martes, 22 de diciembre de 2009

Semana 7 – Del 14 al 20 de Diciembre del 2009

Pues, en caso de definir de alguna forma esta semana sería la semana de la soledad. No he hecho ni un entreno en compañía… será que ya nadie me quiere!!!

Varias experiencias interesantes durante la semana como el combinado correr-caminar que hacía el sábado, tipo de entreno que hacía por primera vez.

El lunes recuperaba un paquete con DVDs que tantas horas llenaron durante mi estancia en China. Entre tanta peli encontré la fantástica “El penalti más largo del mundo”…. Una peli freak donde las haya, o sea, de mis preferidas.
Con ella estuve dándole al rodillo durante 1h10’ a alta cadencia (entre 90 y 110 rpm) cosa a la que no estoy acostumbrado y que me gustaría trabajar durante este inicio de temporada.

El martes doblé sesión, al mediodía un trote de 40’ por los campos del Egara y ya por la tarde un entreno en el agua de 2400m con ritmos de brazada y algo de palas.

El miércoles, por primera vez también (esta es la temporada de los experimentos), me colocaba el frontal y me tiraba hacia la montaña para completar 13,5Km tranquilos. Una grata experiencia que me da cierta libertad para hacer entrenos de correr sin tener que limitarme en horarios o en zonas con luz tipo pistas o polígonos (altramente conocidos como “poliganos” con sus sustancias y otros intereses nocturnos, jejeje)

Jueves, día de descanso deportivo aunque con muy interesante para la sección:

Se hacía la firma del convenio con Cicles Morenito, nuestro patrocinador para los próximos dos años. Una rueda de prensa nos sentaba en una mesa a Jaime Alvarez (vicepresi del CNT), Dani Moreno (Propietario de Cicles Morenito) y a mi mismo como delegado de la sección. No sin ciertos nervios cada uno de nosotros hacíamos nuestra propia intervención mientras nos iban haciendo fotos y grabando en video. Después algunas preguntas capciosas de algún periodista ponía en evidencia nuestra falta de “tablas”…ja, ja, ja!!!. Una experiencia interesante.

Aquí os dejo el recorte a la noticia del Diari de Terrassa, alguna otra parecida en medios digitales así como link de la noticia aparecida en un canal de TV local.


http://www.terrassadigital.cat/detall_actualitat/?id=3280


Después de la firma tenía que acudir a la asamblea ordinaria para aprobar los presupuestos del Club así que de entrenar, ni hablar del peluquín!!

Viernes, 2200 metros de natación con técnica en el entrenamiento presencial en piscina descubierta…. Diooooooossss!!! Qué frío más bestia a la entrada y salida del agua!!! Suerte que el agua está para hervir fideos que si no….

Sábado, mi primer entreno combinado de correr y caminar. Se trataba de estar entre 2h30’ y 3h por la montaña trotando suave en los planos y caminando rápidamente en las subidas o zonas más técnicas.
Como no tengo mucha idea de por donde meterme, decido coger una de mis rutas habituales hacia la Font de la Tartana y (previo vistazo al Google maps) me voy dirección Sant Llorenç haciendo una vuelta que al final me sale más corta de lo esperado con lo que vuelvo a empalmar la pista desde la font de la tartana para hacer otra vuelta corta. En total me han salido unos 27,5Km a 5’53’’/km de media, señal de que he estado mucho más tiempo trotando de lo que tocaba. De hecho, antes de llegar, ya me noto las piernas supercargadas y tocará recuperarse un poco los días posteriores.

El domingo salgo a probar el acople gentileza del Carlos y que, tras manualidades, he conseguido adaptar a mi manillar sin problemas. La salida, que pretendía ser una vuelta muy light a Gallifa, acaba viéndose reducida a un Km5 de subida a Gallifa y vuelta para casa (unos 55Km) porque tengo las piernas muy cargadas del entreno de ayer. Cada plano se convierte en una subida y, además, no me acabo de notar suelto en el acople… habrá que ajustar la posición bien y echarle horas, no hay más secreto.

Total estrenos semana:

Natación (2 sesiones): 4600m
Bici (2 sesiones): 82Km
Correr (3 sesiones): 49,3 Km

viernes, 18 de diciembre de 2009

Semana 6 – Del 7 al 13 de Diciembre de 2009

Pues la sexta semana del plan de entreno para Niza ha resultado muy amena pese a encontrarnos en plena fase de inicio donde los rodajes “globeros” y los trotes “cochineros” son la tónica principal.
De todas formas, esta semana hemos disfrutado de un par de días de vacaciones (lunes y martes) con lo que nos quitábamos el mal sabor de boca del accidente que sufrió Edgar en la salida del domingo y hemos podido completar el circuito previsto de bici unos cuantos del equipo. Por no hablar del test de 3000 en pista del domingo… buffff!!! Trepidante correr sobre el tartán!!!

Empezábamos el lunes con un trote de 12km por mi circuito predilecto de montaña: salida desde casa, subida a la font del Janot y bajada por Can Candi… todo muy aeróbico a 5’10’’/km de ritmo… fantástico!!


El martes una salida preciosa con unos cuantos de la sección (Fabra, Alex, Carlos, Isma Oliver, Sergi y hermano, Sergio,…. ). Salida desde el club con una primera ascensión al Obac, más rápida de lo debido (este Fabra!!), descenso a Castellbell (pasamos el punto del accidente mofándonos de Carlos, por supuesto) y hacia Pont de Vilomara. Iniciamos la subida hasta Rocafort, pueblo precioso super recomendable para ir a hacer unos calçots un fin de semana, y seguimos ascendiendo hasta Mura. Una vez empalmamos con la carretera de Talamanca se iniciaba el ascenso al Coll d’estenalles. Hasta ahí todo bién, todo correcto, todo el mundo dentro de la zona aeróbica, ni un solo pitido de pulsómetro…. Entonces las caras empiezan a cambiar, el silencio reina en el pelotón mientras que Fabra y Alex se empiezan a marchar con un ritmo más fuerte que el resto. Ya se les ha perdido de vista totalmente y, a falta de 4km para coronar, ahora soy yo el que empiezo a apretar…. El grupo va quedando atrás y a lo lejos les veo en las curvas más duras del puerto. Ya he olvidado completamente que el objetivo del entreno es ir fácil toda la salida mientras mis ojos inyectados en sangre están fijos en la pareja Alex/Fabra, JAJAJAJA!!!

Ya los tengo a tiro pero Fabra se gira y avisa a Alex que voy a por ellos. Fuerzan el ritmo sabedores que la caza está servida…. A falta de dos curvas Alex empieza a perder la rueda de Jordi y bajo piñones con la intención de pegar el hachazo de mi vida, juo, juo, juo.

Última curva a derechas, momento en el que paso a Alex por el exterior mientras me chilla cosas que no puedo dejar por escrito en el blog… últimos 50 metros de puerto, Fabra en pie mirando atrás y, pese al sprint me saca unos metros…… madre mía !!!!!

Reagrupamiento y bajada que, como no, no podía resultar tranquila…. Llegamos a Terrassa a base de relevos-palo…. Somos como críos!!!

Fracaso total como entreno aeróbico pero cómo nos lo hemos pasado!!!

El miércoles un trote tranquilo de unos 45’ + 1750m de natación con técnica, todo muy cómodo. Hoy he recogido el acople de Carlos, espero poder modificar los casquillos para adecuarlo a mi manillar.

Jueves: Buena sesión de técnica en las pistas de atletismo. Nos juntamos unas 20 personas bajo la tutela de nuestro entrenador para realizar una sesión de técnica de carrera: que si skipping alto, que si talones al culo, que si de puntillas, …. Bufff, no tenía ni idea que corría tan mal…. Las agujetas me han durado 3 días!!

Viernes, sesión de técnica de natación… 2400 metros. Por horarios no he podido acudir al entreno presencial así que lo he hecho sólo una hora antes. Por casualidad, se pone Jordi Elias en mi mismo carril… está claro que tengo mucho margen de mejora, jajaja!!

Sábado, una sesión regenerativa en btt preparatoria para el test de mañana. Un rollazo de salida, 30km con el molinillo puesto…. Qué poco me gusta la Mountain Bike!!!

El test de 3000m del domingo era algo nuevo para mi. No tenía ni idea de qué ritmo podría llevar pues, desde hace dos meses no había hecho nada de velocidad por no hablar de las 3 semanas de paro que hemos hecho…. No obstante, estaba seguro de hacerlo a ritmos cercanos al 3’45’/km…. Tras una breve explicación de Jordi respecto a las vueltas que hay que dar y tiempos de paso, nos colocamos los 17 valientes en la salida.
Manel ya había avisado que en el test lo iba a dar todo y, efectivamente, se coloca el primero del grupo que rápidamente se empieza a estirar. Detrás de Manel va Hermies y casi pisándole los talones estoy yo. Por detrás voy escuchando las zancadas de los compañeros mientras voy observando la velocidad que me marca el GPS…. Vamos muy rápidos pero, al mismo tiempo, me siento cómodo así que sigo pegado a Hermies. Sobre el 1000 nos pasa David García, que va como un moto. Hemos pasado el primer 1000 en 3’27’’…. A ver hasta donde aguanto.

Manel ya va destacado y ha pasado en 3’20’’ mientras hay una pequeña brecha con los que van detrás (Fabra, Casas y Alex en 3’35’’).

David se empieza a marchar hasta llegar al 1500, donde Hermies hace un cambio de ritmo que no puedo seguir y sobrepasa de nuevo a David.

Justo en el 2000 yo también alcanzo a David y sigo encontrándome con fuerzas aunque ya he pasado el segundo 1000 a un ritmo más lento (7’05’’ a 3’38’’/km).

A falta de 2 vueltas al tartán, empiezo a subir la velocidad hasta donde me permiten las fuerzas y cuando falta una sola lo doy todo (hasta me imagino la campana y todo, jajaja)….

El último 1000 ha salido a 3’29’’/Km

Tiempo final: 10’34 (media de 3’31’’/Km)…. Tiempazo en el inicio de temporada y sin series!!!!


Los datos totales de la semana han sido:

Natación: 3750m (2 sesiones)
Bici: 100 km (2 sesiones)
Carrera: 35Km (4 sesiones)

martes, 8 de diciembre de 2009

Semana 5 – Del 30 al 6 de Diciembre 2009-12-08

Si la semana pasada la finalizaba con problemas estomacales, esta semana no ha sido mucho mejor y he seguido haciendo malabares entre algunas comidas copiosas y las visitas al retrete.
Pese a todo he podido seguir el plan de entrenamiento bastante a rajatabla y 2 sesiones de cada disciplina más una sesión de adaptación muscular en el gimnasio me dejaba un buen sabor de boca en un momento de la temporada en que los rodajes y las sensaciones suaves son la tónica principal.

El lunes caía una sesión de natación de 2100m con accesorios (pull, palas, aletas), todo muy suave y son ningún tipo de agobio.
Martes, una horita de rodillo viendo….. Torrente, el brazo tonto de la ley !!!!, jeje….. sin presión magnética en el aparato y el piñón grande puesto… relax total!!!
Miércoles, el circuito de pesas tempranito por la mañana y una horita de rodaje suave en las pistas de atletismo de Can Jofresa. Allí me encuentro con Jordi y Sandra cuando llevo unos 25 minutos y, entre charla y charla, se me pasa el rodaje con mayor levedad.
Ahí queda una prueba de la cantidad de vueltas que hay que darle a las instalaciones para llenar 1 hora de trote:

Jueves descanso total.
Viernes tocaba la tirada larga a pie y decido hacer la vuelta a la Tartana. Un total de casi 16km que me tiene 1h21’ disfrutando por la montaña a más de 5’/km de media.
Sábado por la mañana tocaba hacer el test de 800m en el club. Hace un frío que pela y estoy helado mientras tomo los tiempos de Dani, quien está haciendo el test en la primera serie. Toca que nos metamos en el agua los de la segunda serie y… oooooohhhhh!!!, el agua está calentita. En la segunda serie estamos Alex, Samu, Quique, Jaime, Edgar i Quim. A éste último ya lo conocía pues coincidimos en la Uni mientras estudiábamos hace ya más de 10 años.
Después del pertinente calentamiento, nos toca a nosotros ver cómo está nuestro ritmo a inicio de temporada.
Salgo fuerte pero reteniendo pues recuerdo el último test en el que un primer 100m demasiado rápido me tuvo sufriendo los 700m restantes. Veo a mi lado a Quim que, en cuatro brazadas, ya me saca una piscina…. Buffff!!! Como nada este tío!!!!. Al otro lado veo a Quique, al que estaré viendo todo el 800, unos volteos por delante mío, otros los haré yo primero.
Viendo los resultados después resulta que hago el primer 100 unos 4 segundos más rápido que la última vez, en 1’19’’, lo cual me deja contento pues las sensaciones tampoco eran de ir a tope.
Después toca bajar ritmo y sobre el 400, en un volteo, se me mueven las gafas y se me llena el ojo izquierdo de agua…. Ya me adaptaré!!
Hace rato que he perdido la cuenta y empiezo a tomar como referencia a Quim. Cuando lo vea parar, significa que a mi me quedaran hacer dos piscinas más. Cuando creo que quedan 100 hago un pequeño cambio de ritmo pero veo que Quim no para,….bueeeeenoooo…. sigo fuerte y la siguiente tampoco lo veo parar… jodeeeeerrrr!!! Bajo el ritmo y en un momento dado, me paro a preguntarle a Xavi cuánto me falta. – 100 metres -, me chilla.
Me limito a nadar con las fuerzas que me quedan. Quique me ha sacado unos metros después de la parada pero veo que le voy recuperando. Últimos 25 metros y fin!!
Finalmente 12’ clavados, tiempo idéntico al del último test lo cual está muy bien pues no he hecho ningún tipo de velocidad desde hace casi dos meses, en la Tri de Vilanova. Buena señal. A ver si esta temporada consigo rebajar un poco la marca… y si no, ya está muy bien.
Domingo, 9am, hemos quedado unos cuantos para hacer un recorrido muy guapo: Terrassa-Obac-Rellinars-St.Vicenç Castellet-Pont Vilomara-Rocafort-Mura-Estenalles-Terrassa.
En el club nos encontramos Sergio, Carlos, Dani, Raul, Alex y Edgar para encontrarnos una media hora más tarde con Oscar, Cris y dos compañeros más de los cuales no recuerdo los nombres, en el alto del Obac que hemos subido con el molinillo puesto.
Bajamos dirección Rellinars con una bajada de temperatura importante que nos deja helados. Pasado Les Comes, un accidente desafortunado debido a un pinchazo de Carlos crea un caos en el grupo en el que Edgar sale peor parado pues vuela por encima de la bici al clavar la rueda delantera con la mala suerte de aterrizar con la barbilla en el suelo.
Primeros momentos de preocupación por si ha tenido algún problema cervical en el golpe o alguna fractura. Está consciente y se queja sólo de la barbilla, un buen corte aunque muy limpio y el labio hinchado debido al impacto con los dientes son las primeras consecuencias que parece haber tenido el accidente.
Gracias a unos compañeros ciclistas, le podemos poner una gasa para facilitar que se pueda cerrar la brecha mientras esperamos que llegue la ambulancia, cosa que ocurre una media hora más tarde. Le hacen las primeras curas y se lo llevan para darle unos puntos. Parece que la rodilla también ha sufrido un fuerte impacto pues se le ha hinchado bastante aunque, más tarde nos enteramos que no ha sido nada grave.
Cuando nos ponemos en marcha de nuevo, Dani pincha y el tiempo ya se nos ha tirado encima así que decidimos bajar a Castellbell y volver por Vacarisses y el temible Mortirolo hasta l’Obac y descenso a Terrassa.
Lo hacemos todo bastante suave a excepción de las fuertes rampas por Els Caus que te obligan a darlo todo para mover los pedales. Final sin más incidencias y café con leche para comentar lo que han dado de sí estos 50km de flaca.

Total semana:
Natación: 4000m
Bicicleta: 77Km
Correr: 28km

Todavía poco volumen pero buena adaptación y sensaciones.

domingo, 29 de noviembre de 2009

29 Novembre - Vaya semanitaaaa!!!

La semana no pintaba demasiado bién para poder hacer los entrenos debido al viaje a Turquía que tenía que hacer entre lunes y jueves. No obstante, el horario de salida del avión me permitió hacer un entrenamiento de transición de natación y bicicleta con un rodaje suave hasta Sentmenat para dirijirme acto seguido hacia el Prat camino de Istanbul.

Lógicamente metí en el equipaje de mano las Saucony así como algo de ropa para salir a trotar si tenía algo de tiempo, lo cual podría suceder en Ankara tal y como me había montado la agenda del viaje.

Primer retraso en el Prat: el avión, debido a niebla en Turquía, lleva un retraso de 1h30' lo que me hace llegar a Istanbul a las 23:30h de la noche, horario Turco.

Alquilo el coche y me dirijo a Çerkezkoy, un pueblecito a unos 180Km.

Entre que la policía me para en un peaje para comprobar el carnet de conducir, algún que otro despiste de orientación y un gps que se vuelve loco por momentos, me planto en la recepción del hotel a las 2 am.... bufffff!!!!

Al día siguiente reunión con un cliente y vuelta a Istanbul para dirijirme a Ankara.

Segundo retraso del avión, esta vez sólo 1h... vamos mejorando.

Llego al hotel sobre las 19h, me pongo las mallas, las zapatillas y bajo esperando a ver las caras de la peña cuando me vean salir vestido de "corto". No es muy normal ver a alguien haciendo deporte en Ankara, de hecho todo el mundo te mira como si fueses vestido de torero, en pelotas o similar.

Empiezo a trotar por las calles que rodean al hotel y me doy cuenta que están todas las calzadas y aceras absolutamente levantadas..., lo que faltaba. Obras por todos lados, operarios con máquinas, tráfico denso intentando circular por una terreno fangoso. Para acabar de convertir mi sesión en una utopía deportiva, me acabo perdiendo entre las calles que no dejan de subir y bajar..... Diooooosssss!!!! siempre me pasa lo mismo.

A los 20 minutos vuelvo a encontrar la calle del hotel y me limito a ir arriba y abajo por dicha calle hasta que unos fuertes dolores musculares en el cuadricep derecho me obligan a pararme cuando llevaba 30'... hoy no es mi día, mejor parar, hacer unos estiramientos y dejarlo para otro día...




Al día siguiente, miércoles, me recogen en el hotel para hacer la visita que tenía planificada, vuelta al aeropuerto deseando llegar a Istanbul.... Tercer retraso de vuelos, esta vez ya la repera: 3 horas de retraso, más las 2 horas que llevo ya previas.... 5 horas en el aeropuerto con continuas informaciones contradictorias acerca de las puertas de embarque.... no comment!.

Además empiezan en Turquía una fiesta nacional y al llegar a Istanbul hay un pitote que me tiene 1 hora metido en un taxi en la carretera de acceso a la ciudad... Hora de llegada al hotel: las 23 horas.

Por suerte, aun me da tiempo de cenar en mi restaurante favorito aunque empiezo a notar una especie de asco y pérdida de apetito sospechoso...

Efectivamente, al llegar al hotel me doy cuenta que no ando bien del estómago y tengo unos dolores abdominales que ni el Compex ese.

Durante todo el día siguiente, jueves, no paro de ir al retrete y las 3 horas del avión se me hacen interminables por no mencionar que el avión ha sufrido algo más de una hora de retraso.

A la llegada a Terrassa me meto en la cama hasta que, ya a la tarde, me encuentro algo mejor. Pienso en salir a trotar muy lentamente para ver si el estómago está ya algo estable. Tras 40', por suerte cerca de casa, tengo un apretujón que me obliga a poner la directa a la trona..... por los pelos, jeje.

Viernes, aun con el estómago revuelto voy al presencial de la noche, unos buenos 2200m con técnica.

Posterior cena con la sección y a dormir tempranito que al día siguiente hay salida a las 9am junto con Sergio, Carlos, Alex i Fabra.

Salida hasta el Km 25 tranquilos con algún pequeño cambio de ritmo, nada serio, bastante aeróbico todo.

Hoy domingo, pese a que tocaba la cursa del Farell como entreno de calidad, he tenido que hacer vida familiar durante toda la mañana y a las 13:30h he podido enfundarme las zapatillas para hacer mi circuito de 12km por la montañeta: Llac petit, Font del Janot i bajada por Can Candi. La intención era simular el ritmo que hubiera llevado en la carrera así que he salido bastante fuerte con el Compañero Virtual del Garmin enchufado para tener referencias respecto a mi mejor tiempo del año pasado (58'50''). Avanzo fuerte mientras el reloj me indica que voy ganado terreno frente a mi propio yo del año pasado.


Cansado pero con muy buenas sensaciones llego a casa tras rebajar más de 4 minutos mi mejor tiempo. Total 54'23'' para un total de 12,2Km a un ritmo de 4'28''.... Para un recorrido de montaña y el momento de la temporada que estamos, genial!.


Pese a todo he finalizado la semana con:

Natación: 4600m
Ciclismo: 95Km
Correr: 27Km



Poco a poco a ir aumentando.... buen inicio!

domingo, 22 de noviembre de 2009

22 Noviembre 2009 - Empezamos!!

Después de un par de semanitas muy lights, sin apenas seguir el plan del mister; volvemos poco a poco a la carga aumentando el número de entrenamientos y un poco de volumen en la carrera.

3 sesiones de carrera a pie a ritmo super cómodo y la tercera de unos 16km haciendo el circuito de la volta a la Tartana.

Tocaban también 3 sesiones de ciclismo pero después de un episodio oscuro durante el viernes noche... demasiados chupitos me dejan KO el sábado y no puedo hacer la salida con los compañeros. Así que esta semana se ha quedado en dos sesiones garrulas de rodillo viendo "La jungla de cristal 2".... Ja, ja, ja... que freaky!!!

Muy contanto también con la natación, 2 sesiones tranquilas pero con muy buenas sensaciones. En el presencial del lunes me toca a mi ser el elegido para que el mister vaya apuntando defectos y me da las indicaciones de algunas cosas que ha visto: entrada del codo bajo, cruzar los brazos un poco, entrada de la mano muy plana, poco empuje con el brazo izquierdo... durante el entreno del viernes ya trato de concentrarme en estos defectos y voy notando poco a poco una mejoría.

En total: 4200m natación + 55km bici + 33km a pie.

Ideal para el momento de la temporada que estamos.

La próxima semana estoy en Turquía de lunes a jueves así que tendré que variar un poco el entreno envíado por el míster aunque los horarios de los vuelos me dejarán andar un poco con la bici y nadar el lunes antes de salir mientras que el jueves llego también con tiempo de pillar la flaca un poco.... me llevaré las Saucony por si suena la campana y puedo salir a correr en Ankara... (vaya rollazo, jejeje).

sábado, 14 de noviembre de 2009

2010: IRONMAN NIÇA

Después de darle muchas vueltas, de valorar los pros, contras y de pasarme dos meses leyendo y viendo reportajes sobre la mítica Ironman... he dado el paso y me he inscrito en el Ironman de Niza!!

Sólo de pensarlo ya estoy nervioso.....!!!

Del CN Terrassa seremos un buen grupo, sobre unos 15 triatletas que iremos a Francia y unos 5 que se enfrentarán a la dura Ironman de Lanzarote
Esto significa que haremos una buena piña para hacer algó más llevaderos los entrenamientos, sobretodo las tiradas largas... a mi, que cada vez que paso de las 2 horas encima de la bicicleta me asqueo, me irá de coña.

Así que la cuenta atrás se inicia a -7 meses y 13 dias... 32 semanas!!!

Pit i collons!!

______________

Després de donar-li moltes voltes, de valorar els pros/contres i de passar-me dos mesos llegint i veient videos relatives a la mítica Ironman.... he donat el pas i m'he inscrit al Ironman de Nice!!!!


Només de pensar-hi ja estic nerviós.


Del Terrassa serem una colla de malalts brutal, sobre els 15 triatletes que anirem a França i uns 5 que s'enfrontaran a la dura Ironman de Lanzarote. Això vol dir que serem una bona colla per fer més divertits els entrenaments, sobretot les tirades llargues.... a mi, que cada cop que passo de 2h en bici em fastiguejo, m'anirà de conya.


Així que el compte enrera comença amb: 7 mesos i 13 dies..... 32 setmanes!!


Pit i collons!!

17 D’Octubre del 2009 – I CONTRIRRELOTGE “Coll d’estenalles”



Una setmana més tard de la darrera competició i ja en periode de descans, m’en vaig cap a la rotonda de Matadepera d’on prendrem la sortida de la 1ª contrirrellotge.
La temperatura ja ha canviat a la baixa i m’he trobat regirant calaixos per trobar alguna roba llarga que posar-me....

Abans d’ahir vaig fer la pujada cronometrant-me amb el Garmín i ja tinc el track guardat així que avui faré servir el “Company virtual” per tenir referències amb el mí mateix de fa dos dies.

Ens anem trobant tots a la sortida. Sóm 13 participants i uns quants que han vingut a fer un cop de ma per controlar temps: Sandra, Tomás, Edgar i Marcos.

Mentre ens concentrem tots a la rotonda arriba un cotxe de la policia de Matadepera i es planta al nostre costat mirant-nos amb cara de “-Què collons foten aquests?... jejeje, encara ens fotaran pel terra la contrirellotge...

Seguint l’ordre invers a la tetrilliga anem sortint tots els participants amb un decalatge de 1 minut entre nosaltres. Vaig aguantant les bicis d’aquells que prefereixen sortir amb els peus “calats” en els pedals i anem fent uns riures mentre s’apropa el meu torn.

Devant meu ja han sortit en Samu (amb la cabra!!), en Carles i l’Alex mentre que darrera sortiran l’Hermies i en Jordi Elias.... casi na!!

3, 2, 1.... ara!!! En Marcos em canta la sortida mentre aixecat de la bici començo a tirar de plat.... aaaaaarggggg!!!! Primers moments en els que el cor batega amb força fins assolir unes pulsacions que ja no baixaran fins d’aquí a 10 km.

Torno a la posició assegut mentre jugo entre els pinyons i mantinc el 53. La cadència no és gaire bona però la bici avança a bona velocitat...

Un cop agafo la recta de les Pedritxes veig al final un ciclista tot i que està massa lluny per saber si és l’Alex o algú que està fent la seva sortideta. Segueixo avançant i al final de recta no puc evitar de mirar enrera tot imaginant que tindré l’Hermies i en Jordi ja enganxats al meu cul amb cara d’assassins, ....jajaja.... per sort, no veig ningú.

Passat Les Pedritxes el terreny es posa millor i baixo un parell de pinyons a l’hora que vaig alternant la meva posició sobre la bici: ara em poso de peu, ara m’assec, ara agafo el manillar per dalt, ara de les manetes de fre..... i així vaig engolint els repetxons fins arribar a la Barata.

El GPS em va xivant que vaig uns 200metres per darrera del meu temps del dijous.... collons!!!! No hi ha forma de reduir distàncies i començo a pensar que no hauria d’haver fet la proba tan fort fa un parell de dies.

Arribant a la Barata, petita baixadeta i de sobte veig clarament que tinc l’Alex a tiro. Segueixo amb el plat i encara amb forces passo a l’Edgar (que està fent la seva activació per la Tri del dia següent) i, seguidament, avanço a l’Alex qui porta una bona cadència.

Proper objectiu: en Carles.... Je Je Je

Ara ve una de les parts difícils en la que puc pagar haver estat tirant de plat fins ara. Primeres corves abans d’arribar a la Font de l’Olla i baixo plat ja que les cames no tenen ja poténcia per continuar arrossegant-lo. Pujo un parell de pinyons i passo la Font de l’Olla amb més pena que glória. Sort que ara ve un terreny de bonança per poder tornar a pujar plat i recarregar una mica les malmeses piles; novament tinc una injecció de moral quan passo al Carlos Restoy. Vaig bastant al límit així que no puc dir-li gaire bé res mentre ell em va dient que tinc el Carles a prop.

Passo algún altre cicloturista i, a falta d’un parell de quilòmetres, veig el maillot verd d’en Carles a la llunyania.
El terreny que tenim pel devant és molt ràpid i baixo pinyons mentre veig que estic escorçant-li distàncies tant al meu competidor virtual del Garmin com a en Carles, tot esperant que em quedi prou energia per pujar els darrers 700-800 metres amb alegria... (que va a ser que no).

Corba a l’esquerra i ja veig el Km14. He tornat a baixar plat i veig al Carles uns 100 metres devant meu... buffff!!!! Està pujant fort i no crec que ja el pugui agafar.
Darrers metres, apreta, apreta, apreta.... veig la gent a la dreta esperant l’arribada dels ciclistes i final!!!!

Mare meva, estic petat!!! És molt pitjor que una triatló sprint i cada cop que empasso tinc un sabor de sang a la boca barreja de l’esforç i el fred.

Uns metres darrera meu ha arribat l’Hermies així que m’ha fotut quassi be un minut. En Jordi Elias arriba uns 45 segons després i la cursa ha finalitzat.

Temps final: 28’17’’ i cinquè classificat per darrera de Jordi Elias (27’08’’), Jordi Fabra (27’17’’), Hermies (27’19’’) i Samu (28’12’’).

Tothom molt content i ha estat una experiència divertida que hem de repetir.

Traca final!!!!! Esmorzar al Pabelló de Matadepera!!!!

Retall de premsa:

lunes, 19 de octubre de 2009

TRIATÓ VILANOVA – 11 d’Octubre del 2009-10-16

Dissabte al vespre, em trobo asssegut tranquilament a la terrasseta del Carrer de la Palla amb la Sandra (la meva dona) i l’Ivan. Tot apurant la cervesseta ens mirem la taula on només queden les restes d’un parell de plats de braves i txocos. La Sandra és la primera en llençar la desitjada pregunta:
- ¿Hace una de croquetas?
- Joder, pués claro! – Responc jo. – I una altre birra si et plau, Ramón.

La dieta precompetitiva que tants bons resultats m’ha donat en altres ocasions no em pot fallar per Vilanova.... En veu alta dic: - I si em falla, que me quiten lo bailao!

Vaaaal, potser els dos txupitos d’orujo d’herbes no calien... però quan et conviden al restaurant és de molt mala educació no acceptar-ho J

Així que, haig de reconeixer-ho, em vaig anar a dormir amb certes dificultats fonétiques.... JA, JA, JA!

Diumenge, 6:15 del matí i em llevo com nou - Aquí no ha pasado nada!, recullo la bici, el material i ens dirigim cap al Candido a trobar a alguns de la colla. Avui serem un total de 22 triatletes del Terrassa, per molt serà la nostra darrera competició de la temporada... ja hi ha ganes de descansar i la motivació va mimbant a aquestes alçades.

Bollicao per esmorzar, la meva arma secreta, i cap a Vilanova!

Tan bon punt arribem a Vilanova el primer que sorprén és la quantitat de gent que hi ha per l’àrea de platja. Més de 1000 persones inscrites és una bona notícia pel nostre esport però també genera certes dificultats logístiques. Tot i això, no em tingut massa problemes per trobar aparcament (a 1km, es clar) i l’entrada a boxes es fa de forma àgil.

Les bicis es disposen en 3 barres mega-llargues i l’efecte és brutal... fa patxoca, que es diu.

Segona sorpresa: No es permet neopré! Estava absolutament segur que el deixarien, no perque la temperatura de l’aigua ho requerís sino pel negoci que porta darrera amb el tema lloguers.... Vaja, vaja, quina grata sorpresa... Personalment, prefereixo no dur neopré ja que he anat millorant la meva técnica i el neopré em molesta bastant per fer correctament la braçada (per no dir que és un neopré de 100€ i semblo robocop, jejeje).

Preparo tot el material adequadament, la darrera vegada aquesta temporada, i faig quatre sprints entre la gent dintre de boxes mentre saludo aquí i allà als coneguts.

Em dirigeixo cap a l’aigua amb l’intenció de nedar una miqueta abans de començar i fa goig veure la diversitat de colors que els monos de cada equip donen a la platja.

Encara una mica acollonit per la primera impressió que em pugui endur amb la temperatura de l’aigua m’emporto la tercera sorpresa del dia: L’aigua és un caldet... –Ohhhhhh! Quin gustet!!! Si està millor que la climatitzada del club!!!

Amb les primeres braçades ja veig que avui em trobo fort, tota la setmana per Turquía amb un sol entrenament de 34 minuts corrent m’han un puntet de descans que m’anirà perfecte per competir avui (m’animo a mi mateix). Faig uns quants sprints i molt motivat m’en vaig cap a la sortida.

Busco als companys del Terrassa i anem fent bromes sobre on pot estar en Carles; que si està concentrat, que si està amb una canyeta amagat sota l’aigua al costat de la primera boia, etc.... fins que apareix – JA, JA, JA!!! – Però que fots així???; el tio porta tot el mono tancat amb imperdibles !!!! – No, que me l’enganxat amb una tanca de ferro i se m’ha esgarrapat sencer..... Vaya tela!!

Després d’uns minuts de confusions sobre on es fa la sortida, l’organització dona el tret d’inici.
Sprint mortal cap a dintre, fet fonamental si no es vol rebre massa llets i primeres braçades rollo ventilador. Porto devant al company Hermies i anem avançant sense gaire contratemps, alguna aturadeta per densitat de gent i molt crol de waterpolo. Vaig tocant-li els peus continuament a l’Hermies, cosa que em permet anar-lo seguint sense massa dificultats fins a la primera boia.

Arribats a aquest punt, ens tornem a para lleugerament i el perdo de vista mentre intento trobar forat per seguir progressant.

El dono per perdut i em limito a nedar allargant la braçada i mantenint un ritme alt. Uns 100 metres passada la primera boia veig a la meva esquerra un del Terrassa, eiiii!!! Però si es tracta del meu amic Carles!!! Injecció de moral.

Inclús el deixo una mica enrera si canvio una mica l’efectivitat de la braçada tot i que no puc aguantar massa estona a aquest ritme.

Finalment surto de l’aigua amb el Sergio tot just darrera (anava a la meva dreta tot el trajecte i no l’he vist) i en Carles darrera del Sergio.... quina passada de natació!!!


Finalment ens enterem que han sigut uns 900m, segons el GPS del Raul.

Temps natació: 13’36’’. Parcial 77

Llaaaaaaarga transició amb molts metres desde l’aigua a la bici que també permeten anar regulant les sensacions i el mareig que sempre produeix el canvi de medi. Veig a l’Hermies uns 100 metres pel devant.

Inmediata sortida de boxes i començo a pedalar novament amb en Sergio al meu costat... per un moment em passa pel cap en Bill Murray al “día de la Marmota” (lo de Marmota va por ti, eh Sergio?, jejeje).

Primers metres pedalant a sac amb l’objectiu d’enllaçar amb el grup devanter on va l’Hermies. Ens anem apropant a base d’alguns relleus tot i que hi ha alguna màquina que fa la major part de la feina.

En poc temps arriba la locomotora Chirico amb tot el que porta darrera i és el moment d’apretar el culet i aixercar-se de la bici per enganxar el tren. Moments molt durs, sembla mentida com estan de forts alguns sobre la bicicleta i hi ha un parell de moments que estic a punt de petar muscularment tot just abans que el grup baixi un pel el ritme i aconsegueixo recuperar.

D’aquesta forma tan exigent atrapem al grup devanter on van l’Hermies i en Lluis Aguilar, un crack ex-Terrassa. A aquestes alçades, en Sergio i Carles han quedat tallats d’aquest grup i roden a mig minut pel darrera.

Dues voltes al circuit amb accident dintre del grup quan en un dels trams dintre la ciutat es produceix una frenada brusca i un dels competidors toca amb la bici del devant i es fot una llet que encara em posa la pell de gallina. Per sort, sembla que només van estar rascades ja que a la segona volta està a la vorera assegut recuperant-se de l’ensurt.

Amb algún que altre moment més de patiment arribem a la segona transició en un grup molt estirat (els corredors més ràpids han esprintat per col·locar-se devant i, en el meu cas, jugo una altre lliga així que no em preocupa massa la posició que arribi a boxes.

Una nova injecció de motivació ens travessa a tots el cos quan, tan bon punt baixem de la bici i encarem el passadís, ens adonem que només 15 triatletes han arribat abans que nosaltres... uffff!

Temps ciclisme: 32’27’’. Parcial 11

Mentre estic penjant la bici hi ha alguna cosa que no em quadra: - On són les sabatilles???? Vaig mirant cap a tots els cantons mentre em descordo el casc. Veig una a la part del darrera, contra la tanca i surto corrents a agafar-la passant per sota la bici. Al temps que me la col·loco em començo a preocupar perque no trobo l’altre i crido – On cony està l’espardenya???, mentre veig a l’Hermies com s’allunya ja corrents.

Després d’uns segons de nervis donant voltes pels boxes veig a uns 15 metres a l’esquerra (no exagero) la sabatilla tirada i, cagant llets, la vaig a buscar mentre penso en el capullo que li ha fotut la patada al meu material.... en aquells moments pensava que l’havia perdut i havia de plegar.

Un cop passats els moments d’angoixa fixo la mirada en el puntet vermell que és ara l’Hermies i, després de l’autoescanner dels primers metres, em trobo prou fort com per sortir a molt bon ritme (suposo que aniria per sota de de 3’40’’/km) els primers 2 quilometres. El punt vermell es va fent cada cop més gran fins que el tinc devant meu a uns 10 metres. – Avui és el dia - , em dic a mi mateix convençut que a Vilanova guanyo a l’Hermies, per fi. Em noto amb forces com per fer un segon canvi de ritme un cop l’adelanti....

Res més lluny de la realitat... de sobte el ritme em comença a baixar i noto que no puc mantenir la velocitat. En aquests moments arribo al punt d’inici de la segona volta i ens ajuntem els que comencem els darrers 2,5km amb els que comencen la primera volta.

- Molt bé Isma!, m’avança en Jordi Romero que comença la seva cursa a peu amb el seu bon estil, aixecant les cames amb facilitat i amb una posició del cos perfecte.

Em va molt bé per motivar-me a seguir-lo i torno a agafar ritme mentre tracto de mantenir la distància amb ell. Veig més enllà que l’Hermies està accelerant i a punt de doblar al Jordi Casas.

Menys d’un quilómetre per finalitzar i canvio una mica el ritme, doblem al Jaime que va també a bon ritme i l’animo dient-li: -Vinga, només et queda una volteta. (No sé si es pot considerar ànims o, en mig de competició, una putada...). A punt d’atrapar novament al Jordi Romero arribo al punt de gir on jo ja no haig de girar limitant-me a seguir recte encarant el darrer tram amb l’arc d’arribada al fons.

Temps cursa a peu: 17’42’’. Parcial 60

Tan bon punt creuo la línea d’arribada, estic mol content per la cursa feta i mentre felicito a l’Hermies em venen unes petites arcades fruit de l’esforç i el batiburrillo d’aditius que porto a l’estomac (braves, croquetes, txocos, bollicaos i txupitos d’herbes).... m’haig de començar a cuidar que ja no tinc edat, JAJAJA!

Temps final: 1h03’45’’. Posició final: 30

Super-satisfet!!!

Darrera meu arriben, per ordre: Sergio (amb el seu temps fem 9ens per equips, de quassi 40!!), Samu, Carles, Alex (quin pique hi ha hagut avui!!), Santi, Carlos, Raul, Jordi Casas, Xavi Santiago, Jordi Romero, Alex G-C, Quim, Jaime, Albert, German i Patricia que ha fet 25ena en fèmines.

Una molt bona matinal per finalitzar la temporada i començar l’epoca de descans i engreixament!!!! De fet jo ja porto un parell de setmanes de relax que m’han vingut molt bé per arribar a Vilanova totalment descansat tot i que amb algún quilillo de més J.......

PD: Ara que hi penso, encara queda la contrirellotge Coll d’Estenalles.... ufffff!!!


Retalls premsa:





miércoles, 23 de septiembre de 2009

TRIATLO OLÍMPIC DE TOSSA DE MAR - 19 de Setembre del 2009

Em miro el perfil ciclista una i altre vegada a la pantalla de l’ordinador i penso: “Uffff!!! Avui patirem!!”. Desde l’escriptori veig els nubols foscos que amenacen amb fer la cursa encara més difícil mentre busco a la pàgina web de metereologia i pico “Tossa de mar”, uns segons més tard em carrega la previsió per la tarda: -Fantàstic! - Una imatge d’un sol tapadet per un nuvol al qual li penja una gota d’aigua - La mare que els va parir, així segur que l’encerten -



Recullo el material , em poso el mono i intento activar el positivisme per deixar de banda les poquetes ganes que tinc d’anar-hi. Definitivament, necessito un descans mental i començar ja l’època de braves, birres, pizzes, etc.... Vale, vale, ja sé que no he deixat mai aquesta etapa però ja sabeu a qué em refereixo.

En Dani passa per casa puntualíssim (així dona gust) amb la Susana i ens en anem a trobar a la resta dels craks del Terrassa al don Candido.

Allà hi ha uns quants dels nostres: Natàlia, Carles, Ana, Samu, Miriam, Raúl, Sandra, Jordi Fabra, Jordi Casas, Christian i Jordi Romero. A la resta ens els trobarem a Tossa ja concentrats, un total de 18 triatletes preparats per “gaudir” d’una cursa que promet moooooolt.

Fem una paradeta per dinar... el famós “tapering” que tant se’n parla al nostre foro, ja, ja, ja. Veig que tothom porta uns tuppers enormes incloent-hi postres. Miro el meu ridícul dinar (quatre spaguettis amb tomaquet) i em pregunto si en tindré prou per finalitzar la cursa... suposo que es llegeix clarament la cara de gilipolles que se’m queda perque de seguida em comencen a oferir plàtans, galetes, etc.... aquests companys són els millors!!

L’ambient és espectacular a Tossa: boxes preparats per 600 persones, la sortida de la natació devant de la costa amb multituts de terrasses plenes de turistes preguntant-se qué fot tanta gent vestits amb un mono de lluita lliure i, a un costat, el castell de Tossa observant tot l’esdeveniment amb calma majestuosa.

Vaig parlant aquí i allà, companys que he anat coneixent durant les curses mentre preparem tot el material i ens intercanviem gomes per cel·lo, gels per vaselina, etc... Avui deixen dur el neoprè, suposo que degut més a un interès económic que no pas per que la temperatura de l’aigua ho requereixi... les normes s’interpreten com es vol, algunes vegades.

El circuit de natació és prou clar, tot i el gran nombre de boies de colors que es veuen desde la platja, les grogues grosses són l’objectiu a seguir i es fara dues voltes al circuit amb “sortida australiana”, es a dir: una volta nedant, petita carrera a la platja i tornada a l’aigua per fer la segona i darrera volta.

Fa una mica de por la quantitat de gent que hi prenem part a la primera sortida així que es tracta de sortir a sac per intentar prendre el menor nombre de cops possibles.
Tan bon punt es dona la sortida, corro amb força i em llenço de cap per fer uns primers metres a tot el que em donen els braços, rollo ventilador. Vaig mirant continuament endavant i esquivant com puc els cops així com refent el ritme quan algú em passa per sobre.

Val, sembla que ja he assolit una ubicació tranquila i sense rebre massa. Ara toca agafar ritme pels metres que resten per nedar. Primera boia, deixo de nedar per la quantitat de gent que hi ha i em deixo portar per la corrent que el gruix de nedadors provoquen a l’aigua... és divertit veure com avances sense moure un sol muscle del cos, je, je.

Sense incidències arribo a finalitzar la primera volta tot i que sóc conscient que el ritme que he portat ha estat un pel fort, surto de l’aigua i intento córrer de forma digne per la platja per girar novament cap a l’aigua.

Aquesta segona volta me la prenc de forma progressiva, amb més calma a l’inici i alguns problemes musculars al coll que m’impideixen mirar endavant de forma natural. J’arribo al final del sector de natació amb els braços cansats i un mal de coll que em força a respirar cap a l’altre cantó. Potser l’us del neopré després de tant de temps de tenir-lo dormint a l’armari... bé, ja ho pensarem més tard!!

La transició la faig bastant ràpid treient-me el neopré prou encertadament i pujant a la bici d’un saltironet.

Temps natació: 22’18’’ - Parcial 68

Arriba el moment de la veritat, el sector decisiu, el de ciclisme. L’estrategia és clara: estalviar energia durant aquest sector per garantir una bona cursa a peu. L’estrategia és clara, l’execució... una caca, ja, ja, ja!

Començo sol sense cap grup a la vista i sembla que pel darrera un grupet em segueix a una certa distància. Tracto de mantenir el ritme mentre passo a alguns ciclistes però segueixo sense veure cap grup a l’horitzó on afegir-me. El grup que em segueix encara manté la distància amb mi i decideixo que el millor és deixar-me agafar, cosa que passaria tard o d’hora, i no desgastar-me massa (l’estratègia, recordeu?).

Un cop engolit, em col·loco a la zona mitjana del grup mentre seguim progressant en l’ascensió del primer port. En un moment donat, hem contactat amb un altre grup on va en Carles el qual no se n’adona que vaig a cua de grup, un grup compacte d’unes 10 ó 15 unitats.

A mida que anem progressant en el primer port, uns 10km d’ascensió constant que es pot fer a plat, alguns van perdent el grup i cal anar amb cura de no quedar-se tallat. Finalitzem el port un grupet de 7-8 triatletes i comença un bon terreny perque tirin els que arrosseguen bé el plat, és a dir, qualssevol menys jo.

Efectivament, en Carles es posa a tirar una estona. Aquest és el seu terreny i va apretant mentre avancem cap al segon port, el Coll de Creus. És un port de segona categoria que també es passa bé però que ja requereix unes certes condicions com a escalador, dels que agraden als que anem bé pujant: per agafar-te de la barra horitzontal del manillar i pujar a ritme de ronyó com feia en Perico Delgado... que vell em faig.

A punt de començar el port arriba un petit grup i se’m posa al costat el Samu, que em saluda mentre riu i penso... “Se va abe un follón que no sabe ni donde sa metio” al temps que el ritme es comença a accelerar. Jo vaig molt a prop del meu ritme límit i dubto si aguantaré aquest ritme els 8 ó 10 quilòmetres que dura l’ascens.
De sobte, en Samu es toca amb el de devant i mentre fa equilibris per no caure, perd uns metres. Al mateix temps veig que el grup s’ha desintegrat totalment, en Carles s’ha quedat a l’inici del port al igual que la resta de gent que es va desperdigant com si hagués caigut una bomba... tot en els primers 100 metres de pujada, quina passada!

El cert és que no recordo si tirem 3 ó 4 cap amunt però agafo el meu ritme i em començo a trobar “còmode” mentre pujo assegut el màxim temps possible intentant jugar entre el límit on les cames cremen i el màxim ritme que pugui mantenir. En aquestes ens quedem només dos, un company del Vic i jo, alternant-nos fins que, en una de les rampes de més nivell, el company es despenja i em quedo sol.

Arribo a l’avituallament i agafo l’ampolla de powerade (la blava que mola més, je, je) i un gel. L’avituallament està organitzat a una zona que sembla ser el final de port, on pujo plat i em disposo a menjar i beure. La mare que ens va parir.... però si això torna a pujar!!! On és la càmara oculta?? Torno a baixar plat i vaig bebent el líquid blau amb desesperació... mala senyal que m’indica que vaig una mica deshidratat. D’un glop em posso el gel a la boca i arribo al, ara si, final de port.

Havia vist el video amb la baixada de port i, tot i que volia anar amb cura, tenia clar que era el moment de gaudir i treure l’esperit jove que porto a dintre així que - a mueteeeeee!!! Començo a agafar a gent fins que enllaço amb un parell del Prat, penso en quedar-me amb ells per fer els darrers quilòmetres de tobogans junts però me’n vaig sense voler... quan un està boig... Arriba pel darrera el company d’ascensió que encara està més penjat que jo i acabem junts la baixada.... ens ho hem passat teta!

L’enrevessat descens del coll ens porta a enllaçar amb la carretera que voreja la costa, unes vistes magnífiques durant uns 8 km on s’alternen les baixades amb llargues rampes que fan, inclús tornar a canviar de plat. És un tram molt dur ja que vens cansat del port i el terreny es torna generòs oferint-te rampes de més d’un quilòmetre de llargada que et fan apretar les dents.

Arribada a Tossa, amb molt ambient als carrers i molta gent animant fa que se’t torni la carn de gallina i les piles mentals es carreguin novament.

Ja tenia clar que la meva estratègia de reservar forces durant el parcial ciclista havia fracasat (en el fons ja hi contava) però encara tenia certes esperances de poder fer un bon sector a peu... ara ho veurem.

El company i jo ens disposem a fer la transició i tinc una grata sorpresa quan veig les poques bicicletes que hi ha a boxes, una vintena, aproximadament.

Temps ciclisme: 1h27’53’’ - Parcial 30

Penjo la bici mentre el company del Vic també fa la transició a la meva vora. Fem el comentari sobre la casualitat de les nostres situacion a boxes mentre em pregunta com vaig després de la pallissa que ens hem fotut - Estic fet una merda, nen - li comento mentre vaig fent crits degut a l’inici de rampes intentant col·locant-me les voladores. Ell riu i s’ho pren amb més calma amb els mitjons.

- Que vagi molt bé!.
- Igualment! Sort! - em desitja ell al temps que començo a córrer tot passant-me el pitrall pel cap.

És curiosa, i maca alhora, la sensació de companyerisme i sana competència que es respira entre els populars. Suposo que els que lluiten per les primeres places no es poden permetre el luxe de ternir-la: llurs objectius econòmics depenen dels seus resultats, han de respondre a patrocinadors, entrenadors, etc... quina pressió.

Jo, en canvi, a aquell company que no conec de res li desitjo de cor que la cursa li vagi bé i puc llegir la seva sinceritat quan m’està desitjant el mateix en a mi. Si el puc guanyar: perfecte. Si em passa i em treu 10 minuts, doncs també fantàstic. Tots els que estem aquí corrent estem tallats per patrons similars i això et genera una complicitat especial.

Mireu, el dia que perdi aquesta sana sensació, em replantejaré el seguir fent aquest esport.

Lògicament, la cagarel·la interna que fem amb els de l’equip per veure qui guanya avui o qui perd demà està genial i resulta realment útil ja que et dona un punt més d’esforç, et serveix de comparativa i escala de progressió i, per suposat, te un aspecte de diversió inqüestionable.... ara, d’aquí a tenir una pressió per obtenir resultats i auto-flagelar-se si no s’aconsegueix... doncs, quassi que no. La competició real és interna, amb tu mateix, sense perdre de vista que, ens agradi o no, d’això no vivim (ans el contrari, se’n van uns calerons al mes).

Bé, que m’estic liant... per on anava? Ah si, estic sortint de boxes!

Tan bon punt surto de boxes, la sensació és bona. Vaig molt ràpid amb el cos ben recte i tiro les cames amunt amb facilitat... - Vinga, vinga-, vaig cridant internament.

Malauradament es tracta només d’un miratge. Sabeu què passa quan infleu un globus, l’aguanteu per la punta i el deixeu anar, oi? Doncs exactament és la descripció del que em va passar en a mi.

El cos ja no va tan recte, les passes cada cop més a prop una de l’altre i les cames ja no van tan àgils com fa uns metres enrera. De fet, començo a notar unes punxades a la part anterior de les cames molt sospitoses.

Vull pensar que el ritme no és tan dolent mentre el meu cap m’envia missatges negatius de forma continuada: “-estàs anant a 7 ’/km” “- no aguantaràs” “- t’hauràs d’aturar i et passarà fins i tot el Carles”.... home, això últim és practicament impossible, ja, ja, ja.

Em creuo amb en Ponsi, que va com una moto i, uns metres darrera, l’Hermies. No en tenia ni idea de qui anava devant meu. Ni tan sols he vist qui va pel darrera, prou feina tinc jo com per preocupar-me de la resta en aquests moments.

- Aguanta amb calma -, em vaig repetint mentre vaig arribant, mil hores més tard, a un rètol que em dirà el punt quilométric en el que em trobo. Ja arribo i se’m cau l’ànima al terre quan veig un trist 2 a dintre. -Dioooooosssss!!!! Però si encara m’en falten 8!!

Tracto de concentrar-me i passar de les veus internes esperant que arribi el ritme. Els ànims de la gent quan tornem a Tossa ajuden moltíssim als corredors i l’ambient és fantàstic.

S’inicia la segona volta mentre em criden -Ànims Isma!-; la nostra claca, la millor!. A pocs metres d’haver fet el gir ja em creuo amb en Jordi Fabra i se’l veu bastant bé. En breu em treurà les pegatines, que es sol dir.

Les cames segueixen fent molt de mal i tinc la musculatura anterior a punt d’enrampar-se varies vegades.

Passa encara un km més fins que arriba a la meva alçada en Jordi. Em diu que va petat però està fent una gran cursa amb la brutal remontada que ha fet en bici (ha fet la bici en 4 minuts menys que jo!!! Seté millor parcial... que caaaaabrón!!).

- Ho estàs fent molt bé, tiu!!- i amb una colleja amb carinyo li dic que vaig fotut i que tiri tot lo fort que pugui conscient de l’injecció de moral que li dona repassar-me, je, je, je. Estem ja fent la tornada cap a Tossa mentre veig com la distància entre el Jordi i jo cada cop és més àmplia i em torno a concentrar en la meva cursa.

Tercera volta, amb les dents apretades i, per evitar les rampes, passo el petit repetxo amb pases curtes i a velocitat lenta.

Torno a agafar ritme i, tot i que les cames no poden, sembla que s’anima una mica la velocitat sabent que només falten tres quilòmetres. Continuament em vaig creuant amb els companys, uns van molt bé, altres patint de valent. Intento saludar a tots, a vegades ho aconsegueixo, d’altres simplement aixeco la ma animant-nos mutuament. (Després m’enduré una bronquilla del company Dani incriminant que anem massa ofuscats i no saludem.... tio, ho sento, de debó que no podia)

Faltant aproximadament un parell de quilòmetres, he pogut accelerar una mica el pas i agafo a l’Alex Garcia-Cascón.

- Qué vas, el primer? - em pregunta, referint-se a la posició dintre de l’equip, es clar.
- Que va! El quart! - li voldria dir alguna cosa més però ja porto la ment fixa pensant en l’arc d’arribada i l’adrenalina que aixó suposa em fa agafar embranzida.

Inclús veig al fons al Jordi Fabra al qual li estic retallant una mica, suposo que també porta la seva própia guerra amb les contractures musculars.

Ja està, ja arribo!! S’ha acabat!!!! Em dic a mi mateix que no torno a competir en cap de les poques curses del que resta de temporada.

Temps cursa a peu: 42’31’’ - Parcial 60

Eeeeppp! Al final no està tan malament!!

Temps total: 2h32’42’’ - Posició 35.

M’al·legro de veure als companys: En Jaume ha quedat entre els 15 primers i es troba perfecte; l’Hermies està fotut doncs, tot i baixar de la bici en el grup dels que lluitaven per la quarta posició, ha tingut fortes rampes i ha hagut de parar a estirar finalitzant en 20ena posició; en Fabra content doncs es retroba amb les bones sensacions poc a poc; en Jordi Casas arriba una mica més tard amb una molt bona cursa; i així fins a 17 valents que han pogut acabar la cursa.

El company Dani Herrando va haver d’abandonar per rebre un fort cop a les costelles durant els primers metres de natació produit-li problemes respiratoris en aquells moments i, amb molt bon criteri, va decidir deixar la cursa.

A alguns se’ls veu francament bé: en Christian ha corregut com una bèstia, en Dani Charles acaba quassi sense suar, a en Santi i en Raul se’ls veu contents i sonrients, l’Isma Oliver (l’Isma fals a partir d’ara, jajaja) s’ha estrenat avui i ho ha fet de conya.... però, vaja, el quadre general és de patiment. La gran majoria hem tingut problemes musculars i se m’ha fet una triatló molt i molt dura.


Hem fet quarts per equips!!! Molt bon resultat!!


Amb la serenitat que donen les hores posteriors a la cursa, ja vestit de persona i un bon vinet a la ma, faig una reflexió interior i penso que és una cursa magnífica on cal anar ben preparat... potser un pla d’entrenament típic per sprints i olimpiques es queda un xic curt si es vol anar a tope; i seria més adient arribar amb un pla per distància B, amb tirades més llargues...

Uns dies més tard, durant la sessió regenerativa de natació, la majoria coincidim en que és, potser, la triatló olímpica més maca del calendari Català.... serem masoques??

No recordo haver tingut mai un mal de cames similar que durés tants dies...
L’any que ve segur que hi tornem, je, je.




Retall dels diaris:






martes, 8 de septiembre de 2009

TRIATLÓ OLÍMPIC DE BANYOLES - 05 de Setembre del 2009


Tot i que el cel s’ha despertat avui ple de nubols grisos, la pàgina web de metereologia em jura i perjura que farà sol a la tarda. Jo així ho prefereixo, em resulta més al·legre fer esport amb el solet que no pas amb el matisos tristos que dona a la natura el mal temps; sobretot, tenint en compte el paratge al que anem avui: Banyoles, un entorn maco per competir!

Puntual com un rellotge passa el company Dani a recollir-me per casa amb la seva xicota, la Susana. Encara tinc el dinar a la gola i certs dubtes de si ho he agafat tot ja que he tingut un matí estressant: ajudar a la dona a la botiga, anar de compres, netejar el pis (intentar-ho, si més no...). Repaso vàries vegades mentalment la llista: casquet, pitrall, sabatilles, gomes, casc, etc.... no se, no se!

Ens trobem amb alguns companys més de la secció al Don Candido i encetem cap a Banyoles. El company Xavi Aloy és el quart en discòrdia al cotxe i, entre conversa i conversa, ens plantem a Banyoles sense adonar-nos.

Decideixo comprovar si el canvi em funciona bé (la darrera sortida anava fent un soroll curiós) i surto amb el company Jordi Maiqués a rodar una mica amb les bicis. Sortim per la carretera i de seguida començo a recordar el recorregut de la triatló... Vaja repecho de sortida, nen!!! Avui patirem!!

- Eeeeeehhhh!!!! - cridem en forma de “Hola “ quan ens creuem amb l’Hermies, Guillem i Alex els quals ja tornen cap a boxes.

Un cop arribem al punt més alt de la rampa inicial, pixadeta i girem cua cap allà.

Col·loco la bici, sabatilles, gomes, casc, pitrall, voladores, gel al terra i un parell amb celo a la bici. Saludo a uns quants triatletes coneguts i veig al Sergio Lozano al final de passadís.

Apareixen també el Carlos Restoy i en Xavi Santiago i, entre broma i broma, ens dirigim tots cap a la sortida. Una distància aproximada de 1 km és el que hem de recórrer descalços fins a la sortida que està a l’altre extrem de l’estany.

No hi ha temps per escalfar i tothom està ja col·locat esperant l'inici de la cursa.

Com l’any passat, torno a mirar la boia groga de gir situada a uns 1200m en linea recta. Em sembla llunyíssim però, a diferència de l’edició passada, sé que aquesta vegada arribaré viu al final, jeje.

Després d’unes quantes xiulades i reprimendes a l’organització, sen’s permet sortir desde l’aigua fet que disminueix els riscs de tenir un accident per col·lisió amb algun company i, sense temps a reaccionar, comença la cursa.

Veient que s’està col·lapsant decideixo anar-me'n cap a l’esquerra i agafar el ritme tot i fent alguns metres més. No tinc gaire problemes de cops i quedo en una situació cómode per porder nedar al meu rollo. De mica en mica vaig tornant a la dreta fins a tenir la referéncia dels suros tot i que, sincerament, no sé si són els de la dreta o els de l’esquerra.... quin desastre!!
Intento buscar la boia com a referència però deu estar massa lluny i vaig prenent als triatletes que em precedeixen com a mitjà d’orientació.

Quan portem uns 400-500 metres, veig que tinc a la dreta un company del Terrassa i, tot i que tracto de reconeixe’l durant una estona, no hi ha forma de saber qui és (quan acabem la cursa comprobem que era l’Alex Frias.... aquesta vegada no m’ha fotut cap cop a la cara, el molt bandarra... jaja).

Tinc la sensació de portar un bon ritme i d’agafar aigua de forma efectiva, incremento la freqüéncia de braçada i començo a deixar enrera a l’Alex. Ja veig la boia així que calculo deuen quedar uns 600 metres per finalitzar la cursa. Incremento una mica més el ritme i adelanto a alguns participants mentre vaig passant d’esquerra a dreta de les sureres.




Arribada a la boia sense ningú (crec que és la primera vegada que visc aquesta situació) i intento accelerar una mica sabent que han de quedar uns 300m per finalitzar. Perdo la xispa de seguida i em limito a aguantar el ritme que porto. Torno a comprovar que em vaig desviant cap a l’esquerra degut al cansament i haig d’anar treient el cap i corretgint continuament.

Arribo cansadet a la pasarel·la de sortida i, com a la triatló de la Vila, veig al Sergio Lozano precedint-me camí dels boxes. El passo i li pico al cul.... ja tinc amb qui anar tirant relleus!!!

Temps natació: 23’13. Parcial: 74

Els moviments es repeteixen de forma automatitzada: casc al cap, cordat, bici cap a fora (tiro el casc d’un company... ho sento!!) i, un cop passat el jutge, saltironet i peus encabits a les sabatilles. El Sergio va repetint el procés de forma idéntica i al mateix temps que jo ho faig... semblem un equip, collons!!!. Fem unes quantes pedalades, tanquem les sabatilles i ens posem a treballar plegats. Sóm un grupet de 4 ó 5 tot i que els relleus estan bàsicament reservats pels del Terrassa (Oleeeee!!!!, som uns craaaaacks!!).

Arribem a la primera rampa que, tot i fer-se amb plat, es mantinguda i es fa durilla. Vaig tirant devant tota la rampa, conscient que el ritme que porto és massa fort com per que em passin un relleu i aconseguim passar a bastants ciclistes.

Un cop passat el primer tram de pujada, em quedo darrera a recuperar mentre començo a pensar en el mini-port que ens espera cap al km 30 i en el mal que em fan els deltoides.... senyal que he forçat nedant, ja està bé.

Gràcies a la bona feina que estem fent amb relleus, ja veiem al grup del Guillem, qui ha fet una natació brutal i ens ha tret 1 minut a l’aigua. De sobte, apareix com una moto un grup petit entre els qui va l’Hermies i ens afegim al darrera mentre la velocitat s’incrementa notablement.
Quina sorpresa veure que hem sortit devant de l’Hermies a l’aigua!

De seguida agafem al grup del Guillem i es crea un pilot gran d’uns 20 corredors. Per sort, el ritme baixa i jo només penso en reservar per la pujada que ens espera, on hi haurà guerra sense cap mena de dubtes.
Arribats al punt d’avituallament, em col·loco devant doncs és un lloc on es produceixen molts talls i, en cas de quedar-te enrera, costa molt d’enllaçar. No sé si algú ha quedat tallat, com a mínim els quatre que anem del Terrassa, seguim compactes.

Arriba el punt clau del sector ciclista i, efectivament, els que estan més forts comencen a posar un ritme alt. Jo pujo a plat aguantant el ritme fins que necessito més freqüència de pedalada per evitar la pajara muscular i baixo algun pinyó i el plat.

Els de devant segueixen sense rebaixar el ritme i, tot i que vaig pujant molt bé, no aconsegueixo aguantar la velocitat i veig que s’obre un espai entre ells i jo. Veig a l’Hermies aguantant com un jabato i aconseguiex arribar a dalt amb el grupet de 4 que ha quedat. Jo quedo tallat a uns escasos 40 metres i darrera meu, la veritat, no sé qui hi ha darrera meu.

Un cop finalitzada la pujada, pujo plat i m’acoplo intentant escorçar la distància amb el grup de l’Hermies.

Veig que jo he quedat amb 4 nois més i ens parlem per fer relleus curts mentre la distància es manté. Ja no veig ni al Sergio ni el Guillem pel darrera mentre nosaltres intentarem, sense èxit, atrapar al grupet que ens precedeix.

Arribem als boxes, peu a terra i arribo cansadet esperant que el cos em respongui bé durant la cursa a peu.

Temps ciclisme: 1h05’35. Parcial: 21


Un cop més perdo l’ubicació del meu número i uns segons se'n van....
- mieeeeerda!!!! - haig d’invertir més temps en referencia-me abans de la cursa.

Penjo la bici, deixo el casc, em col·loco les sabatilles en temps record i començo a córrer amb el pitrall i un gel a la ma (aquest me'l reservo per la meitat de la cursa a peu).

Els primers metres no vaig malament tot i que penso massa en beure aigua, crec que estic una mica deshidratat. Ens donen uns gots d’aigua, el pitjor mètode que es pot inventar per ingerir líquids quan estàs corrent una cursa a peu i em llenço la meitat per sobre i, el que puc, dintre la boca.
Noto un lleuger flato i, al temps que em pressiono amb la ma la cintura, em concentro en mantenir la técnica.

Vaig passant a algun corredor i arribo a la meitat de la cursa encara amb forces i, comprobant el crono, amb un bon ritme. Em creuo amb el Carlos qui em “chiva” que l’Hermies està uns 2 minuts devant meu... prou feina tinc per mantenir-me com per pensar en l’Hermies.

Escolto els ànims de la Cheli en forma de: - Que t’agafa el Sergio!!!

- Nooooo!!! - crido mentre començo a mirar enrera per si de cas, jejeje.

La segona volta se’m fa més dura i, tot i sabent que la velocitat és bona, l’estil es va deteriorant més i més. Cada cop que em creuo amb algun company, la pasta que m’ha fet el gel dintre la boca (quin fàstic!) no em permet vocalitzar una paraula amb sentit així que només aixeco el braç animant-los.

Em sobte veure que el Guillem ho està passant bastant malament, amb un ritme molt inferior al seu... això és esperit de patiment i una ment forta, si senyor!!

Ja arribo a la part final de la cursa, un ziga-zaga molt xulo on es prenen referències amb la resta de corredors i on el públic pot veure als participants durant una bona estona. Em passa l’Isaac Duarte com una moto i, tot i que apreto una mica amb l’arc d’arribada ja a la vista, és impossible anar a la seva velocitat.

Content i cansat arribo a meta i busco líquid ràpidament, em foto 3 llaunes de beguda isotònica i saludo a l’Hermies -Estas com una moto, tio- li dic mentre tracto de recuperar-me esperant a la resta de companys.

Temps ciclisme: 1h05’35. Parcial: 21

Temps total cursa: 2h07’36’’. 40è classificat.

El Sergio arriba renegant, l’Alex sobrat, el Guillem petat, el Carlos rient, i així fins a 15 estats d’anims diferents... llàstima que la repressentació femenina, la Cris, no ha pogut acabar-la per patir una reventada de roda als boxes (massa pressió d’aire).

Alguns dels nostres avui s’estrenaven: En Lluis Torres i Dani Herrando... distància olímpica, sense neopré ni sal, circuit de bici dur i altes temperatures per córrer.... un molt bon paper per tots dos donats els condicionants adversos d’aquesta cursa.

La propera cursa serà l’olímpic de Tossa a la qual, tot i que ja em comença a faltar la motivació, estic apuntat i es farà en dues setmanes.



Retall de premsa: Diari de Terrassa (09-09-09):

miércoles, 5 de agosto de 2009

TRIATLÓ DE LA VILA - 26 de Juliol 2009



Fa un parell de diumenges vaig tenir la possibilitat de participar a la triatló de la Vila, un d’aquells esdeveniments on, tot i confluir varies de les premises que per a mi resulten un absolut conyàs (multitudinària, diumenge molt d’hora, Barcelona,... ), sempre són d’agrair pel divulgar el nostre esport.

El cert és que l’experiència em va agradar força, potser per tota la colla que hi vàrem anar del Terrassa, perque em vaig trobar molt bé o per.... vaja, no sabria dir quina és la raó, però vaig marxar content a casa.

Arribàvem la Sandra i jo sobre les 7am a Barcelona, amb una matinada important que m’havia forçat a fotre’m el bollicao sobre les 6am. Sense cap problema per aparcar, treiem la bici i resta de material i anem cap a la zona de boxes on em començo a trobar a la colla de l’equip. Sóm un total de 21 del Natació i en total hi deuen haver prop de 1500 persones que sortirem en diverses tongades.

Jo vaig a la primera sortida així que em dono una mica de pressa per deixar tot llest i poder escalfar una mica trotant amb alguns companys de fatiga.

Bici amb les espardenyes degudament fixades amb gomes, la tovalloleta verda on hi ha col·locades les meves noves voladores, pitrall i un gel per prendre-me’l quan començi a còrrer.

Descalços ens toca caminar el quassi-quilòmetre que separa la sortida de la cursa dels boxes ja que es fa un tram semi-lineal en el sector de la natació. Ja estic cansat abans de començar!!

Arribem a la sortida i em col·loco en mig del meollo (com sempre) tot just darrera del Xavi Llobet qui va fent estiraments, cosa que imito per notar-me més a prop de l’èlit, jajaja!

Uns segons abans de que es dongui el tret de sortida se’m surt la goma de les ulleres. Mentre l’Hermies i l’Alex van rient improvitzo un nus per fixar-les amb la rapidesa que la tremolor de les mans em permeten... collons de Murphy!!!

Patapam! Tots a l’aigua i començo a rebre les primeres llets mentre sóc conscient que m’estic pujant sobre l’Alex continuament. Finalment em deixa clar que l’estic emprenyant amb un cop de colze al cap i em vaig fen tun forat entre la gent. Algun clatallot més em treu les ulleres de lloc i se m’omple d’aigua l’ull esquerra i així faré tota la cursa.

Vaig fent i em trobo bé veient monos del Terrassa a l’esquerra i la dreta, veig al Jaime i al Sergio i mantenint el ritme arribo a la primera boia que em de deixar a esquerres per salvar l’espigó.

Ara ve un tram recte fins a una segona boia blanca que ens portarà directament a la rampa d’accés a boxes.

Segurament degut a les corrents em vaig esviaxant a l’esquerra mentre veig que en Jaime neda en paral·lel a la meva esquerra seguint el mateix error d’orientació. Vaig veient com la boia es va quedant a la dreta però, tot i que intento corretgir, la massa de gent no em permet girar i hi ha un bon gruix de nedadors que ens estem marxant del camí recte.

Quan tothom se n’adona del problema d’orientació ja és massa tard i toca recuperar bastants metres per arribar a la boia. Hi ha algú que se la salta, entre ells en Jaime (per cert, li haig de fotre una “colleja” i, desde el moment que veig que cal recuperar metres, forço el ritme ja que he perdut bastant temps amb el recurregut extra.

Darreres braçades i surto de l’aigua al temps que el Sergio, uns metres darrera surt en Jaime i toca fer una transició ràpida per intentar retallar distàncies amb els que han sortit més endavant (pel Carles, més que res...jeje).

Comprovant el gps del Raul, sembla que hi ha més de 900m.

Temps natació: 14’55. Parcial 150

Faig la transició rapidament i al mateix temps que el Sergio amb el que ens parlem per anar tirant relleus fins que ens enganxi algun grup fort, pensant que algun crack ciclista ens pugui enllaçar inmediatament.

Formem un grupet on sembla que ningu col·laborarà així que seguim els dos tirant i tenim a vista al grup amb el Carles i l’Hermies. Estic segur que els enganxarem i li faig saber mentre passen els quilòmetres i la distància s’escurça lleument. Alguns dels que van en el grup també han començat a fer relleus i, entre tots, ens anem apropant al grup precedent.

No sembla que cap crack hagi d’enllaçar i començo a sospitar que han sortit abans que nosaltres de l’aigua així que hem de confiar en les nostres forces i avui toca no xupar roda.
Fem una bona feina entre uns quants i faltant 1 km aprox els aconseguim caçar. Em quedo una mica endarrerit per descansar i només em poso endavant quan estem ja entrant a zona de boxes ja que aquí també es guanyen segons que després costen molt de baixar corrent.

Temps ciclisme: 29’30’’. Parcial 27

Baixo de la bici i començo a correr entre els primers del grup però, un cop més Murphy em va fotent l’alè a la gola durant el dia d’avui i m’equivoco de passadís. Per sort no hi ha massa bicicletes penjades (bona senyal) i passo per sota de les barres per situar-me on em toca.

Penjo la bici, em trec el casc i em col·loco ràpidament les sabatilles al temps que agafo el pitrall i el gel mentre avanço a l’Hermies qui surt a uns 5 ó 6 metres darrera meu. La pregunta és si em trobaré bé corrent i quan em passarà l’Hermies ja que, haig de reconeixer que té un punt més que jo a la cursa a peu.

La primera pregunta te resposta ràpida: Si, em trobo bé. Tiro les cames amunt sense problemes, porto una bona zancada i em noto amb forces... beeeee!!!, que fan les ovelles.

Em foto el gel mentre la segona resposta arriba sobre el km 1,5. Ja tinc l’Hermies al meu costat mentre l’increpo que mai em deixarà guanyar. Diu que tiri amb ell i ho aconsegueixo fer durant un parell de quilòmetres. Crec que, pensant que ha d’evitar l’esprint, comença a canviar lleugerament el ritme i jo em vaig quedant fins que em treu uns 20m de distància.

Un cop ja fet el gir, em creuo amb en Sergio que està bastant a prop i, ja a més distància, en Carles que les ha de passar putes els darrer metres perque no el guanyi l’Alex.

Tracto d’incrementar el pas i aconsegueixo aguantar-li a l’Hermies la distància mentre em passa el Leiva com una locomotora i algún altre triatleta que farà que ell apreti encara una mica més el seu pas fins que arribo a la recta final de meta amb molt bones sensacions i molt content d’haver corregut la cursa.


Temps cursa a peu: 19’21’’. Parcial 56

Temps total: 1h03’46’’. Posició 57.

Haig de reconeixer que val molt la pena aquesta cursa, per l’organització i la quantitat de gent que hi ha veient-la així que el proper any, Dios mediante, aquí hi seré de nou.

viernes, 10 de julio de 2009

TRIATLÓ DE PONT DE SUERT - 05 de Juliol del 2009

- Sembla que comença a ploure - comenta la Mònica mentre ens prenem la cervesseta a la terrassa del bar-pub situat al centre de Pont de Suert.

Són vora les 23:30h del dissabte i fa unes horetes que hem arribat a Pont de Suert: la Núria i en Xavi Aloy, la Mònica i en Xavi Bigordà, la Sandra i en Jordi Fabra, en Guillem i jo mateix.... l’equip de batalla del Terrassa per la triatló de demà. Al poble es respira l’ambient que el triatló arrossega aquest cap de setmana amb força més gent que, alhora, ha “enganyat” a la família per passar un parell de dies en aquest idílic paratge de la geografia Catalana.

Un cop ubicades les pertinences a les habitacions del fantàstic allotjament que ens havien aconsellat la Sandra i en Jordi, les bicis ben segures i revisades a la part baixa de l’hostal i ben sopadets amb càrrega d’hidrats de carboni inclosa; aquestes gotes ens fan sospitar que demà pot ser un d’aquells triatlons complicats, amb la dificultat afegida d’un circuit de carretera amb un asfalt fet de retals i unes corbes més perillosses que les d’algunes dives cinematogràfiques que en venen a la ment. M’han comentat que el circuit de còrrer, a part de dur, es realitza per muntanya així que.... val més que no plogui massa o ho passarem bé!

Decidim que és hora d’anar a dormir i concretem les 6:45h per l’esmorzar. S’ha d’estar molt penjat per venir un cap de setmana a llevar-se tan d’hora amb el principal objectiu de patir durant més de dues hores exposant-se a una lesió... beneït triatló!!!

RUUUM, RUMMMM, RUUMM!!! - però que és aquest soroll tan heavy??? - Quina hora és? Les 3?, les 4?.... Està pedregant allà fora i l’habitació s’il·lumina de forma intermitent sota l’efecte enlluernador dels llamps. Veig que en Guillem s’ha aixecat i obre amb cautel·la el finestral del sostre per remugar mentre observa la quantitat d’aigua que està descarregant la forta tormenta. Es torna al llit renegant doncs no sembla que en les poques hores que queden per començar, el temps hagi de canviar gaire.

Segona descàrrega de raigs i aigua, observo el rellotge i son vora les 6am. Ja ens podem anar oblidant de la triatló... o anar disposats a enfrontar-nos amb la sempre imbatible natura.

Torno a dormir-me.

Sona el despertador, són les 6:30am i en Guillem em pregunta qué fem. Decidim llevar-nos i anar a esmorzar per petar la xerrada amb la resta i veure qué es decideix.

Sorprenentment, quan sortim al carrer, sembla que el carrer s’està assecant i hi ha una petita esperança que el cel es pugui arribar a obrir tot i que carda una rasca preocupant per no estar permès l’us del neoprè (ahir van mesurar la temperatura de l’aigua i no el deixaven).

Ens trobem tots i mentre anem picotejant el que tan amablement ens van servint al Padrís, sembla clar que la triatló no es suspendrà i que haurem d’anar al “matadero”. En el fons, tot i que tots ho callem i neguem, sempre hi ha una lluita interna les hores prèvies amb l’esperança que no hauràs de fer la cursa... qué estrany, no?

La decisió està presa i ens apropem a boxes mentre els rumors de que el neoprè serà finalment permès, es van extenent de boca en boca.




Curiosament els boxes estan dividits en dos sectors: una primera ubicació al camp de futbol del poble on s’ha de deixar tot el material necessari per còrrer per, a continuació, dirigir-nos al segon box situat al costat de l’estany d’Escales on es farà la transició natació-ciclisme.

Col·locat ja el neopré i apremiat pel temps escolto la crida dels jutges per tal que tothom sorti de l’aigua.... Meeeeerda!!! Que encara no he pogut escalfar!!! Mig amagat em tiro a l’aigua després que la Núria m’ajudés a tancar la cremallera i faig uns metres per tal de recordar-li al cos com es nedava.

Surto i em col·loco enderrerit doncs no hi ha massa gent i no cal estar al mig com a estorb de ningú.

Avui porto una estratègia molt clara: arribar bé al km 5 del sector de cursa a peu. Això significa que els 1500 metres de natació s’han de pendre amb calma i la bicicleta no pot ser “a cuchillo” per garantir d’arribar amb prou forces al final dels 5 primers km de còrrer els quals, segons m’han explicat, són de dura pujada.


Es dona la sortida i el sector de natació és fa molt agraït, sense cops i nedant a ritme tranquil. Sense notar un excessiu mareig surto de l’aigua deprés dels primers 750m i torno a entrar corrents per fer la segona i última volta.

Mentre vaig acabant la natació, vaig avançant els darrers metres amb estil waterpolo per evitar el desplaçament cap a l’esquerra que, a mida que em fatigo, el meu cos experimenta. És aleshores quan veig que algun company ja ha sortit i, amb el neopré abaixat, deixa veure la part superior del mono del Terrassa. Mentre fixo la mirada em sembla que per la seva constitució pot ser en Guillem. Això vol dir que he anat bé durant la natació

Sense cap mena de dubtes, el recorregut de natació és molt més curt doncs el temps invertit ha estat uns 3,5 minuts menys del previst.

Temps natació: 22’00’’. Parcial 44

Em trec el neoprè que estreno, Orca S2, sense greus problemes. Sembla que tant la vaselina com el retall de mànigues i camals ha donat un bon resultat i el dresso a la bossa numerada que l’organització possa a la nostra disposició.

El cel s’ha obert i el sol comença a acompanyar-nos mentre, sortosament, la carretera s’ha anat assecant totalment.

Despenjo la bici i pujo la rampa de sortida de boxes tan ràpid com puc. Agafo embranzida per calçar els peus però el desnivell es encara massa evident com per fer una sortida digna i no aconsegueixo més que posar els peus sobre les sabatilles fent esses mentre tracto de no perdre la roda d’un triatleta que em pot fer enllaçar amb en Guillem ràpidament. Aprofitant una baixada que hi ha després dels primers 500m desde la sortida, aconsegueixo ficar els peus a les sabatilles i tancar-les mentre passo al relleu i veig com la taqueta que era el Guillem ja ha agafat forma i ens apropem a la seva posició.

El company amb el que he anat porta un ritme dur de seguir i penso que, un cop amb en Guillem, millor deixar-ho anar i seguir a un ritme inferior per tal d’arribar a la T2 amb alguna energia.

Ja hem arribat al petit grupet del Guillem i es sorprén de veure’m tan ràpid. Estem fent la primera de les tres pujades que cal fer en el circuit i durant alguns trams més durs hem d’apretar les dents per mantenir-nos a roda. Al darrer i més dur tram de la pujada tinc la tentació de deixar-los marxar perque no crec que pugui aguantar aquest ritme durant la resta del parcial ciclista però, després de deixar un parell de rodes de distància, m’aixeco i forço una mica més la màquina per enllaçar novament. Arribem a la part final de la pujada on hi ha el con de gir i un avituallament amb gots que s’han de caçar al vol com si es tractés d’una gymcama.

Fins que no girem avall no me n’adono que en Guillem s’havia despenjat durant la part final de la pujada i està ja a una bona distància pel darrera. No sé si tornarà a enganxar-nos, haurà d’esperar al següent grup o seguir tot sol però cal que apreti... la resta de Terrassencs venen pel darrera famèlics per la nostra sang, jejeje!!

La baixada serveix per càrregar bateries i aprofito que se’m dona prou bé la baixada per anar obrint el gel que previament he enganxat al quadre de la bici i buidar la meitat dintre de la boca. Un bon glopet i llestos per la segona batalla!

Tinc curiositat per saber on vindra la resta de companys, sobretot en Fabra qui ve amb bones sensacions i amb ganes de donar-nos una bona lliçó. Més d’un esperem (en secret) que el temps que li treiem en la natació sigui prou ample com per evitar que ens atrapi després, cosa més que probable.

A en Fabra me l’he creuat a la part mitja de la pujada i el saludo desitjant-li que li foti canya. A en Xavi Aloy també el veig pujant pocs metres pel darrera a bon ritme integrat dins d’un grup compacte. Si aguanta aquest grup arribarà bé de forces a la cursa a peu. A en Xavi Bigordà no el veig en tota la bici (després me’l creuaré corrent per comprobar que porta un mono negre)

Gir de 360º i cap amunt un altre cop. Aquesta vegada el ritme del grup és inferior i permet aguantar perfectament a roda, incloent-hi algún relleu anecdòtic. Arribant al fianl de la segona pujada puc veure que la distància amb el grup que en Guillem ha format s’ha reduit considerablement i es possible que arribin a atrapar-nos. Fem el segon descens i veig que en Fabra es manté aproximadament a la mateixa distància.

Durant el tercer i darrer ascens per la carretera, el grup s’ha animat gràcies a algun intent d’escapada d’un component del Picornell que, tot i ser neutralitzat, ha encès l’espurna de la velocitat. Això ens farà guanyar terreny amb els grups perseguidors.

Baixada accidentada quan un dels meus radis es trenca deprés d’impactar amb l’eix de la roda trasera d’un triatleta del grup que s’ha obert en una corba i surto disparat cap a l’esquerra de la carretera on, amb un crit de pànic, un altre triatleta que pujava nota com els nostres manillars es toquen i ambdos veiem passar la nostra vida en diapositives. Per sort, no són gaire les diapos que veig i aconseguieixo fer-me amb el control de la bici retornant al grup i agraint-li al cel la nova vida de la que puc gaudir. Com a consequència de l’ensurt la roda del devant em perd aire però prou lentament com per arribar a la transició.

Arribem a boxes el grupet de 8 ó 9 que hem quedat i, amb celeritat, em col·loco les sabatilles de còrrer amb el dubte si hauré guardat prou com per arribar al km5 amb forces seguint la meva estratègia inicial.

Temps ciclisme: 1h00’53’’. Parcial 16

Just en el passadís de sortida de boxes és el lloc on em creuo amb en Guillem que està arribant de la bici i entra a fer la seva transició.

El primer quilòmetre es planer, al costat del riu i penso que és un lloc molt maco per venir a passar un cap de setmana. Em concentro pensant en els 5 quilòmetres de dura pujada que m’han venut i agraeixo que el primer hagi estat planer, ja només queden 4.

El cert és que la pista, plena de bassalts que cal anar saltant per evitar mullar-se, va alternant les pujades amb els plans que permeten recuperar una mica de l’esforç dels pendents fins al km 4 aproximadament on ens trobem un escarpat camí estret d’uns 700 metres que fan que apretis les nalgues si vols mantenir-te trotant.

Com tinc l’intenció de millorar el perfil de les meves posaderes i estic acostumat a les rampes de pujada a la meva estimada Font del Janot, evito el caminar mentre troto a petites passes fins que la rampa deixa de castigar i es converteix en un darrer tram planer on tornar a recuperar el ritme ja sense preocupar-me si em mullo les sabatilles travessant sense gaire miraments els petits llacs que la pluja ha fet neixer en mig del camí.

Passats uns 200 metres del rètol que marca el km 5 hi ha el meu punt objectiu d’aquesta cursa, la taula on es gira de tornada. He pogut arribar amb un mínim d’enèrgia a aquest moment així que la cursa ja la tinc assegurada i em convenço que podré accelerar una mica més el ritme durant la baixada.

Malauradament això no passa i, a part de les zones on el fort desnivell negatiu ajuda a accelerar el ritme, la resta del recorregut el faig simplement intentant mantenir el ritme “creuer” per garantir l’arribada. Em vaig creuant amb la resta de companys a qui vaig animant: en Guillem és el següent, en Fabra a qui veig amb un bon estil, en Bigordà qui em saluda (moment en que me n’adono que no porta el mono vermell i per això no l’havia conegut) i en Xavi Aloy qui està batallant amb el pitjor tram de tots però encara pujant-lo corrents.

El darrer quilòmetre se’m fa especialment dur: un fals pla que sembla no acabar mai, el mateix tram al costat del riu que abans em semblava preciós ara ja no m’ho sembla tant, jejeje.. però ja veig l’arc tot creuant el pont i, a mida que m’apropo, escolto la Núria, la Mònica i la Sandra animant-me.

És el màgic moment en que les forces apareixen de no se sap on i els darrers metres es regalen amb un bon estil mentre la gent anima als arribats i s’està a punt de finalitzar el patiment.... OHHHHHH!!! Això és el millor.

Temps cursa a peu: 44’05’’. Parcial 28


Temps final: 2h06’58’’ i 25è classificat. Collonut!!

La resta de companys del club ho han fet fantàstic, tenint en compte la duresa de la cursa i, el millor, es que tots hem acabat amb bones sensacions i contents de la cursa que ha fet cadascú.

Una triatló altament recomenable amb una excelent organització... això si, per venir entrenadet ;)


Retall de premsa del Diari de Terrassa (9 de Juliol de 2009):

I un altre del Terrassa.net:



martes, 16 de junio de 2009

TRIATLÓ MANRESA - 13 de Juny 2009

Si hagués d’escollir una frase per descriure la triatló de dissabte, una podria ser: “Triatló de Manresa: Natació, bici, correr i deshidratació”

Molt dures les condicions metereológiques les que ens vam companyar a la població de Manresa el passat dissabte. De camí cap a la capital del Bagés, en companyia d’en Guillem, el termómetre del cotxe marcava un preocupant 36ºC a la pantalleta i anavem comentant la duresa que ens esperava, sobretot al parcial a peu.

Jo, en una demostració de responsabilitat extrema, havia anat a dormir la nit anterior a les 4:15am amb alguna (més de dos, i tres, i quatre) copes de més però, cóm em podia perdre un sopar amb els ex-companys d’universitat amb els que tantes anécdotes vam viure 12 anys enrera??... ai, que ens fem grans!!! Suposo que això també va contribuir una mica a la deshidratació que hauria d’acompanyar-me durant la cursa però, com sempre dic, tot ensenya i et fa més fort!

Arribem a Manresa i, un cop més, som una bona colla de bojos del Terrassa: Xavi Aloy, Manel, Guillem, Alex, Cristian, Xavi Santiago, Jordi Maiques, Jordi Ureña i Jordi Romero.
No cal dir que la claca és encara més important: Carles, Natàlia, Mónica, Núria, Jordi Elias, Sergi, Jordi Hurtado i l’Albert.

També ha vingut en Manu a treure’s l’espineta de Mataró on va haver d’abandonar a la natació després que l’escalfessin de valent. Porta tota la family de públic... per fer-li més pressió, jejeje.

No puc evitar que se m’escapi un somriure quan, sortint del cotxe, ens pregunta un altre noi si deixaran portar neopré.... però si es pot bullir pasta a l’estany!!!!

Als boxes, molt arrecladets, m’ha tocat una bona posició per no perdre la bici, en un extrem d’un dels pasadissos. Tot i això, col·loco la meva tovallola cantona i me’n vaig a trotar una mica amb els companys per escalfar... escalfar a quassi 40ºC, quina ironia!!

Deixo les meves sabatilles, a les que vaig reduir una mica la longitut dels cordons elàstics, una mica menys apretades però més ràpides de col·locar, amb les llengüetes estratègicament doblegades cap amunt i perfectament alineades per encabir els peus quan arribi amb la bici.

Ens anem a provar l’aigüeta, que està fantàstica... guarra, però atemperada i el que em sorprén es que hi ha tota una franja plena de cordes que subjecten unes plantes aquàtiques al lateral de l’estany.... no ens farem mal aquí??

Com l’entrada a l’aigua és prou perillosa per la superfície relliscant que s’ha creat amb la molsa, es dona la sortida desde l’interior de l’aigua. Sortida caòtica i molts cops durant els primers metres. Em treuen les ulleres de posició d’un cop a la cara i segueixo rebent de valent mentre no paro de nedar amb estil waterpolo per intentar veure alguna clariana mentre no paro de rebre llets. En principi no m’importa que hi hagi cops ja que entenc que són sense intenció, inclús que em passin per sobre també ho accepto però que m’agafin el mono i m’estirin cap enrera.... collons!! Això es de cabrons!!

Així vaig fins a la primera boia, d’un total de 3, on sembla que la cosa es va serenant lleugerament i vaig trobar un lloc on poder nedar al meu ritme. No agafo cap peu en tota la cursa i em limito a seguir el ritme com a referència dels que van al meu costat. La sensació, tot i els primers 200 metres de “guerra”, és bona. Veient els resultats posteriorment, encara s’ha de millorar mooooolt, jajaja!!!

Sento que em criden - Vinga Isma, que tens al Guillem i al Xavi Santiago aquí mateix!!!

Temps natació: 12’02. Parcial 84


Avui no les tenia totes amb la bici perque no hi era en Chirico, el meu home de referència així que suposava que el parcial seria mediocre però, ves per on, sempre hi ha alguna bèstia que li dona per nedar uns segons més lent que jo. En aquest cas, i quan m’estava tot just apretant els velcros de les sabatilles, em passa un noi com una moto. Al mono porta escrit al darrera “Duarte” i penso: -Home, algú que porta el seu nom al mono, ha de ser bó, no?- Doncs, aguanta com puguis!! M’aixeco, baixo pinyons i amb totes les meves forces aguanto doncs queda poquet per arribar a la creuilla on la carretera deixa de tenir el desnivell positiu.

Sense adonar-me’n, ens hem ajuntat uns quants i hi ha un parell que agafen la responsabilitat de tirar, els més forts sense cap mena de dubte. Jo faig algún relleu per omplir l’expedient però vaig massa forçat i necessito anar bevent de forma continua.

Avui era el dia que estrenava els meus acoples curts, fabricats integrament per mi... Després de varies modificacions, avui era la prova de foc.
El primer que em crida l’atenció és que es mouen més que quan els he provat entrenant... sembla mentida la diferència de forces que apliques quan estàs competint, però el resultat és absolutament gratificant. De seguida me n’adono del gran descans per les cames quan recolço els braços i canvio la postura i aprofito els plans i baixades per anar a roda acopladet. Un parell de sustos, això si, fent l’afilador amb la roda del devant. En un d’aquests realment crec que me’n vaig al terra, la bici fa un moviment brusc i se’m surt la cala del peu... Sort que no portava pulsómetre perque hagués vist el 2 com a primer dígit, segur!

Quan portem uns 5Km, absorbim al grup d’en Guillem i fem ujn grup més gran tot i que segueixen tirant els mateixos, hi ha alguna queixa per la seva part però tothom mira cap a un altre cantó i es(ens) fa(fem ) el(els) boig(bojos).

El grup es va desgranant durant els quilòmetres posteriors i es va reduint, quedant-se també en Guillem en un dels “atacs” devanters. Jo em mantinc sempre a les posicions devanteres, més segur per no perdre roda.

Una de les poques vegades que em sento mínimament descansat per fer un cop de ma, sortint del gir de la benzinera, em poso devant i quan miro enrera per veure si algú em passa ......cony!!! on és la gent??? Els porto a uns 20 ó 30 metres de distància però no tinc forces per plantejar seguir sol tot i que queden només uns 5 km per acabar el parcial ciclista. Agafo a un grup de doblats i espero que arribi la resta.

Ja comencen a haver alguns pals i finalment el tal Duarte, un nano bastant jove (ara, que em passa molt a prop me n’adono), se’n va sol per devant de nosaltres.

Em sembla veure en el grup que ens precedeix un mono vermell i vull creure que és en Manel. Això voldria dir que el parcial ciclista ha estat molt bó i ens hem apropat a les posicions devanteres.

Darrer esforç arribant a les rotondes que indiquen que el parc està a prop i procedim a descalçar-nos mentre ja escolto els jutges cridant: -Peu al terra aquí! Peu al terra aquí!!

Mentre entro corrent pel passadís que ens porta directe als boxes veig que, efectivament, era en Manel qui anava devant i està ja col·locant-se les sabatilles. M’anima pensar que puc anar bé i no faig gaire cas als senyals que el meu cos em llença mentre troto amb la bici al meu costat dubtant si estava al primer o segon passadís.

Temps ciclisme: 30’52’’. Parcial: 7 !

Fixo la mirada al terra i trobo la tovallola verd “cantón” que m’indica que ha arribat l’hora de canviar d’esport. Mentre em trec al casc ja veig que algú li ha fotut una patada a les meves sabatilles i, mentre ric per dintre, penso: -Tanta preparació i ara haig d’anar a recollir cada sabatilla a un lloc diferent.

Surto de boxes amb el pitrall i la gorra a la ma, els primers metres corrent de forma digna i tirant-me per sobre l’aigua que em donen. De seguida veig que les cames no responen amb la idea que havia format al meu cap sobre mí mateix corrent de forma fuida i lleugera. En comptes d’això, tinc la sensació d’anar reproduint un trote cochinero arrossegant les cames i conscient que em falta l’aigua.

Veig al Manel lluny i em concentro simplement en que passin els metres mentre sembla que la velocitat va reduint-se de forma dramàtica. Arribo al primer gir, on en Manel em porta 200 ó 300 metres i el seu éstil deixa clar que va molt més ràpid que jo així que, va! a seguir trotant mentre busco al següent del club que em segueix que hauria de ser en Guillem. Ja el veig, li porto una bona distància i es nota que la deshidratació li està passant també la mateixa (o inclús més gran) factura a ell.

Passo la primera volta mentre escolto el meu nom vàries vegades provenint del públic: els companys del club, el Miguel, la Pili, els pares de la Pili, etc.... tots els ànims son benvinguts mentre les passo realment putes dibuixant mentalment el circuit per saber quan em falta per acabar.
Arribo a una rampa que aconseguixo fer-la trotant i el següent quilòmetre es fa agònic pel lleuger desnivell que te el circuit en aquest punt. Ja només falta 1,5km i el cos no respón quan li envio les ordres per incrementar el ritme. Tan sols els darrers 500 metres té la delicadesa de regalar-me un digne estil per entrar agonitznant a meta.

Temps cursa a peu: 18’58. Parcial 89

Temps total: 1h01’52’’ i posició 38.

També es disputava el Campionat de Catalunya èr grups d’edat essent el 5è al meu grup d’edat (35-39).

Es a dir, que tot i les darreres sensacions, el resultat molt bó.

La resta de companys van arribant, uns millor i altres pitjors i una cosa està clara... han estat unes dures condicions... una batalleta més per explicar!!!

___________

Retall de premsa del Diari de Terrassa (16 Juny 2009):