lunes, 19 de octubre de 2009

TRIATÓ VILANOVA – 11 d’Octubre del 2009-10-16

Dissabte al vespre, em trobo asssegut tranquilament a la terrasseta del Carrer de la Palla amb la Sandra (la meva dona) i l’Ivan. Tot apurant la cervesseta ens mirem la taula on només queden les restes d’un parell de plats de braves i txocos. La Sandra és la primera en llençar la desitjada pregunta:
- ¿Hace una de croquetas?
- Joder, pués claro! – Responc jo. – I una altre birra si et plau, Ramón.

La dieta precompetitiva que tants bons resultats m’ha donat en altres ocasions no em pot fallar per Vilanova.... En veu alta dic: - I si em falla, que me quiten lo bailao!

Vaaaal, potser els dos txupitos d’orujo d’herbes no calien... però quan et conviden al restaurant és de molt mala educació no acceptar-ho J

Així que, haig de reconeixer-ho, em vaig anar a dormir amb certes dificultats fonétiques.... JA, JA, JA!

Diumenge, 6:15 del matí i em llevo com nou - Aquí no ha pasado nada!, recullo la bici, el material i ens dirigim cap al Candido a trobar a alguns de la colla. Avui serem un total de 22 triatletes del Terrassa, per molt serà la nostra darrera competició de la temporada... ja hi ha ganes de descansar i la motivació va mimbant a aquestes alçades.

Bollicao per esmorzar, la meva arma secreta, i cap a Vilanova!

Tan bon punt arribem a Vilanova el primer que sorprén és la quantitat de gent que hi ha per l’àrea de platja. Més de 1000 persones inscrites és una bona notícia pel nostre esport però també genera certes dificultats logístiques. Tot i això, no em tingut massa problemes per trobar aparcament (a 1km, es clar) i l’entrada a boxes es fa de forma àgil.

Les bicis es disposen en 3 barres mega-llargues i l’efecte és brutal... fa patxoca, que es diu.

Segona sorpresa: No es permet neopré! Estava absolutament segur que el deixarien, no perque la temperatura de l’aigua ho requerís sino pel negoci que porta darrera amb el tema lloguers.... Vaja, vaja, quina grata sorpresa... Personalment, prefereixo no dur neopré ja que he anat millorant la meva técnica i el neopré em molesta bastant per fer correctament la braçada (per no dir que és un neopré de 100€ i semblo robocop, jejeje).

Preparo tot el material adequadament, la darrera vegada aquesta temporada, i faig quatre sprints entre la gent dintre de boxes mentre saludo aquí i allà als coneguts.

Em dirigeixo cap a l’aigua amb l’intenció de nedar una miqueta abans de començar i fa goig veure la diversitat de colors que els monos de cada equip donen a la platja.

Encara una mica acollonit per la primera impressió que em pugui endur amb la temperatura de l’aigua m’emporto la tercera sorpresa del dia: L’aigua és un caldet... –Ohhhhhh! Quin gustet!!! Si està millor que la climatitzada del club!!!

Amb les primeres braçades ja veig que avui em trobo fort, tota la setmana per Turquía amb un sol entrenament de 34 minuts corrent m’han un puntet de descans que m’anirà perfecte per competir avui (m’animo a mi mateix). Faig uns quants sprints i molt motivat m’en vaig cap a la sortida.

Busco als companys del Terrassa i anem fent bromes sobre on pot estar en Carles; que si està concentrat, que si està amb una canyeta amagat sota l’aigua al costat de la primera boia, etc.... fins que apareix – JA, JA, JA!!! – Però que fots així???; el tio porta tot el mono tancat amb imperdibles !!!! – No, que me l’enganxat amb una tanca de ferro i se m’ha esgarrapat sencer..... Vaya tela!!

Després d’uns minuts de confusions sobre on es fa la sortida, l’organització dona el tret d’inici.
Sprint mortal cap a dintre, fet fonamental si no es vol rebre massa llets i primeres braçades rollo ventilador. Porto devant al company Hermies i anem avançant sense gaire contratemps, alguna aturadeta per densitat de gent i molt crol de waterpolo. Vaig tocant-li els peus continuament a l’Hermies, cosa que em permet anar-lo seguint sense massa dificultats fins a la primera boia.

Arribats a aquest punt, ens tornem a para lleugerament i el perdo de vista mentre intento trobar forat per seguir progressant.

El dono per perdut i em limito a nedar allargant la braçada i mantenint un ritme alt. Uns 100 metres passada la primera boia veig a la meva esquerra un del Terrassa, eiiii!!! Però si es tracta del meu amic Carles!!! Injecció de moral.

Inclús el deixo una mica enrera si canvio una mica l’efectivitat de la braçada tot i que no puc aguantar massa estona a aquest ritme.

Finalment surto de l’aigua amb el Sergio tot just darrera (anava a la meva dreta tot el trajecte i no l’he vist) i en Carles darrera del Sergio.... quina passada de natació!!!


Finalment ens enterem que han sigut uns 900m, segons el GPS del Raul.

Temps natació: 13’36’’. Parcial 77

Llaaaaaaarga transició amb molts metres desde l’aigua a la bici que també permeten anar regulant les sensacions i el mareig que sempre produeix el canvi de medi. Veig a l’Hermies uns 100 metres pel devant.

Inmediata sortida de boxes i començo a pedalar novament amb en Sergio al meu costat... per un moment em passa pel cap en Bill Murray al “día de la Marmota” (lo de Marmota va por ti, eh Sergio?, jejeje).

Primers metres pedalant a sac amb l’objectiu d’enllaçar amb el grup devanter on va l’Hermies. Ens anem apropant a base d’alguns relleus tot i que hi ha alguna màquina que fa la major part de la feina.

En poc temps arriba la locomotora Chirico amb tot el que porta darrera i és el moment d’apretar el culet i aixercar-se de la bici per enganxar el tren. Moments molt durs, sembla mentida com estan de forts alguns sobre la bicicleta i hi ha un parell de moments que estic a punt de petar muscularment tot just abans que el grup baixi un pel el ritme i aconsegueixo recuperar.

D’aquesta forma tan exigent atrapem al grup devanter on van l’Hermies i en Lluis Aguilar, un crack ex-Terrassa. A aquestes alçades, en Sergio i Carles han quedat tallats d’aquest grup i roden a mig minut pel darrera.

Dues voltes al circuit amb accident dintre del grup quan en un dels trams dintre la ciutat es produceix una frenada brusca i un dels competidors toca amb la bici del devant i es fot una llet que encara em posa la pell de gallina. Per sort, sembla que només van estar rascades ja que a la segona volta està a la vorera assegut recuperant-se de l’ensurt.

Amb algún que altre moment més de patiment arribem a la segona transició en un grup molt estirat (els corredors més ràpids han esprintat per col·locar-se devant i, en el meu cas, jugo una altre lliga així que no em preocupa massa la posició que arribi a boxes.

Una nova injecció de motivació ens travessa a tots el cos quan, tan bon punt baixem de la bici i encarem el passadís, ens adonem que només 15 triatletes han arribat abans que nosaltres... uffff!

Temps ciclisme: 32’27’’. Parcial 11

Mentre estic penjant la bici hi ha alguna cosa que no em quadra: - On són les sabatilles???? Vaig mirant cap a tots els cantons mentre em descordo el casc. Veig una a la part del darrera, contra la tanca i surto corrents a agafar-la passant per sota la bici. Al temps que me la col·loco em començo a preocupar perque no trobo l’altre i crido – On cony està l’espardenya???, mentre veig a l’Hermies com s’allunya ja corrents.

Després d’uns segons de nervis donant voltes pels boxes veig a uns 15 metres a l’esquerra (no exagero) la sabatilla tirada i, cagant llets, la vaig a buscar mentre penso en el capullo que li ha fotut la patada al meu material.... en aquells moments pensava que l’havia perdut i havia de plegar.

Un cop passats els moments d’angoixa fixo la mirada en el puntet vermell que és ara l’Hermies i, després de l’autoescanner dels primers metres, em trobo prou fort com per sortir a molt bon ritme (suposo que aniria per sota de de 3’40’’/km) els primers 2 quilometres. El punt vermell es va fent cada cop més gran fins que el tinc devant meu a uns 10 metres. – Avui és el dia - , em dic a mi mateix convençut que a Vilanova guanyo a l’Hermies, per fi. Em noto amb forces com per fer un segon canvi de ritme un cop l’adelanti....

Res més lluny de la realitat... de sobte el ritme em comença a baixar i noto que no puc mantenir la velocitat. En aquests moments arribo al punt d’inici de la segona volta i ens ajuntem els que comencem els darrers 2,5km amb els que comencen la primera volta.

- Molt bé Isma!, m’avança en Jordi Romero que comença la seva cursa a peu amb el seu bon estil, aixecant les cames amb facilitat i amb una posició del cos perfecte.

Em va molt bé per motivar-me a seguir-lo i torno a agafar ritme mentre tracto de mantenir la distància amb ell. Veig més enllà que l’Hermies està accelerant i a punt de doblar al Jordi Casas.

Menys d’un quilómetre per finalitzar i canvio una mica el ritme, doblem al Jaime que va també a bon ritme i l’animo dient-li: -Vinga, només et queda una volteta. (No sé si es pot considerar ànims o, en mig de competició, una putada...). A punt d’atrapar novament al Jordi Romero arribo al punt de gir on jo ja no haig de girar limitant-me a seguir recte encarant el darrer tram amb l’arc d’arribada al fons.

Temps cursa a peu: 17’42’’. Parcial 60

Tan bon punt creuo la línea d’arribada, estic mol content per la cursa feta i mentre felicito a l’Hermies em venen unes petites arcades fruit de l’esforç i el batiburrillo d’aditius que porto a l’estomac (braves, croquetes, txocos, bollicaos i txupitos d’herbes).... m’haig de començar a cuidar que ja no tinc edat, JAJAJA!

Temps final: 1h03’45’’. Posició final: 30

Super-satisfet!!!

Darrera meu arriben, per ordre: Sergio (amb el seu temps fem 9ens per equips, de quassi 40!!), Samu, Carles, Alex (quin pique hi ha hagut avui!!), Santi, Carlos, Raul, Jordi Casas, Xavi Santiago, Jordi Romero, Alex G-C, Quim, Jaime, Albert, German i Patricia que ha fet 25ena en fèmines.

Una molt bona matinal per finalitzar la temporada i començar l’epoca de descans i engreixament!!!! De fet jo ja porto un parell de setmanes de relax que m’han vingut molt bé per arribar a Vilanova totalment descansat tot i que amb algún quilillo de més J.......

PD: Ara que hi penso, encara queda la contrirellotge Coll d’Estenalles.... ufffff!!!


Retalls premsa: