estar al mig com a estorb de ningú.

Avui porto una estratègia molt clara: arribar bé al km 5 del sector de cursa a peu. Això significa que els 1500 metres de natació s’han de pendre amb calma i la bicicleta no pot ser “a cuchillo” per garantir d’arribar amb prou forces al final dels 5 primers km de còrrer els quals, segons m’han explicat, són de dura pujada.


Es dona la sortida i el sector de natació és fa molt agraït, sense cops i nedant a ritme tranquil. Sense notar un excessiu mareig surto de l’aigua deprés dels primers 750m i torno a entrar corrents per fer la segona i última volta.

Mentre vaig acabant la natació, vaig avançant els darrers metres amb estil waterpolo per evitar el desplaçament cap a l’esquerra que, a mida que em fatigo, el meu cos experimenta. És aleshores quan veig que algun company ja ha sortit i, amb el neopré abaixat, deixa veure la part superior del mono del Terrassa. Mentre fixo la mirada em sembla que per la seva constitució pot ser en Guillem. Això vol dir que he anat bé durant la natació

Sense cap mena de dubtes, el recorregut de natació és molt més curt doncs el temps invertit ha estat uns 3,5 minuts menys del previst.

Temps natació: 22’00’’. Parcial 44

Em trec el neoprè que estreno, Orca S2, sense greus problemes. Sembla que tant la vaselina com el retall de mànigues i camals ha donat un bon resultat i el dresso a la bossa numerada que l’organització possa a la nostra disposició.

El cel s’ha obert i el sol comença a acompanyar-nos mentre, sortosament, la carretera s’ha anat assecant totalment.

Despenjo la bici i pujo la rampa de sortida de boxes tan ràpid com puc. Agafo embranzida per calçar els peus però el desnivell es encara massa evident com per fer una sortida digna i no aconsegueixo més que posar els peus sobre les sabatilles fent esses mentre tracto de no perdre la roda d’un triatleta que em pot fer enllaçar amb en Guillem ràpidament. Aprofitant una baixada que hi ha després dels primers 500m desde la sortida, aconsegueixo ficar els peus a les sabatilles i tancar-les mentre passo al relleu i veig com la taqueta que era el Guillem ja ha agafat forma i ens apropem a la seva posició.

El company amb el que he anat porta un ritme dur de seguir i penso que, un cop amb en Guillem, millor deixar-ho anar i seguir a un ritme inferior per tal d’arribar a la T2 amb alguna energia.

Ja hem arribat al petit grupet del Guillem i es sorprén de veure’m tan ràpid. Estem fent la primera de les tres pujades que cal fer en el circuit i durant alguns trams més durs hem d’apretar les dents per mantenir-nos a roda. Al darrer i més dur tram de la pujada tinc la tentació de deixar-los marxar perque no crec que pugui aguantar aquest ritme durant la resta del parcial ciclista però, després de deixar un parell de rodes de distància, m’aixeco i forço una mica més la màquina per enllaçar novament. Arribem a la part final de la pujada on hi ha el con de gir i un avituallament amb gots que s’han de caçar al vol com si es tractés d’una gymcama.

Fins que no girem avall no me n’adono que en Guillem s’havia despenjat durant la part final de la pujada i està ja a una bona distància pel darrera. No sé si tornarà a enganxar-nos, haurà d’esperar al següent grup o seguir tot sol però cal que apreti... la resta de Terrassencs venen pel darrera famèlics per la nostra sang, jejeje!!

La baixada serveix per càrregar bateries i aprofito que se’m dona prou bé la baixada per anar obrint el gel que previament he enganxat al quadre de la bici i buidar la meitat dintre de la boca. Un bon glopet i llestos per la segona batalla!

Tinc curiositat per saber on vindra la resta de companys, sobretot en Fabra qui ve amb bones sensacions i amb ganes de donar-nos una bona lliçó. Més d’un esperem (en secret) que el temps que li treiem en la natació sigui prou ample com per evitar que ens atrapi després, cosa més que probable.

A en Fabra me l’he creuat a la part mitja de la pujada i el saludo desitjant-li que li foti canya. A en Xavi Aloy també el veig pujant pocs metres pel darrera a bon ritme integrat dins d’un grup compacte. Si aguanta aquest grup arribarà bé de forces a la cursa a peu. A en Xavi Bigordà no el veig en tota la bici (després me’l creuaré corrent per comprobar que porta un mono negre)

Gir de 360º i cap amunt un altre cop. Aquesta vegada el ritme del grup és inferior i permet aguantar perfectament a roda, incloent-hi algún relleu anecdòtic. Arribant al fianl de la segona pujada puc veure que la distància amb el grup que en Guillem ha format s’ha reduit considerablement i es possible que arribin a atrapar-nos. Fem el segon descens i veig que en Fabra es manté aproximadament a la mateixa distància.

Durant el tercer i darrer ascens per la carretera, el grup s’ha animat gràcies a algun intent d’escapada d’un component del Picornell que, tot i ser neutralitzat, ha encès l’espurna de la velocitat. Això ens farà guanyar terreny amb els grups perseguidors.

Baixada accidentada quan un dels meus radis es trenca deprés d’impactar amb l’eix de la roda trasera d’un triatleta del grup que s’ha obert en una corba i surto disparat cap a l’esquerra de la carretera on, amb un crit de pànic, un altre triatleta que pujava nota com els nostres manillars es toquen i ambdos veiem passar la nostra vida en diapositives. Per sort, no són gaire les diapos que veig i aconseguieixo fer-me amb el control de la bici retornant al grup i agraint-li al cel la nova vida de la que puc gaudir. Com a consequència de l’ensurt la roda del devant em perd aire però prou lentament com per arribar a la transició.

Arribem a boxes el grupet de 8 ó 9 que hem quedat i, amb celeritat, em col·loco les sabatilles de còrrer amb el dubte si hauré guardat prou com per arribar al km5 amb forces seguint la meva estratègia inicial.

Temps ciclisme: 1h00’53’’. Parcial 16

Just en el passadís de sortida de boxes és el lloc on em creuo amb en Guillem que està arribant de la bici i entra a fer la seva transició.

El primer quilòmetre es planer, al costat del riu i penso que és un lloc molt maco per venir a passar un cap de setmana. Em concentro pensant en els 5 quilòmetres de dura pujada que m’han venut i agraeixo que el primer hagi estat planer, ja només queden 4.

El cert és que la pista, plena de bassalts que cal anar saltant per evitar mullar-se, va alternant les pujades amb els plans que permeten recuperar una mica de l’esforç dels pendents fins al km 4 aproximadament on ens trobem un escarpat camí estret d’uns 700 metres que fan que apretis les nalgues si vols mantenir-te trotant.

Com tinc l’intenció de millorar el perfil de les meves posaderes i estic acostumat a les rampes de pujada a la meva estimada Font del Janot, evito el caminar mentre troto a petites passes fins que la rampa deixa de castigar i es converteix en un darrer tram planer on tornar a recuperar el ritme ja sense preocupar-me si em mullo les sabatilles travessant sense gaire miraments els petits llacs que la pluja ha fet neixer en mig del camí.

Passats uns 200 metres del rètol que marca el km 5 hi ha el meu punt objectiu d’aquesta cursa, la taula on es gira de tornada. He pogut arribar amb un mínim d’enèrgia a aquest moment així que la cursa ja la tinc assegurada i em convenço que podré accelerar una mica més el ritme durant la baixada.

Malauradament això no passa i, a part de les zones on el fort desnivell negatiu ajuda a accelerar el ritme, la resta del recorregut el faig simplement intentant mantenir el ritme “creuer” per garantir l’arribada. Em vaig creuant amb la resta de companys a qui vaig animant: en Guillem és el següent, en Fabra a qui veig amb un bon estil, en Bigordà qui em saluda (moment en que me n’adono que no porta el mono vermell i per això no l’havia conegut) i en Xavi Aloy qui està batallant amb el pitjor tram de tots però encara pujant-lo corrents.

El darrer quilòmetre se’m fa especialment dur: un fals pla que sembla no acabar mai, el mateix tram al costat del riu que abans em semblava preciós ara ja no m’ho sembla tant, jejeje.. però ja veig l’arc tot creuant el pont i, a mida que m’apropo, escolto la Núria, la Mònica i la Sandra animant-me.

És el màgic moment en que les forces apareixen de no se sap on i els darrers metres es regalen amb un bon estil mentre la gent anima als arribats i s’està a punt de finalitzar el patiment.... OHHHHHH!!! Això és el millor.

Temps cursa a peu: 44’05’’. Parcial 28


Temps final: 2h06’58’’ i 25è classificat. Collonut!!

La resta de companys del club ho han fet fantàstic, tenint en compte la duresa de la cursa i, el millor, es que tots hem acabat amb bones sensacions i contents de la cursa que ha fet cadascú.

Una triatló altament recomenable amb una excelent organització... això si, per venir entrenadet ;)


Retall de premsa del Diari de Terrassa (9 de Juliol de 2009):

I un altre del Terrassa.net: