martes, 16 de junio de 2009

TRIATLÓ MANRESA - 13 de Juny 2009

Si hagués d’escollir una frase per descriure la triatló de dissabte, una podria ser: “Triatló de Manresa: Natació, bici, correr i deshidratació”

Molt dures les condicions metereológiques les que ens vam companyar a la població de Manresa el passat dissabte. De camí cap a la capital del Bagés, en companyia d’en Guillem, el termómetre del cotxe marcava un preocupant 36ºC a la pantalleta i anavem comentant la duresa que ens esperava, sobretot al parcial a peu.

Jo, en una demostració de responsabilitat extrema, havia anat a dormir la nit anterior a les 4:15am amb alguna (més de dos, i tres, i quatre) copes de més però, cóm em podia perdre un sopar amb els ex-companys d’universitat amb els que tantes anécdotes vam viure 12 anys enrera??... ai, que ens fem grans!!! Suposo que això també va contribuir una mica a la deshidratació que hauria d’acompanyar-me durant la cursa però, com sempre dic, tot ensenya i et fa més fort!

Arribem a Manresa i, un cop més, som una bona colla de bojos del Terrassa: Xavi Aloy, Manel, Guillem, Alex, Cristian, Xavi Santiago, Jordi Maiques, Jordi Ureña i Jordi Romero.
No cal dir que la claca és encara més important: Carles, Natàlia, Mónica, Núria, Jordi Elias, Sergi, Jordi Hurtado i l’Albert.

També ha vingut en Manu a treure’s l’espineta de Mataró on va haver d’abandonar a la natació després que l’escalfessin de valent. Porta tota la family de públic... per fer-li més pressió, jejeje.

No puc evitar que se m’escapi un somriure quan, sortint del cotxe, ens pregunta un altre noi si deixaran portar neopré.... però si es pot bullir pasta a l’estany!!!!

Als boxes, molt arrecladets, m’ha tocat una bona posició per no perdre la bici, en un extrem d’un dels pasadissos. Tot i això, col·loco la meva tovallola cantona i me’n vaig a trotar una mica amb els companys per escalfar... escalfar a quassi 40ºC, quina ironia!!

Deixo les meves sabatilles, a les que vaig reduir una mica la longitut dels cordons elàstics, una mica menys apretades però més ràpides de col·locar, amb les llengüetes estratègicament doblegades cap amunt i perfectament alineades per encabir els peus quan arribi amb la bici.

Ens anem a provar l’aigüeta, que està fantàstica... guarra, però atemperada i el que em sorprén es que hi ha tota una franja plena de cordes que subjecten unes plantes aquàtiques al lateral de l’estany.... no ens farem mal aquí??

Com l’entrada a l’aigua és prou perillosa per la superfície relliscant que s’ha creat amb la molsa, es dona la sortida desde l’interior de l’aigua. Sortida caòtica i molts cops durant els primers metres. Em treuen les ulleres de posició d’un cop a la cara i segueixo rebent de valent mentre no paro de nedar amb estil waterpolo per intentar veure alguna clariana mentre no paro de rebre llets. En principi no m’importa que hi hagi cops ja que entenc que són sense intenció, inclús que em passin per sobre també ho accepto però que m’agafin el mono i m’estirin cap enrera.... collons!! Això es de cabrons!!

Així vaig fins a la primera boia, d’un total de 3, on sembla que la cosa es va serenant lleugerament i vaig trobar un lloc on poder nedar al meu ritme. No agafo cap peu en tota la cursa i em limito a seguir el ritme com a referència dels que van al meu costat. La sensació, tot i els primers 200 metres de “guerra”, és bona. Veient els resultats posteriorment, encara s’ha de millorar mooooolt, jajaja!!!

Sento que em criden - Vinga Isma, que tens al Guillem i al Xavi Santiago aquí mateix!!!

Temps natació: 12’02. Parcial 84


Avui no les tenia totes amb la bici perque no hi era en Chirico, el meu home de referència així que suposava que el parcial seria mediocre però, ves per on, sempre hi ha alguna bèstia que li dona per nedar uns segons més lent que jo. En aquest cas, i quan m’estava tot just apretant els velcros de les sabatilles, em passa un noi com una moto. Al mono porta escrit al darrera “Duarte” i penso: -Home, algú que porta el seu nom al mono, ha de ser bó, no?- Doncs, aguanta com puguis!! M’aixeco, baixo pinyons i amb totes les meves forces aguanto doncs queda poquet per arribar a la creuilla on la carretera deixa de tenir el desnivell positiu.

Sense adonar-me’n, ens hem ajuntat uns quants i hi ha un parell que agafen la responsabilitat de tirar, els més forts sense cap mena de dubte. Jo faig algún relleu per omplir l’expedient però vaig massa forçat i necessito anar bevent de forma continua.

Avui era el dia que estrenava els meus acoples curts, fabricats integrament per mi... Després de varies modificacions, avui era la prova de foc.
El primer que em crida l’atenció és que es mouen més que quan els he provat entrenant... sembla mentida la diferència de forces que apliques quan estàs competint, però el resultat és absolutament gratificant. De seguida me n’adono del gran descans per les cames quan recolço els braços i canvio la postura i aprofito els plans i baixades per anar a roda acopladet. Un parell de sustos, això si, fent l’afilador amb la roda del devant. En un d’aquests realment crec que me’n vaig al terra, la bici fa un moviment brusc i se’m surt la cala del peu... Sort que no portava pulsómetre perque hagués vist el 2 com a primer dígit, segur!

Quan portem uns 5Km, absorbim al grup d’en Guillem i fem ujn grup més gran tot i que segueixen tirant els mateixos, hi ha alguna queixa per la seva part però tothom mira cap a un altre cantó i es(ens) fa(fem ) el(els) boig(bojos).

El grup es va desgranant durant els quilòmetres posteriors i es va reduint, quedant-se també en Guillem en un dels “atacs” devanters. Jo em mantinc sempre a les posicions devanteres, més segur per no perdre roda.

Una de les poques vegades que em sento mínimament descansat per fer un cop de ma, sortint del gir de la benzinera, em poso devant i quan miro enrera per veure si algú em passa ......cony!!! on és la gent??? Els porto a uns 20 ó 30 metres de distància però no tinc forces per plantejar seguir sol tot i que queden només uns 5 km per acabar el parcial ciclista. Agafo a un grup de doblats i espero que arribi la resta.

Ja comencen a haver alguns pals i finalment el tal Duarte, un nano bastant jove (ara, que em passa molt a prop me n’adono), se’n va sol per devant de nosaltres.

Em sembla veure en el grup que ens precedeix un mono vermell i vull creure que és en Manel. Això voldria dir que el parcial ciclista ha estat molt bó i ens hem apropat a les posicions devanteres.

Darrer esforç arribant a les rotondes que indiquen que el parc està a prop i procedim a descalçar-nos mentre ja escolto els jutges cridant: -Peu al terra aquí! Peu al terra aquí!!

Mentre entro corrent pel passadís que ens porta directe als boxes veig que, efectivament, era en Manel qui anava devant i està ja col·locant-se les sabatilles. M’anima pensar que puc anar bé i no faig gaire cas als senyals que el meu cos em llença mentre troto amb la bici al meu costat dubtant si estava al primer o segon passadís.

Temps ciclisme: 30’52’’. Parcial: 7 !

Fixo la mirada al terra i trobo la tovallola verd “cantón” que m’indica que ha arribat l’hora de canviar d’esport. Mentre em trec al casc ja veig que algú li ha fotut una patada a les meves sabatilles i, mentre ric per dintre, penso: -Tanta preparació i ara haig d’anar a recollir cada sabatilla a un lloc diferent.

Surto de boxes amb el pitrall i la gorra a la ma, els primers metres corrent de forma digna i tirant-me per sobre l’aigua que em donen. De seguida veig que les cames no responen amb la idea que havia format al meu cap sobre mí mateix corrent de forma fuida i lleugera. En comptes d’això, tinc la sensació d’anar reproduint un trote cochinero arrossegant les cames i conscient que em falta l’aigua.

Veig al Manel lluny i em concentro simplement en que passin els metres mentre sembla que la velocitat va reduint-se de forma dramàtica. Arribo al primer gir, on en Manel em porta 200 ó 300 metres i el seu éstil deixa clar que va molt més ràpid que jo així que, va! a seguir trotant mentre busco al següent del club que em segueix que hauria de ser en Guillem. Ja el veig, li porto una bona distància i es nota que la deshidratació li està passant també la mateixa (o inclús més gran) factura a ell.

Passo la primera volta mentre escolto el meu nom vàries vegades provenint del públic: els companys del club, el Miguel, la Pili, els pares de la Pili, etc.... tots els ànims son benvinguts mentre les passo realment putes dibuixant mentalment el circuit per saber quan em falta per acabar.
Arribo a una rampa que aconseguixo fer-la trotant i el següent quilòmetre es fa agònic pel lleuger desnivell que te el circuit en aquest punt. Ja només falta 1,5km i el cos no respón quan li envio les ordres per incrementar el ritme. Tan sols els darrers 500 metres té la delicadesa de regalar-me un digne estil per entrar agonitznant a meta.

Temps cursa a peu: 18’58. Parcial 89

Temps total: 1h01’52’’ i posició 38.

També es disputava el Campionat de Catalunya èr grups d’edat essent el 5è al meu grup d’edat (35-39).

Es a dir, que tot i les darreres sensacions, el resultat molt bó.

La resta de companys van arribant, uns millor i altres pitjors i una cosa està clara... han estat unes dures condicions... una batalleta més per explicar!!!

___________

Retall de premsa del Diari de Terrassa (16 Juny 2009):

miércoles, 3 de junio de 2009

TRIATLÓ DE MATARÓ - 31 de Maig del 2009




Perfecte matinal a Mataró amb una organització ideal i uns circuits molt bons pel seguiment de la cursa per part dels acompanyants.

A Mataró es pressentava l’artilleria del Terrassa i, en definitiva, una bona colla: Casoni, Ponsi, Guillem, Hermies, Pardina, Ureña, Anabel, Sergi, Carles, Ferran i Xavi Santiago. Seria un dia dur per fer una bona posició, tant a la general per la quantitat d’elits així com al club (per la part mitja som molta gent amb nivell similar) i la cursa prometia ser “calentiiiiiita, calentiiiiita!!”

Després de preparar le material a boxes, em dirigeixo als banys per finalitzar el cicle digestiu del meu bollicao i em passo uns 20 minuts tractant de trobar paper..... una altre cosa per agafar com a material de competició, jejeje...

Mentre busco el desitjat material cel·lulós em trobo al Lucas Chirico, alias “Dale loco”, ens saludem i ja l’aviso que a poc que pugui el torno a enganxar. Em diu que cap problema i em desitja bona cursa. Ara ja estic segur que la cursa anirà bé, només cal espavilar una mica a l’aigua per sortir devant del Lucas i el bon parcial ciclista està assegurat.

Digestió complerta i només falten 15 minuts per la sortida. Haig d’anar ràpid si vull arribar a temps a possar-me el neopré i acabar de preparar-me.

Vaig cap a la platja amb la idea de trobar els companys. La tàctica és clara: enganxar-me al rebufo de l’Hermies a l’aigua i intentar aguantar-lo al màxim.... Vaja pardillo que estic fet!!

La gentada és important i tothom busca posicions. Jo, seguint el meu inmillorable pla, em poso darrera del company Hermies, enmig del mogollon.



Donen la sortida i ens capfiquem a l’aigua. Els primers 30 metres vaig literalment nedant sobre l’Hermies (segurament es va estar preguntant qui seria l’imbècil que estava sobre les seves cames, jejeje) però, de seguida, el perdo de vista. Els cops són múltiples i venen de tot arreu. Se’m pujen per sobre, em pujo a sobre d’algú, em fan un cop a la cara, em faig un jo al clatell, ... maaaaare meva!!! I a mi em comença a agradar aquesta lluita aquàtica - Masooooooca!!















El cert és que fins a la primera boia he anat sense ritme i molta part d’aquest tram l’he fet nedant amb estil waterpolo, però suposo que tothom està igual així que em poso les piles un cop giro la boia i tracto d’agafar el màxim de peus possibles tractant de no perdre l’orientació. Arribo a la segona boia i segueixo aixecant el cap per no perdre el “nord”. A pocs metres d’arribar a la platja miro endavant i veig que algú del Terrassa s’està baixant el neopré. Ja puc tocar amb la ma la sorra així que m’aixeco i veig a uns 30 metres devant meu al Carles.... bona senyal!!

Tracto de córrer amb la màxima dignitat que el mareig em permet mentre em mig-despullo enfilant ja el segon passadís coneixent l’ubicació exacta del meu material, aquesta vegada si!

Veig al Carles i al Sergi Mendoza que estan fent la transició. Una de dos: o jo he nedat molt bé o ells molt malament (suposo que la segona L) però aquí hi som!

Temps natació: 12’13’’ (Parcial 78è)

Agafo la bici ràpidament i surto sense preocupar-me si tinc gent devant o darrera mentre començo a avançar a gent i, d’un ràpid cop d’ull enrera, comprovar que porto una comitiva i que no hi ha intencions de fer un cop de ma. Començo a baixar la velocitat pensant que així algú es donarà per al·ludit i, et voila!, arriba la locomotora Lucas a tota pastilla amb un parell més de triatletes. Baixo pinyons, apreto dents, i pedalo a tot el que em donen les meves cames sabent que, un cop més, serà la clau de la cursa.





Un cop agafada la roda, tracto de descansar mentre veig a la pantalla del velocímetre els 43 Km/h... mare meva!! Que no nos pase na!!

Intento sempre mantenir-me al tercer o quart lloc, excepte quan dono algún lleuger cop de ma per que descansin les bèsties, per evitar quedar-me si hi hagués cap tall en alguna sortida de rotonda o en algun gir de 180º. No me n’adono que en Carles també va dintre del grup (això si, al darrera, descansadet, el molt puta ;-).

Ja es veu pel devant un petit grup i, amb el ritme que duem, l’agafarem en poca estona. En aquest grup hi ha l’Hermies al devant, imagino que lluitant per agafar el grup gran de més endavant on van en Manel i en Jaume.



Tan bon punt el passem, li comento que al devant hi ha tirant l’Argentí i que cal aguantar a roda per seguir progressant.

En un parell més de quilómetres ja tenim a tiro al grup on van els nostres i els absorbim amb facilitat. De fet, els mateixos que anaven tirant del nostre grup es posen a primera linea a seguir tirant del, ara sí, nombros paquet de 20 ó 25 ciclistes que sóm ara.

Jo també vaig cooperant en els relleus mentre que la gran majoria, tios més forts que jo, es reserven a roda per evitar desgast.... Mmmmmm!!!! Lleig!!!!!









Ja estem arribant a boxes, la gent es comença a mirar i a situar en posicions devanteres. Jo també en mantinc devant i em vaig descordant les sabatilles aprofitant les darreres corves. Línea de jutge, saltironet de la bici i a muerteeeeeee!!!!! He arribat el primer dels del Terrassa a boxes seguit de molt a prop del Manel qui, amb el canvi de sabatilles, m’ha tret alguns segons.

Temps ciclisme: 30’00’’ (Parcial 11è)

Sóc el segon en sortir de boxes per devant de l’Hermies, Ponsi i Carles. Veig al Manel uns metres devant meu mentre analitzo com em trobo: el cap? bé, les cames? bé, respiració? bé.... Perfecte!!!! El ritme és prou bó i ara toca pensar en apropar-me al Manel de mica en mica. Estem a punt de fer el primer Km on hi ha el cono de gir i accelero el ritme per col·locar-me tot just darrera d’ell (a veure si no em veu), però el Manel és “perro viejo” i amb un ràpid gir del cap en cal·la de seguida i comença a forçar el ritme. L’Hermies es va apropant pel darrera mentre en Jaume i Carles van una mica més lluny.

També hi ha el Guillem i en Ferran enfilant l’espigó així que cal aguantar els 3,5 km que falten.

En Manel es va distanciant mentre prefereixo aguantar aquest ritme i no forçar més per incrementar el pas quan falti 1km.

A falta de 1,5 km m’agafa l’Hermies qui amb un cordial “Isma, para ja, puta!!!” tira devant amb la vista fixa en el seu següent objectiu vermell. Comentem que en Manel està baixant la velocitat i ens apropem mentre aguanto com puc darrera d’ell durant 200 ó 300 metres.




Un cop girem el cono, comprovo que la distància és prou gran com per que no m’agafin en Jaume i Carles que van molt a prop un de l’altre i, veient, que el ritme del company Hermies és superior al meu dono la meva posició com més que bona i no forço més del necessari per acabar.

Línea d’arribada amb molt bon ambient, aixeco els braços mentre penso que he fet una molt bona cursa y escolto la Sandra que em crida “Isma, muy biéeeeeen!!!!!” (Per cert. Vaja reportatge gràfic que s’ha currat).

Temps cursa a peu: 17’57’’ (Parcial 57è)

Temps total cursa: 1h00’10’’ (43è classificat)

Un altre dia per estar content i tornar a casa amb imatges i sensacions de les que anar tirant en els moments de solitud, els maons amb els que construeixo la meva felicitat ..... Buaaaa!!! Que maco!!!!



____________



No us perdeu el video editat amb les imatges grabades per la Sandra:


http://www.youtube.com/watch?v=8NIriEYv98Y



Retall de la notícia apareguda al Diari de Terrassa del 4 de Maig: