Reportage revista FINISHER!!!

Brutal el reportage que han fet de la secció a la revista de triatló per excel·lència, la "finisher"... doble pàgina a tot color amb la história de la secció desde la seva creació fins als nostres dies.

No cal dir que el mister Jordi Elias (qui s'ha currat la redacció complerta del reportatge) ha fet una gran feina aconseguint que ens publiquin en aquesta secció dedicada als clubs que, després de molt de temps sense aparèixer, han decidit reemprendre amb l'edicio número 100 de la revista.

Tot un éxit, tot un orgull... de secció i de companys!!!... Ahí queda eso!

DUATLÓ DE SANT JOAN DE LES ABADESSES - 4 d'Abril 2009

Després d’una setmana d’entrenaments curts i sense qualitat per recuperar-me del “tute” d’entrenaments de la setmana anterior, anava a Sant Joan de les Abadesses amb la idea de no forçar tant com a duatlons prévies i fer una cursa una mica progressiva (darrerament feia la darrera transició absolutament buit).

A les 12:45h quedem al Candido en Carles, Natàlia, Anabel, Xavi, Núria i jo. Tant en Carles com l’Anabel estrenen bicicletes, unes màquines guapíssimes: l’Anabel porta una Orbea blanca amb el logo i detalls en color lila (deixant-nos clar que es una bici per noia) mentre en Carles porta la seva supercompra a UK, una Quintana Roo negra mate de pura raça triatlera amb el manillar i manetes canviades (però pedals amb calapeus... puffff!!!)

Passeig en cotxe de més de dues hores i jo pixant-me desde Terrassa... Crec que mai he tingut tantes ganes de pixar com diumenge. Penso un parell de vegades en parar però em vaig dient a mi mateix: - Aguanta, que ja falta poc - i així van passant els quilómetres. Porto Iron Maiden a tope però no m’atreveixo a cantar no sigui que se m’escapi el pixum.

Per fi arribem al poble i, tan bon punt localitzem la zona de la cursa, veig un casal d’avis. Ja no puc més, deixo el cotxe en un gual i corro mig ajupit cap al casal demanant amb desesperació si puc fer servir el servei. Per sort em diu que si (si em diu que no, li pixo a la barra del bar) i faig el que probablement serà la pixada més llarga de la meva vida.

Sóc un home nou, torno a caminar dret i donant les gràcies a la mestressa surto al carrer amb un somriure a la cara.

Aparco, trec la bici, la bossa amb el material i vaig a boxes.

Deixo tot preparadet, fem una mica d’escalfament i cap a la sortida.

La temperatura és bona i sembla que aguantarà sense ploure. Bona sort Xavi, bona sort Carles i bona sort Anabel.... PAM!

Agafem una petita pista de terra i seguidament una carretera que ens durà al cono de gir. En total són prop de 2,5 km de pujada amb algunes zones més planeres que permeten recuperar l’alè però, en general, es pot considerar aquesta primera part dura degut al pendent. Un cop arribem al cono, venen 2,5km de baixada on s’agafa molt bona velocitat. Sense anar collat el gps marcava sobre els 3'10'' - 3’15’’.

Després de la bici caldrà tornar a fer 2,5 km corrents per la mateixa carretera així que tinc clar que s’ha de reservar forces per fer la pujada o es pot passar moooolt malament.

Entrada a boxes, casc al cap, sabatilles out i cap a fora! Pujo a la bici d’un salt i em posso a pedalar de seguida. Penso que realment estic millorant molt la transició respecte als desastres que feia abans. Vaig compaginant les pedalades amb possar els peus a dintre i cordar-me les sabatilles.

De seguida me n’adono que no estic dintre de cap grup bó, som 3 i ja veig que el ritme és massa lent. Em posso devant a tirar però quan porto una estona ja vaig cansat i demano relleus.

La velocitat que portem és bastant lenta i decideixo no matar-me tirant i esperar que arribi algún grup més fort.

Ens agafa un grupet de 4 ó 5 més amb els que farem el que queda de pujada. La velocitat no és massa forta però, honestament, tampoc faig relleus per ajudar i em mantinc amagat al mig del grup. Arribem al cono, girem 180º i prenem el camí de tornada que serà, majoritàriament, de baixada.

Veiem que portem un grup enorme a prop i veig que el Carles està al grup així que han hagut de pujar més forts que nosaltres.

Sembla que el nostre grup s’activa amb la baixada i hi ha més gent que passa a fer relleus, la velocitat s’incrementa i fem una bona baixada. Jo també entro als relleus però em queda un mal sabor de boca de no haver aportat més. Em faig la promesa que la propera cursa no m’amagaré tant i estaré més actiu tot i que arrisqui amb despenjar-me.

J’arribem a boxes, em descordo les sabatilles, trec els peus i baixada de la bici perfecte!! Corrents arribo a la zona de bicis. Tinc un petit despiste amb l’ubicació de la meva bici que no em roba massa segons, fora casc i sabatilles enfundades.... ready to go!!

Surto ràpid i noto que vaig bé de forces, la bici no m’ha desgastat gaire així que podré fer un bon parcial de córrer. Avanço a alguns corredors durant la pujada però la benzina es va acavant... ai, ai, ai!! Les passes són cada cop més curtes i desitjo arribar al cono ho abans possible.

Ah!! Allà el veig - aguanta, machote que ja està!! -

Ja giro, uffff!! Baixadeta bona per càrregar bateries i la velocitat torna a ser bona. Vaig escoltant un bufec per darrere d’algú que es va apropant i em concentro en mantenir la velocitat per evitar que m’agafi. Va!! Ja falten 200 metres, pujo una mica la velocitat tot i que vaig collat. Un parell de girs i ja estarem a meta..... SIIII !! Una altre a la butxaca.

Paro el crono: 1h00’22’’... No està gens malament, les sensacions han estat millor que les d’altres duatlons i noto que no estic totalment buit.

Una mica més tard arriba en Carles qui se les ha vist amb la pujada, un xic després arriba en Xavi qui substituia al Paco que no ha pogut venir al darrer moment i l’Anabel que ja està enganxada a aixó de les curses i ho està fent collonut.

Mirant les classificacions, he fet el 54 amb una cursa progressiva (que era l’objectiu), el parcial de bici un pel lent pel meu gust però un tercer parcial bastant bó.

Ademés, hem puntuat com equip. Tot i que estarà una mica complicat, seguirem lluitant per veure si podem pujar a primera aquest any.

DUATLÓ DE MANRESA

Després d'un bon temps sense actualitzar... mandrós!!, adjunto crónica de com vaig viure la Du de Manresa:

- Però quina gana!! - no paro de repetir-me mentre conduixo cap a Manresa. Són les 14h i falta prop d’una hora per començar la duatló. Sé que no hauria de menjar res però això de fer un esmorzar fortet cap a les 10am i prou és insoportable per un gules com jo així que agafo la barreta “super-power-energy” de la guantera i li faig un mossec.... mmmm!!

La temperatura és boníssima, sobre els 20ºC i un solet que convida a estirar-se sobre la gespa a fer la migdiada més que no pas liar-se a córrer.

Arribo al pabelló i hi veig la coneguda estampeta que sol precedir les curses: cotxes amb bicis carregades i gent amunt-avall amb els tirants del mono penjant a l’alçada de la cintura.

Aparco, trec la meva machine i cap a boxes. Allà no hi ha la típica barra per penjar la bici sino unes estructures de fusta amb una ranura feta per encabir la roda posterior i un espai central per deixar el material. En total hi caben 2 bicis per estructura així que l’espai és compartit... no està malamenet l’inventillo.

Passo als formalismes: poso el casc sobre el manillar, penjo les sabatilles als pedals, ara si les porto tunejades a tope: plenes de grapes unint les tires de velcro, amb un velcro extra per evitar que s’obrin les dues tires... vaja, un enjendro. El tio del costat se les mira atónit, em mira i fot una ganyota que diu: - però on collons va el freak aquest amb aquesta merda!! - Si això se li desmuntarà a la primera pedalada!!.... Potser té raó però ja ho comprobarem.

Veig a l’Hermies, Casas i Alex escalfant i m’hi afegeixo. Un minut més tard també ve en Fabra que està escalfant amb la Sandra qui passa de nosaltres i se’n va a escalfar per una altre banda (aquesta èlit passen dels dolents!!, je, je, je).

Anem comentant lo realment estrany i antinatura que és fer una cursa a questa hora. El cos sembla adormit i costa arrossegar les cames. Fem unes rectes i cap a la sortida on trobem també al Paco (qui, com sempre va fer una cursa brutal) i en Jordi Maiques.

Ens desitjem sort i PAM! Tothom a córrer!!

Un cop més, sortida ràpida a un ritme que no és el meu però amb la idea d’anar entrant el ritme bó de mica en mica fins a possar-me a régim. El primer quilometre és a la carretera amb un lleuger desnivell negatiu i vaig per sota de 3’30. Girem al cono i enfilem la part del recorregut de terra que, ara si, fa pujada i em porta a un ritme lógic, menys ràpid, je, je.
Faig la primera volta passant per la sortida i veig que hi ha força dels nostres animant: Carlos, Elias, Hurtado, Guillen (amb les seves filles)... - Tranquils!! Deixarem el pabelló ben alt!!
Escolto a l’Hurtado cridant: -Molt bé, Isma - i, inmediatament, - Molt bé, Alex - i això vol dir que el company Frias ve pel darrera com una locomotora.
Efectivament, em passa sobre el Km3 on jo vaig fotudet de forces. Apreto dents i em col·loco darrera seu on estaré fins a la primera transició.

Arribem un grupet que crec pot ser bó per la bici mentre prego que les sabatilles no es desintegrin. Em poso el casc volant, em trec hiper ràpidament les sabatilles de córrer i tiro de la bici...... meeeeeeeeeeeerrrrrrdaaaaaaaa!!! -Però qué passa?? No surt de la caixa dels nassos!! Segueixo tibant i res, només aconsegueixo aixecar tota l’estructura de fusta incloent-hi la bici del tio que em mirava raro abans però la bici no surt. Buaaaa!!. Començo a moure la bici d’un cantó cap a l’altre pensant que em carregaré algún radi fins que finalment aconsegueixo treure la roda de la ranura.

Miro endavant i veig que ja no queda ningú del grup amb el que havia arribat corrents... xdfxsghxhxshsx (no traduible)!!! Pujo a la bici cagant llets, em cordo les sabatilles (per sort, el sistema de velcros/grapes funciona perfectament) i tiro de plat per veure quina situació hi ha.

Tinc sort i de seguida arriba un grup amb un parell de bésties tirant. Em poso rastrerament a roda i cap amunt.

Són 11 km de lleugera pujada on es tira bé amb el plat fins al darrer mig quilòmetre que fa una mica més de pendent.

El grup va bastant compacte i vaig cómode mirant enrera per comprobar qui arriba al grup el qual cada cop camina més ràpid. Hi ha un parell de pals per treure gent però pocs cauen del grup fins a les darreres rampes on veig que el grup es comença a trencar i es queden dos sols al devant. M’aixeco mantenint el plat i “palo que te crió”, me’n vaig a buscar els dos escapats. Els enganxo i acabem els darrers metres de pujada els tres junts.

Tot just uns metres pel devant, al cono de gir, veig algú del CNTerrassa que va sol. Ens creuem i me’n adono que és l’Alex qui també ha fet una bona pujada. L’atrapem ràpidament i quedem un grup de 4 per fer relleus. Un dels quatre que anem, crec recordar que del Vic, fa uns relleus perillossos, d’aquells que et fan perdre roda com hagis tirat tu justet i li toqui e ell fer el relleu. En un d’aquests relleus està l’Alex tirant, veig que ho està donant tot i darrera el del Vic es prepara a fer el seu relleu-“hachazo” i, efectivament, el passa ràpidissim mentre comença a obrir forat. La resta ens posem a tirar per enganxar-lo i l’Alex es comença a quedar. Jo porto els bessons a rebentar per+o segueixo tirant per mantenir-me a roda mentre l’alex s’allunya del mini-grup de tres.

Els bessons se’m comencen a pujar i haig d’anar rebaixant la pressió als pedals per evitar-ho així que els darrer quilómetre prefereixo no seguir forçant i em quedo una mica retrassat. Miro enrera i veig que l’Alex no ve. La distància que li porto es prou com per que no m’atrapi corrent (o si).

Deixo la bici rapidament, el casc, em posso les sabatilles i surto cap al circuit de correr. De seguida me n’adono que seran 2,5 km moooooolt durs. Tinc els bessons a punt de pujar-se varies vegades i haig d’anar fent el “Chiquito” quan això passa.

No faig més que pensar en la pujada i el que patiré allà. La baixada la faig de forma digna (Cap avall fins la merda córre) encara per sota de 4’/km i enfilo la pujada concentradíssim en els meus bessons.

Quan he girat al cono he vost que l’Alex no va massa lluny, uns 20” pel darrera mentre que en Fabra hha tirat la tovallola i va més lluny. Giro a la dreta per fer els darrers 500m i l’alex està retallant tot i que ja es poca la distància per meta i no m’agafarà.

Arribo a meta mort però content. Aquestes curses tan curtes son massa dures per un vell com jo!!

Ara a descansar tot el que es pugui demà diumenge i fins a la propera, si tot va bé, St. Joan Abadesses.

DUATLO D'IGUALADA

El passat diumenge 22 de Febrer, per fi, vàrem poder gaudir d’un fantàstic dia de sol i una temperatura que, tot i que a inici del dia era fresqueta, es va anar arreclant a mida que avançava el matí.

L’ambient que es respirava a l’estadi era fantàstic: molts corredors d’aquí cap allà amb les bicis, molts acompanyants, els boxes al mig de la pista d’atletisme... fa goig veure una zona de boxes a l’herba, ben muntadeta i plena de bicis mentre la penya va preparant-se tot el material per no perdre un segon quan arribin a cada transició.... després tot surt malament, es clar, però mola fer tot el paripé, je, je.

El dia abans havia preparat les meves sabatilles de la bici, retallant una mica els extrems de les tires de velcro i eliminant una mica de velcro perque no es vagin enganxant a tot arreu... je, je, je... - ja he guanyat uns segons en el canvi, pensava jo.

Penjo la bici, obro la bossa i enganxo les sabatilles mentre demano unes gomes perque, un cop més, me les he descuidat. Quan em disposo a posar les gomes... Aaaahhh!! Horror!!! El velcro de la tira superior s’ha trencat.... me cago’n la xxddakfjsdfññ!!! I ara qué faig? Deixa que l’enginyer que porto a dintre comenci a enginyar....... intentaré passar el segon velcro pel tirador del primer mentre anulo el primer però deixant operativa la zona ”enganche” d’aquest primer.... buffff!!! No m’entero ni jo del que estic fent.
Al final he omplert la sabatilla de gomes i no tinc ni idea si el meu invent funcionarà... ja em preocuparé després i, si no, ja tinc una excusa ;))))).

Hi ha força colla del CNTerrassa, es veuen molt monos vermells i, d’un i dó la gent que ens ha vingut a veure: Obviament la Sandra, la Núria, el Josep, Jordi, Manel, .... això es claca, si senyor!

Acabem d’escalfar, estirar una mica i anem cap a la sortida... son dues voltes a la pista d’atletisme així que serà una sortida ràpida. Estic content i amb els nervis a tope, com Deu mana!

Tret de sortida i A SACO!!!!! Tots a muerte i em començo a col·locar per no rebre ni donar. Ja portem uns 200 metres, miro el GPS i veig que anem a 3’04 /Km, cony, qué ràpid!, ja portem uns 400 i.... 2’58 /Km !!!! si jo creia que el meu rellotge no marcava el 2!!. Acavo el primer kilómetre a les pistes abans de sortir cap al circuit a una velocitat rondant els 3’/km. Sortim i comença a pujar el tema, el ritme va baixant i és el moment d’agafar la velocitat assumible o moriré. Veig a l’Hermies, el Paco i en Casas a escasos 50 metres devant meu. Intento seguir el seu ritme però està clar que no ho podré fer els 6 kilómetres que dura la primera cursa així que em concentro en el meu ritme. Entrem a l’estadi novament i ni me n’adono si la Sandra m’anima o em fa fotos... vaig massa concentrat.
Segona volta, el ritme encara es bó, vaig mirant el GPS i vaig 3’45 – 3’48... ja és això!

Ara veig a l’Hurtado que em diu que tracti d’agafar al grup que va devant meu perque pot ser bó per la bici. Apreto però hi ha un forat de 40-50m que no puc reduir així que arribo a la transició una mica despenjat.

Casco cordat, bici en mà i cap a fora!

Em pujo a la bici d’un salt, faig 4 pedalades (obviament les gomes han saltat mentre corria i les sabatilles van bojes però aconsegueixo col·locar els peus sobre elles bastant rapidament), poso els peus a dintre i comprobo que el meu invent del velcro funciona! Donc, vinga, a meterle caña!

Veig que el grup que em portava una certa distància segueix portant més o menys el mateix i que no es fan relleus així que apreto per agafar-los. S’estàn apropant, apreta, apreta!... a les pujades més fortes (el circuit és bastant dur), la distància es fa petita més ràpidament i, ja sóc aquí!

Em poso a descansar una mica a l’abrig del grupet de 4 que som durant una estoneta.... Ja he recuperat les forces i començo a pensar que el grupet va un pel lent pel meu gust així que em poso devant i els hi dic d’anar fent relleus... manda huevos!, jo muntant un grup de relleus. Dels 3 que anaven només 1 sembla estar una mica per la feina, els altres dos fan un relleu curt i passen darrera per no moure’s d’allà. Anem agafant a algun corredor suelto i els hi segueixo dient de fer relleus curts però començo a tenir la sensació que no em donen relleus perque simplement no poden fins que, efectivamente, en un dels repechos es queden els 3 enrera... i torno a estar sol!
Aleshores arriba el que va ser, per mi, el moment clau de la cursa: Escolto el típic soroll de rodes apropant-se ràpidament pel darrera, s’apropa un grup fort i, en pocs segons, giro el cap i veig unes rodes aerodinàmiques aproximant-se per la meva esquerra. M’aixeco del sillin, apreto per agafar velocitat i, després del segon ciclista, em col·loco per “xupar” roda.
Error número 1: No mirar quanta gent venia al grup
Error número 2 i més greu: Fer el P A R D I L L O –m’explico : Em poso darrera del segon tio, com dic, i comencen a parlar entre ells mentre van fent relleus. De sobte comencen a increpar –Va hombre! Unos relevos aquí, no?.... tothom callat i fent-se el boig. Jo segeixo allà al mig, feliu com una pardiu i un altre cop: - Venga coño! Ayudad un poco!.
- Pero si no podemos, joder! – els hi dic.
- Venga, que si que podeis... aunque sea un poco – respon un d’ells.
I caig com un idiota. Els hi faig un parell de relleus i el segon amb les cames a tope, em tenen davant una estoneta fins una pujada on, en comptes de relleu, em foten un pal de l’hostia i és, aleshores, quan me n’adono de la quantitat de gent que hi havia realment al grup aprofitant-se de les dues bésties que anaven davant.
L’últim del grupet, en Jordi Fabra, que es va girant per veure com em quedo... que cabrit! Si em sembla veure un petit somriure a la seva boca!!!

I em quedo sol, un cop més!!!

Falten un parell de quilòmetres per arribar al final de la pujada i m’ha agafat un nano de l’Eix Navàs. Amb ell acabaré la resta de la cursa en bici ben compenetrats amb els relleus.

Apa, arribem a l’estadi, trec els peus de les sabatilles, quassi li passo per sobre a la jutgessa d’entrada mentre em col·loco sobre un sol peu i salto de la bici. Entro a la zona de bicis, collons! Que cansat que em noto!

Em descordo el casc i PIIIIIIIIIIIIIII !! Em crida un jutge: - Para!!!
- Qué passa????- Li pregunto
- Parat i cordat el casc.- em diu. (me l’havia descordat abans de deixar la bici)

Vaig remogant mentre em cordo el casc i penso “mira que bé em vindrà per descansar!

- Segueix!
- Gràcies jefe!

Deixo la bici, em col·loco les meves super Saucony de 30€ tunejades, em descordo el casc i yepaaaa! Surto com si tingués darrera al dimoni.

Em dura la polvora fins a la primera corva. Després el calvari es perllonga durant els prop de 3 km que dura la part de córrer i em concentro perque no m’agafi ningú mentre em vaig apretant el costat esquerra pel flato que m’ha agafat.

Ja baixo cap a l’estadi i escolto les passes d’algú que m’agafa. Tot just algú crida: -Molt bé, la primera noia! I estic a punt de dir-li: Eh! Que soc un tio! Però la meva ment lliga tot l’escenari i me n’adono que ve pel darrera la Pilar Hidalgo qui em passa a 200 metres d’entrar a meta. Apreto el pas per possar-me la seu ritme.... bona vista, ejem, ejem!!!.

S’ha acabat!!! Com he patit!!!

Veig a la Sandra que em mira rient. S’ha fet un fart de fer fotos meves i de la gent del club. També veig la resta de gent que ens ha vingut a veure i vaig xerrant aquí i allà.

Finalment he fet el 60é i un temps de 1h10’10’’... Dintre de l’equip he fet el 5é darrera del Paco, Hermies, Casas i Fabra... ja puc estar content, ja!

La propera Manresa on espero no fer el pardillo.... la vida és un continuu aprenentatge.

DUATLO PER EQUIPS DEL PRAT

Fantàstica jornada al Prat on el temps no va acompanyar en absolut. Un cop més els metereolegs van fer fallida i el matí que havia de ser una treba a les plujes dels dies anteriors es va convertir en un matí passat per aigua desde l'inici de la prova fins al final.

Venia molt motivat i força preparat pel moment de la temporada que estem així que, un cop donada la sortida, ens vam posar a córrer com si el diable anés darrera nostre... jo anava mirant el gps i no les tenia totes. A quina velocitat anem? em preguntava en Guillem... i jo deia - A 3'20 mentre la pantalla em delatava que anavem per sota d'aquesta velocitat.... Finalment, el temps per kilometre es va anar ajustant i la velocitat es va anar fent lenta fins a assolir un ritme que el grup pugués anar seguint.

Transició a tope, salto sobre la bici, dono quatre pedals i em col·loco els peus dintre les sabatilles de forma decentment ràpida.... sembla que ho sapigui fer i tot, je, je! Ens posem en marxa i ja de primeres no respectem l'ordre que haviem discutit abans.... ens col·loquem com anem arribant i, cony! em toca darrera de l'Hermies.... quins 20km m'esperen.Anem fent relleus i agafant equips, vaig mirant el rellotge i detecto que anem a molt bona velocitat, els 40Km/h els veig sovint apareixer a la pantalla i no resulta tan sofocant com creia previament.

La gran quantitat d'aigua fa que es torni desagradable la part de bici i no faig més que expulsar aigua de la boca... quin fàstic!Tot va bé fins que ens atrapa un altre equip, crec que el Mataró. A partir d'aquí (falten uns 10km) això es torna un continu 'ara et passo, ara em passes', depen qui tirés a cada equip, es col·locava un o altre devant. Crec recordar que fins 3 vegades ens van cridar l'atenció els jutges per anar en grup.... així és la vida, nen!Cada cop que es fotia l'Hermies o en Jordi devant era un moment durillo perque s'obligaven a atrapar als del Mataró... i tant que els agafaven... però vaja patiment! Ja s'acaba això, j'arribem!!! trec els peus de les sabatilles i pedalo descalç... tot perfecte.

Ja arribem a boxes i veig que un altre equip del Terrassa està arribant també. Arribem un mogollon de gent entre els del Terrassa, nosaltres i el Mataró, vaig frenant, sembla que toco algú, em rellisca la roda de devant i PAM! al terra!!! cago'n l'olla! estiro la cama i..... AAHHHH!!! se'm puja el bessó esquerra! quin mal, collons!!!

Miro de relaxar-me el bessó jo mateix però fa bastant mal i crido. Un dels jutges veu que les estic passant putes i em fa un cop de ma. Sembla que ja ha tornat a baixar.

Agafo la bici del terra i em dirigeixo a boxes.Veig com surten companys amb el mono del Terrassa corrent i arribo al meu calaix per deixar la bici.... penso que encara els puc agafar però un jutge em pita i m'indica amb els braços que haig de deixar-ho aquí.Cony!!!! quina mala sort!! però no m'emprenyo massa: he fet la gran part de la duatló i un cop de ma a l'equip amb la bici.

Veig la Sandra que em pregunta qué ha passat i l'Elias que també es preocupa.... llàstima!

Em posso algo de roba (fot un fred de nassos) i vaig a animar als companys i veure-l's arribar. S'agafen de les mans i entren triompfals.

El proper any arribo segur..... ha valgut la pena!Em fet els 14ens amb un temps de 1h02'40... no està gens malament tenint en compte que no hen fet un gran parcial corrent.... l'any que ve, millor segur!