Triatló de Gavà - 23 de Maig del 2009

Una altre gran jornada triatlética la que vaig gaudir a Gavà després d’una setmana amb no gaire bones sensacions durant els entrenaments.

El gran avantatge d’aquesta triatló és el fet que tingués lloc el dissabte al matí ja que, d’aquesta forma, no dona la sensació que s’hagi hipotecat tot el cap de setmana per la família.

Del Terrassa anavem una bona colla: en Carles, qui havia estat escalfant una mica l’ambient durant la setmana, la Patricia, Jaime, Pere, Albert Duran, Jordi Romero, Ferran, Xavi Santiago i Albert Acuña; aquests darrers s’estrenaven de forma fantàstica en el triatló.

Degut a que l'endemà tindria lloc la Half-Challenge i que aquesta cursa no puntuava pel circuit Català, molts dels triatletas de primera linea no hi van assistir-hi prenent la prova un caire més popular.

Com a claca van venir en Manu, qui s’estrenarà la propera setmana a Mataró i va poder pendre nota dels rituals a boxes i transicions; i la Pilar, una noia altíssima, guapíssima i moreníssima que acompanyava a en..... no ho endevineu?? Doncs en Carles, qui si no?

Ja amb els neoprens ens dirigim a la platja per tastar l’aigüeta. Està una mica moguda i hi ha corrents cap a l’esquerra així que caldrà anar al lloro amb l’orientació. La temperatura no es molt baixa i, de fet, hi ha força triatletes sense neopré..... bufffff!!! Jo passo!!

Prenem la sortida i els primers metres els hem de fer a salts degut als bancs de sorra que hi ha durant uns 30 ó 40 metres. El primer troç se’m fa una mica dur ja que l’onatge dificulta l’avanç lleugerament.
Estem prou dispersos però, de tant en tant, algú se’m puja per sobre fent que m’empassi una bocanada d’aigua salada, mmmmm... això curteix!!
Haig d’anar corretgint continuament i veig que molta gent està fent més metres dels necessaris degut al corrent.

Vaig agafant el ritme a mida que avança el parcial i tracto de fer les braçades amb el millor estil possible. Ja a la segona boia agafo estel·la per descansar una mica i arribem a la platja sense incidències.

L’arribada a boxes es prou llarga com per anar amb calma treient-se el neopré però jo començo de seguida per la dificultat que tinc en trobar la cinta (és massa curta per un problema amb la cremallera.... però el neopré és una passada, el millor que mai m’he possat, eh Jordi Casas??)

Apa-li, ja tinc el neropré a la cintura i avanço corrents pel passadís. Ja estic quassi bé al final i no veig la bici - Jo diria que no estava tan lluny - torno enrera mirant el terra i buscant la meva tovallola verda de referència però hi ha més d’una isegueixo sense trobar-la. Un parell de voltes més i res, m’he despistat mirant els numeros de les bicis sense veure que els números que veig són els de les bicis situades a l’altre cantó de la barra... Aaaaaaargggggggggggg!!! Meeeeeeeeeeeerda!!!
Per fi arribo a la meva bici (que si estava cap a dintre) renegant pel temps que he perdut. Un altre errada de la que aprendre.

Veig que en Ferran ha arribat al meu costat i ens mirem de reull... aquí no hi ha pietat no entre companys d’equip, jejeje.

Temps natació: 12’08’’ i parcial 40

Surto de boxes, salto sobre la bici i pedalo fort per veure si aconsegueixo trobar un bon grup amb qui progressar.

De seguida arriba la clau de la meva cursa, un tal Lucas Chirico, un Argentí del CN Prat i una béstia sobre la bici al qual li agafo la roda després d’apretar dents i dubtar si el podria seguir. Amb ell ve en Xavier Manel·la i els tres formem un grup al qual intento donar algun relleu però amb prou dificultats els aconsegueixo avançar quan ho vull fer invertint “quassi” totes les meves forces.

Em segueixen demanant relleus i tenim una petita discussió en Xavier i jo mentre intento fer-li entendre que NO PUUUUUC!!!

Ja ens anem apropant a un mono vermell d’algú que, crec, és en Carles. Efectivament en un dels revolts ens creuem i fa una ganyota com dient - Ja està aquí el cabró aquest??- La velocitat és alta i costa aguantar a roda. Passem a en Carles qui s’acopla i durant uns quants quilómetres els 4 ó 5 que som ara seguim progressant liderats pel Lucas.

En un dels moments que em giro veig que tothom s’ha quedat i anem sols l’Argentí i jo.

El tio va com una bala i em demana que li faci algún relleu. Li faig tot i que avisant que el meu ritme no pot ser igual d’alt. Ell em diu que no importa, que estigui tirant una mica per donar-li temps a descansar i deprés segueix ell.

És molt divertit perque cada cop que em poso devant seu em va animant i cridant - Dale loco!! Fabuloso loco!! Un poco más, pibe!! Hasta al cono, allà os paso y podes descansar!!

Així aguanto fins el Km16 quan un dels doblats té la brillant idea d’unir-se al grup i donar un relleu-pal tot just en el petit “repechón” quan jo estava tirant. Això em fa perdre roda i vaig perdent metres.

Per sort, en aquell moment estem doblant a l’Albert Acuña que em veu apurat. Em fa un cop de ma posant-me una roda que em permet descansar uns quants metres, prou per tornar a sortir i caçar al que m’ha fet perdre la roda bona. No em servirà de res perque tampoc no pot seguir un ritme bó i arribo tirant sol fins a boxes.

Temps bici: 33’12’’ i 10è parcial

Bona transició i surto pensant en les horribles sensacions que vaig tenir la setmana passada a Sant Feliu quan vaig començar a córrer.

Noto que no puc portar un alt ritme però la sensació de la setmana passada no hi és i dexo que els metres vagin passant sota els meus peus i que tot es col·loqui al seu lloc.
Estic segur que m’avançarà força gent en aquest parcial i vaig mirant enrera per comprovar la distància que porto als següents. Els perseguidors es van apropant però el seu ritme és semblant al meu i jo vaig reservant una mica per poder-lo pujar quan falti 1 km. Observant la meva ombra veig que l’estil es prou bó i vaig agafant ànims.

El circuit en bucle permet veure als companys del Terrassa que ja han començat a córrer.

Rebo els ànims del Manu i ja només falten 1,5km. Tot just m’ha passat un que venia desde darrera i, a falta de 700 ó 800 metres apreto el pas. Veig que passo a l’Albert Durán i, tot i que intento vocalitzar alguna cosa, no estic segur que em surtís res per la boca.

Avanço novament al que m’ha passat abans i el meu ritme és ara notablement més alt sabent que ja queda poc i encara tinc alguna reserva.

Passo sota l’arc d’arribada indicatiu de final de patiment, recullo la bossa i em sobta la poca gent que ha arribat.

Temps córrer: 20’22’’ i parcial 21.

Finalment he fet 1h05’40’’ i la posició 17!!!

Estic molt content per les sensacions, sobretot sobre la bicicleta aguantant-li la roda a un tio que, després de sortir 2 minuts més tard de l’aigua que els primers, els va aconseguir agafar i va acabar fent la 6ena plaça.

Només dues paraules: DALE LOCO!!

TRIATLÓ SANT FELIU - 16 de maig del 2009

Fantàstica triatló la de Sant Feliu i amb una organització impecable!

El dia, contrari al que havia passat els darrers anys (segons m’han explicat), ens va premiar amb un sol radiant i una temperatura ideal amb el que no hauriem de patir sobre la bici, ni per fred ni per relliscades.

Així que ens vam pressentar 5 valents a Sant Feliu: Samu, Hermies, Toni, Guillem i jo, tots amb ganes de donar-ho tot pels nostres colors... i els xupitos en joc, je, je, je.

La zona de boxes estava disposada en paral·lel a la carretera del passeig en un sol passadís així que seria fàcil trobar la bicicleta, només calia trobar un punt de referència... anem a veure... mmmmm... Ah! Ja ho tinc! Estic al tercer arbre del passeig, perfecte!

Salutacions a tots els companys: - Us desitjo que us vagi molt bé, però que quedeu darrera meu ;)))). Tothom es capfica en el seu propi ritual: gomes a les sabatilles, disposició del pitrall, et... bé, tothom menys el Samu qui s’ha comprat les sabatilles al Decathlon, els hi ha arrancat les llengüetes i com tampoc té on subjectar les gomes, les deixa al terra.... total, amb quatre pedalades recuperarà qualssevol segon que pugui perdre en la transició.

Mini-escalfament, ens posem els neoprens i cap a la platja. L’aigua no està tan freda com al Prat, de fet es podria nedar sense neopré (Potser si em tornés a tirar a l’aigua avui en desdiria). Possiblement, el fet que estigui protegit tot el tram inicial per dos espigons pot contribuir a aquest fet.

El sector de natació es fa en forma de V invertida tenint la sortida lleugerament desviada a l’esquerra de la boia. Un cop l’assolim haurem de girar a la dreta i arribar a un altre extrem de la platja.

Degut a que el circuit de ciclisme està considerat perillós per les curves durant el descens, la sortida es divideixi en 3, una cada ½ hora. Això és fantàstic a l’hora de fer la natació ja que no serem tanta gent i, suposo , no hi haurà tants cops.

Xerrem breument amb un xicot de Madrid que fa avui el seu bateig en triatló. No puc evitar fer-li un parell de “tiritos” pel futbol i ens situem per prendre la sortida.

Xiulet que indica que tot cristo pot començar a córrer i capficada a l’aigua.

Tal i com deia, no hi ha gaire cops durant l’inici i de seguida quedem ben repartits amb espai entre nosaltres. Vaig treient el cap endavant per evitar els problemes d’orientació del Prat i vaig fent correccions sobre la marxa. Tinc la sensació de portar un bon ritme i vaig prou cómode.

Quan portem uns 300 metres, em dona per mirar el tio que va en paral·lel a la meva esquerra... no és que tingui cap inclinació sexual no-declarada, simplement em fixo que porta un Orca 3.8, igual que el del Guillem, em fixo en el número del casquet i.... collons!!!: el 590??? però si és en Guillem!!!. Això és bona senyal.

A mida que ens anem apropant a la boia veig que, malauradament per ell, es va esvaixant a l’esquerra perdent temps mica en mica i li vaig guanyant uns metres mentre vaig corretgint la meva trajectòria a la dreta.

Gir a la boia sense aglomeracions i enfilem cap a la platja. Em concentro en mantenir la tècnica (la meva, es clar) al màxim mentre tracto d’anar donant més potència a la braçada a mida que ens apropem.

Em col·loco darrera una noia i imagino que es recordarà de tota la meva família mentre li vaig donant cops als peus.

Per fi arribada a platja, em poso dret i, sense agobiar-me amb la idea de treu-re’m el neopré començo a córrer cap a boxes. Ja en el llarg passadís de boxes em trec la part superior i arribo a la bici. Petita errada en la coordinació casc-neopré sense gaire importància i agafo la bici encara una mica grogui de la natació.

Temps natació. 12'44 (parcial 54)

M’enfilo a la bici on indica el jutge i col·loco els peus a les sabatilles de forma digna.

No miro massa cap als voltant per veure si hi ha algú o no i em disposo a pedalar amb el plat gran amb totes les meves forces fins que comença la pujada que posa tot al seu lloc.... Baixo el plat i agafo un bon ritme d’ascens al temps que vaig passant força gent.

Fent la pujada se m’acopla un del Prat amb qui faré tot el recorregut. Em dona algún relleu quan es possa la carretera plana però en el moment que fa pujada, màgicament, estic devant un altre cop.

La carretera de descens cap al cono de gir es possa realment complicada, semblant al descens d’estenalles i tiro dels meus dies de fer corves en moto per gaudir fent unes “plegades”.

Veig a l’Hermies que està situat a les posicions capdevanteres, mare del senyor!!! Va com les motos!!!.

Arribo al cono de gir i enfilo la tornada. Agafem un parell de triatletes més que s’acoplen darrera mentre segueixo situat al devant. Tot just s’acaba de creuar el Samu baixant així que, sospito, que ens agafarà en pocs quilómetres.

Els primers quilómetres desde el cono s’enfilen bastant i es fan durs mentre arrossego a la colla que s’ha posat darrera, forço la pedalada desitjant que s’acabi ja la pujada i finalment arribem a la bifurcació que em marca que s’acabat el patiment de l’ascens.

Novament canvi de plat i enfilada avall. Cada cop que arriben corves revirades em distancio dels companys però, per contra, cada cop que es posa recte o pla ens tornem a reagrupar. En un d’aquests plans em retiro demanant algún relleu i, de sobte, apareix el Samu per l’esquerra i ens passa com una moto. Tots comencem a baixar pinyons i a mi, de l’emoció, se’m surt la cadena al temps que em fot una tibada el bessó....
- Aaaargggg!! - crido mentre tracto de posar la cadena a lloc i el bessó.

Sembla que tot es restableix i veig que el Samu ha agafat bastanta distància. Apreto amb totes les meves forces i començo a passar als companys amb els que anava aprofitant que venen unes corves molt tancades. Li escurço una mica de distància al Samu mentre faig la baixada a “tumba abierta” (m’encanta quan ho diuen a la tele “a tumba abierta”) i ja anem arribant a la zona de boxes.

A falta d’un parell de revolts em descordo les sabatilles i em preparo a saltar de la bici i a enfilar novament el llarg passadís de bicicletes mentre començo a contar els arbres.

Temps bicicleta: 35'11'' (parcial 31)

Em calço les de running i mentre em descordo el casc miro de reull al Samu que està a pocs metres meus. Sorto a tota llet dels boxes deixant enrera al Samu qui surt uns segons més tard.

Començo a bon ritme que em dura aproximadament uns 200 metres. A continuació me n’adono que estic buit degut a l’esforç de l’ascens en bici i el ritme baixa estrepitosament. Vaig escoltar la respiració d’algú, que suposo és el Samu, cada cop més a prop. Lleugera mirada enrera i, efectivament, veig el mono vermell que s’apropa. En aquell moment la cursa s’enfila per un camí de terra i no puc, ni tan sols, mantenir un ritme digne en els escasos 150 metres que dura la pista de pujada. Mitja volta i cap avall. De sobte veig que comença a pujar el Xavier Manel·la i penso - Gago’n la p...., s’ha de passar dues vegades per aquí?? Creia que m’estava doblant (suposo que estaria recuperant d’alguna lesió).

A continuació s’ha de córrer direcció l’espigó al qual se li ha de donar dues voltes. L’Hermies va de tornada de la seva primera volta i jo vaig agafant una mica més de ritme tot i que el Samu segueix guanyant metres devant meu. Mitja volta al final de l’espigó i em torno a creuar amb l’Hermies qui em treu 1 quiilòmetre. La segona volta i entrega de la cinta pel canell es fa a l’inici de l’espigó on començo a pensar que falta poc i li dono una mica de vida al ritme de carrera.

Tinc la sensació que m’estic apropant al Samu lleugerament però està llunyíssim per intentar agafar-lo.

Simplement tracto de mantenir el ritme per acabar de forma digna i veig a tota la claca animant mentre en Carlos em diu que el següent ve massa luny per agafar-me.

Arribada a meta, amb les forces justes i la immillorable sensació que tens quan s’acaba el patiment d’una cursa.

Temps cursa a peu: 18'55 (parcial 79)

Temps total: 1h06'50'' i posició 41 de la general.

Ja només queda esperar a que acabin d’arribar els companys i recollir el material però abans, com hem d’esperar a que obrin boxes fins que acabin la resta de sortides, hi ha temps de fer una mica el tonto.

La propera: Gavà (al proper dissabte... a veure si recuperem)



Retall de premsa del Diari de Terrassa (21/05/09):

Triatló del Prat - 3 de Maig 2009

Només puc definir la triatló del Prat d’enguany amb dues paraules: Mem-orable; el happy-end al magnífic cap de setmana després dels sis gols que li va “cascar” el Barça al Madrid el dia abans i el bon temps que ens ha acompanyat tot el finde.

Ha estat una de les curses a las que he anat més motivat i tranquil, segurament degut a les bones sensacions que he tingut durant aquestes darreres dues setmanes on s’ha reduit bastant la càrrega d’entrenaments de qualitat.

Contrariament a altres competicions en les que intentava respectar la dieta de carbohidrats els dies previs i no cometre gaire excesos, en aquesta ocasió vaig decidir no respectar les pautes “recomanables” i em vaig anar a veure el Madrid-Barça a un frankfurt ple de gent fumant, em vaig fotre dos frankfurts i dues birres per anar-me a dormir amb una pau interior pròpia d’un Sant.

Al matí següent haviem quedat al Don Candido en Carles, Natàlia, Jordi, Patricia, Jaime, Sandra i jo. Per no perdre el ritme del dia anterior em vaig comprar un bollicao a la benzinera amb l’absoluta seguretat que, tot i no ser el més adient per anar a competir, el producte de la Bimbo m’aniria de collons... com pot ser tan bo el condemnat??

Arribada al Prat i camí de boxes, cua per ensenyar la parafarnalia i avís que no es poden deixar bosses a l’interior.... Vaaaaaale.

Aquesta vegada si que li he fet el tuning definitiu a les meves sabatilles després de les classes magistrals de transicions que ens va donar el nostre mister, en Jordi Elias: La tira de velcro anterior eliminada, els dos velcros posteriors cosits entre ells per convertir-se en un sol velcro, la llengueta arrancada i una tireta cosida a la part anterior per col·locar la goma. La booooomba!!!!

Em vingut a aquesta competició un total de 9 membres del Terrassa: Sergio, Carles, Patricia, Rafa, Carlos, Ferran, Jordi, Jaime i jo. Anem a trotar una miqueta abans de col·locar-nos el neopré per escalfar el cos i, un cop enfundats en material plàstic, anem a tastar l’aigueta. No em puc imaginar fer el sector de natació sense el neopré ja que la sensació de fred als peus és increible. I pensar que el Rafa ho farà només amb banyador... com li caigui sortint de l’aigua pot trobar-se en un compromís.... jejeje

Ens posem tots a la sortida, cridem “Visca el Barça!” i esprint inicial cap a l’aigua. Estic col·locat en mig del mogollon juntament amb el Carlos i en Ferran. Mes endevant s’ha situat en Carles qui farà el millor parcial dels “Terrassencs” que prenem la primera sortida. A la segona sortida (no federats i noies), la Patricia ens passarà la ma per la cara a tots i s’ho farà en 11’52... No way!

Primers metres nedant entre cops i cossos per tots els cantons, jajajaja... a mi em dona per riure amb aquest caos!! Vaig agafant el ritme i ja veig que haig de respirar cada dues braçades el que es una bona senyal ja que significa que no vaig sobrat. El sector de natació transcurreix sense problemes, amb els embuts típics a les boies i sense que ningú retalli metres.

Durant tota l’estona que dura la natació intento agafar l’estela d’algú però sense èxit, unes vegades no aconsegueixo seguir el ritme i d’altres, la majoria, no aconsegueixo seguir en línea recta més de 20 metres.... haig de millorar la meva orientació a l’aigua, sense cap mena de dubtes.

Ja enfilo la darrera recta (diga-li recta, diga-li energia) i veig el fons com avança ràpidament i penso que estic nedant bé ja que encara em puc concentrar en fer la braçada amb força i agafant aigua amb la ma. Darrers metres, em poso de peu i no sé si aniria més ràpid corrent o si seguís nedant... vaya pato!!.

Temps final a l’aigua: 13’06’’. A priori no em sembla massa bó però veient els parcial de la resta de companys ja estic satisfet i sembla que ha caigut algún metrillo de més.

El típic mareig em té bastants metres fent el ball de “san vito” intentant trobar la tira per baixar la cremallera fins que la mà aconsegueix enganxar-la. Procedeixo segons els passos apresos i em baixo el neopré a la cintura mentre visualitzo mentalment la situació de la bici. Arribo sense problemes a la meva àrea, baixo el neopré fins al terra, em col·loco el casc mentre el trepitjo (amb molta cura... per si ho llegeix en Jordi Casas qui molt gentilment m’ha deixat el neopré - desde aquí mil gràcies :) ) i acabo d’ajudar-me amb les mans.

Corro amb la bici al meu cantó i faig una ullada per comprobar que la bici d’en Carles ja no hi és (lógicament). Arribo a la línea d’àrbitres i em pujo a la bici d’un salt encabint el peus dintre de les meves super-sabatilles a la primera i guanyant bastants segons en el procés. Tanco les tires, poso el plat gran (fallo que no el tenia ja col·locat) i a pedalar com un posés.

Durant els primers metres vaig agafant i passant a gent fins que agafo al Robert Mayoral amb qui faig un primer quilómetre fent-li algun relleu inicial (després ja no puc fer res més que intentar anar a roda). Arribem a un grup i, fent una ullada veig un mono vermell del Terrassa. A priori no sé qui és i em sembla que pugui ser en Ferran però de seguida me n’adono que la bici que duu és inconfonible: Quintana Roo de triatló?, negra?.... i aquests bessons? je, je, je: és en Carles, l’objectiu número 1!!! JA, JA, JA, ... No cal oblidar que hi ha xupitos en joc a qui el pugui guanyar (poca broma, eh?)

Tal com arribem al grup, a un ritme superior, ens anem al devant en Mayoral i jo. Ja imagino el que estarà pensant en Carles quan m’ha vist arribar, ji, ji, ji.

Faig alguns relleus els primers quilómetres ja que a la darrera duatló em vaig amagar tota la cursa i em va saber greu. No obstant veig que només en Mayoral i un parell més estem donant la cara, li foto una petita bronca a un dels que estan devant i es nega a tirar. Aleshores decideixo que s’acavat fer el primo ja que m’interessa arribar bé al córrer, em despenjo quatre o cinc posicions després que en el meu darrer relleu m’intentessin fotre un pal i deixar-me (entre ells el Carles... que puta!!!).

Al grup perseguidor amb qui ens anem creuant a les rotondes hi ha tirant el Sergio qui va bé, inclús dona la sensació que ens retallen metres en algunes ocasions. En altres grups ja més desmembrats estàn en Ferran, en Carlos i en Jordi. Malauradament en Jaime no porta el mono del club i és impossible reconeixe’l.

Així passem tot el sector, en un grup que s’ha fet gran i a tibades degudes a l’embranzida d’un parell o tres de valents que ens regalen un parcial molt bó (jo faig el 17 millor registre de la triatló a la bici que, essent un terreny planer, és un resultat acollonant per a mi). Temps de parcial: 32’

Transició ràpida sense incidències però més lenta que en Carles ja que ell ha fet la bici amb sabatilles de running i calapeus. De totes formes, si no hi ha cap problema muscular l’hauria de poder avançar.

Començo a córrer i veig al Carles a escasos 30 metres. Noto que les sensacions són bones i agafo un bon ritme (tot i que no porto el garmin suposo que aniré a 3’40’’-3’45’’). Avanço al Carles i em concentro en mantenir una bona técnica. Em sorprenc a mi mateix ja que en noto fort durant tota la cursa a peu i puc incrementar el pas al darrer quilómetre i mig.

Com és un circuit circular a dues voltes és fàcil veure als companys per prendre referéncies. Es pot veure com el Sergio va rebaixant la distància respecte a en Carles però el temps que li ha tret en Carles no li recuperarà ja en 5 quilómetres. En Ferran té la seva guerra particular en aquest sector i al Carlos se’l veu fantàsticament amb molt bon estil (de fet farà el tercer millor temps de la secció per sota de 4’/km darrera del Jordi Romero qui és un crack en running i jo que he tingut el dia de gràcia). No aconsegueixo reconèixer a en Jaime però veig al Jordi (qui té el millor estil de tots) i va treient els dorsals a la gent que es troba).

Temps parcial còrrer: 17’16’’

Arribada a meta, bé de forces i content d’haver fet la cursa de la meva vida. Posició final: el 27 amb un temps de 1h02’22’’ i el 17è millor parcial en bici i una natació encara amb marge de millora. Super content!!

Reportage revista FINISHER!!!

Brutal el reportage que han fet de la secció a la revista de triatló per excel·lència, la "finisher"... doble pàgina a tot color amb la história de la secció desde la seva creació fins als nostres dies.

No cal dir que el mister Jordi Elias (qui s'ha currat la redacció complerta del reportatge) ha fet una gran feina aconseguint que ens publiquin en aquesta secció dedicada als clubs que, després de molt de temps sense aparèixer, han decidit reemprendre amb l'edicio número 100 de la revista.

Tot un éxit, tot un orgull... de secció i de companys!!!... Ahí queda eso!

DUATLÓ DE SANT JOAN DE LES ABADESSES - 4 d'Abril 2009

Després d’una setmana d’entrenaments curts i sense qualitat per recuperar-me del “tute” d’entrenaments de la setmana anterior, anava a Sant Joan de les Abadesses amb la idea de no forçar tant com a duatlons prévies i fer una cursa una mica progressiva (darrerament feia la darrera transició absolutament buit).

A les 12:45h quedem al Candido en Carles, Natàlia, Anabel, Xavi, Núria i jo. Tant en Carles com l’Anabel estrenen bicicletes, unes màquines guapíssimes: l’Anabel porta una Orbea blanca amb el logo i detalls en color lila (deixant-nos clar que es una bici per noia) mentre en Carles porta la seva supercompra a UK, una Quintana Roo negra mate de pura raça triatlera amb el manillar i manetes canviades (però pedals amb calapeus... puffff!!!)

Passeig en cotxe de més de dues hores i jo pixant-me desde Terrassa... Crec que mai he tingut tantes ganes de pixar com diumenge. Penso un parell de vegades en parar però em vaig dient a mi mateix: - Aguanta, que ja falta poc - i així van passant els quilómetres. Porto Iron Maiden a tope però no m’atreveixo a cantar no sigui que se m’escapi el pixum.

Per fi arribem al poble i, tan bon punt localitzem la zona de la cursa, veig un casal d’avis. Ja no puc més, deixo el cotxe en un gual i corro mig ajupit cap al casal demanant amb desesperació si puc fer servir el servei. Per sort em diu que si (si em diu que no, li pixo a la barra del bar) i faig el que probablement serà la pixada més llarga de la meva vida.

Sóc un home nou, torno a caminar dret i donant les gràcies a la mestressa surto al carrer amb un somriure a la cara.

Aparco, trec la bici, la bossa amb el material i vaig a boxes.

Deixo tot preparadet, fem una mica d’escalfament i cap a la sortida.

La temperatura és bona i sembla que aguantarà sense ploure. Bona sort Xavi, bona sort Carles i bona sort Anabel.... PAM!

Agafem una petita pista de terra i seguidament una carretera que ens durà al cono de gir. En total són prop de 2,5 km de pujada amb algunes zones més planeres que permeten recuperar l’alè però, en general, es pot considerar aquesta primera part dura degut al pendent. Un cop arribem al cono, venen 2,5km de baixada on s’agafa molt bona velocitat. Sense anar collat el gps marcava sobre els 3'10'' - 3’15’’.

Després de la bici caldrà tornar a fer 2,5 km corrents per la mateixa carretera així que tinc clar que s’ha de reservar forces per fer la pujada o es pot passar moooolt malament.

Entrada a boxes, casc al cap, sabatilles out i cap a fora! Pujo a la bici d’un salt i em posso a pedalar de seguida. Penso que realment estic millorant molt la transició respecte als desastres que feia abans. Vaig compaginant les pedalades amb possar els peus a dintre i cordar-me les sabatilles.

De seguida me n’adono que no estic dintre de cap grup bó, som 3 i ja veig que el ritme és massa lent. Em posso devant a tirar però quan porto una estona ja vaig cansat i demano relleus.

La velocitat que portem és bastant lenta i decideixo no matar-me tirant i esperar que arribi algún grup més fort.

Ens agafa un grupet de 4 ó 5 més amb els que farem el que queda de pujada. La velocitat no és massa forta però, honestament, tampoc faig relleus per ajudar i em mantinc amagat al mig del grup. Arribem al cono, girem 180º i prenem el camí de tornada que serà, majoritàriament, de baixada.

Veiem que portem un grup enorme a prop i veig que el Carles està al grup així que han hagut de pujar més forts que nosaltres.

Sembla que el nostre grup s’activa amb la baixada i hi ha més gent que passa a fer relleus, la velocitat s’incrementa i fem una bona baixada. Jo també entro als relleus però em queda un mal sabor de boca de no haver aportat més. Em faig la promesa que la propera cursa no m’amagaré tant i estaré més actiu tot i que arrisqui amb despenjar-me.

J’arribem a boxes, em descordo les sabatilles, trec els peus i baixada de la bici perfecte!! Corrents arribo a la zona de bicis. Tinc un petit despiste amb l’ubicació de la meva bici que no em roba massa segons, fora casc i sabatilles enfundades.... ready to go!!

Surto ràpid i noto que vaig bé de forces, la bici no m’ha desgastat gaire així que podré fer un bon parcial de córrer. Avanço a alguns corredors durant la pujada però la benzina es va acavant... ai, ai, ai!! Les passes són cada cop més curtes i desitjo arribar al cono ho abans possible.

Ah!! Allà el veig - aguanta, machote que ja està!! -

Ja giro, uffff!! Baixadeta bona per càrregar bateries i la velocitat torna a ser bona. Vaig escoltant un bufec per darrere d’algú que es va apropant i em concentro en mantenir la velocitat per evitar que m’agafi. Va!! Ja falten 200 metres, pujo una mica la velocitat tot i que vaig collat. Un parell de girs i ja estarem a meta..... SIIII !! Una altre a la butxaca.

Paro el crono: 1h00’22’’... No està gens malament, les sensacions han estat millor que les d’altres duatlons i noto que no estic totalment buit.

Una mica més tard arriba en Carles qui se les ha vist amb la pujada, un xic després arriba en Xavi qui substituia al Paco que no ha pogut venir al darrer moment i l’Anabel que ja està enganxada a aixó de les curses i ho està fent collonut.

Mirant les classificacions, he fet el 54 amb una cursa progressiva (que era l’objectiu), el parcial de bici un pel lent pel meu gust però un tercer parcial bastant bó.

Ademés, hem puntuat com equip. Tot i que estarà una mica complicat, seguirem lluitant per veure si podem pujar a primera aquest any.

DUATLÓ DE MANRESA

Després d'un bon temps sense actualitzar... mandrós!!, adjunto crónica de com vaig viure la Du de Manresa:

- Però quina gana!! - no paro de repetir-me mentre conduixo cap a Manresa. Són les 14h i falta prop d’una hora per començar la duatló. Sé que no hauria de menjar res però això de fer un esmorzar fortet cap a les 10am i prou és insoportable per un gules com jo així que agafo la barreta “super-power-energy” de la guantera i li faig un mossec.... mmmm!!

La temperatura és boníssima, sobre els 20ºC i un solet que convida a estirar-se sobre la gespa a fer la migdiada més que no pas liar-se a córrer.

Arribo al pabelló i hi veig la coneguda estampeta que sol precedir les curses: cotxes amb bicis carregades i gent amunt-avall amb els tirants del mono penjant a l’alçada de la cintura.

Aparco, trec la meva machine i cap a boxes. Allà no hi ha la típica barra per penjar la bici sino unes estructures de fusta amb una ranura feta per encabir la roda posterior i un espai central per deixar el material. En total hi caben 2 bicis per estructura així que l’espai és compartit... no està malamenet l’inventillo.

Passo als formalismes: poso el casc sobre el manillar, penjo les sabatilles als pedals, ara si les porto tunejades a tope: plenes de grapes unint les tires de velcro, amb un velcro extra per evitar que s’obrin les dues tires... vaja, un enjendro. El tio del costat se les mira atónit, em mira i fot una ganyota que diu: - però on collons va el freak aquest amb aquesta merda!! - Si això se li desmuntarà a la primera pedalada!!.... Potser té raó però ja ho comprobarem.

Veig a l’Hermies, Casas i Alex escalfant i m’hi afegeixo. Un minut més tard també ve en Fabra que està escalfant amb la Sandra qui passa de nosaltres i se’n va a escalfar per una altre banda (aquesta èlit passen dels dolents!!, je, je, je).

Anem comentant lo realment estrany i antinatura que és fer una cursa a questa hora. El cos sembla adormit i costa arrossegar les cames. Fem unes rectes i cap a la sortida on trobem també al Paco (qui, com sempre va fer una cursa brutal) i en Jordi Maiques.

Ens desitjem sort i PAM! Tothom a córrer!!

Un cop més, sortida ràpida a un ritme que no és el meu però amb la idea d’anar entrant el ritme bó de mica en mica fins a possar-me a régim. El primer quilometre és a la carretera amb un lleuger desnivell negatiu i vaig per sota de 3’30. Girem al cono i enfilem la part del recorregut de terra que, ara si, fa pujada i em porta a un ritme lógic, menys ràpid, je, je.
Faig la primera volta passant per la sortida i veig que hi ha força dels nostres animant: Carlos, Elias, Hurtado, Guillen (amb les seves filles)... - Tranquils!! Deixarem el pabelló ben alt!!
Escolto a l’Hurtado cridant: -Molt bé, Isma - i, inmediatament, - Molt bé, Alex - i això vol dir que el company Frias ve pel darrera com una locomotora.
Efectivament, em passa sobre el Km3 on jo vaig fotudet de forces. Apreto dents i em col·loco darrera seu on estaré fins a la primera transició.

Arribem un grupet que crec pot ser bó per la bici mentre prego que les sabatilles no es desintegrin. Em poso el casc volant, em trec hiper ràpidament les sabatilles de córrer i tiro de la bici...... meeeeeeeeeeeerrrrrrdaaaaaaaa!!! -Però qué passa?? No surt de la caixa dels nassos!! Segueixo tibant i res, només aconsegueixo aixecar tota l’estructura de fusta incloent-hi la bici del tio que em mirava raro abans però la bici no surt. Buaaaa!!. Començo a moure la bici d’un cantó cap a l’altre pensant que em carregaré algún radi fins que finalment aconsegueixo treure la roda de la ranura.

Miro endavant i veig que ja no queda ningú del grup amb el que havia arribat corrents... xdfxsghxhxshsx (no traduible)!!! Pujo a la bici cagant llets, em cordo les sabatilles (per sort, el sistema de velcros/grapes funciona perfectament) i tiro de plat per veure quina situació hi ha.

Tinc sort i de seguida arriba un grup amb un parell de bésties tirant. Em poso rastrerament a roda i cap amunt.

Són 11 km de lleugera pujada on es tira bé amb el plat fins al darrer mig quilòmetre que fa una mica més de pendent.

El grup va bastant compacte i vaig cómode mirant enrera per comprobar qui arriba al grup el qual cada cop camina més ràpid. Hi ha un parell de pals per treure gent però pocs cauen del grup fins a les darreres rampes on veig que el grup es comença a trencar i es queden dos sols al devant. M’aixeco mantenint el plat i “palo que te crió”, me’n vaig a buscar els dos escapats. Els enganxo i acabem els darrers metres de pujada els tres junts.

Tot just uns metres pel devant, al cono de gir, veig algú del CNTerrassa que va sol. Ens creuem i me’n adono que és l’Alex qui també ha fet una bona pujada. L’atrapem ràpidament i quedem un grup de 4 per fer relleus. Un dels quatre que anem, crec recordar que del Vic, fa uns relleus perillossos, d’aquells que et fan perdre roda com hagis tirat tu justet i li toqui e ell fer el relleu. En un d’aquests relleus està l’Alex tirant, veig que ho està donant tot i darrera el del Vic es prepara a fer el seu relleu-“hachazo” i, efectivament, el passa ràpidissim mentre comença a obrir forat. La resta ens posem a tirar per enganxar-lo i l’Alex es comença a quedar. Jo porto els bessons a rebentar per+o segueixo tirant per mantenir-me a roda mentre l’alex s’allunya del mini-grup de tres.

Els bessons se’m comencen a pujar i haig d’anar rebaixant la pressió als pedals per evitar-ho així que els darrer quilómetre prefereixo no seguir forçant i em quedo una mica retrassat. Miro enrera i veig que l’Alex no ve. La distància que li porto es prou com per que no m’atrapi corrent (o si).

Deixo la bici rapidament, el casc, em posso les sabatilles i surto cap al circuit de correr. De seguida me n’adono que seran 2,5 km moooooolt durs. Tinc els bessons a punt de pujar-se varies vegades i haig d’anar fent el “Chiquito” quan això passa.

No faig més que pensar en la pujada i el que patiré allà. La baixada la faig de forma digna (Cap avall fins la merda córre) encara per sota de 4’/km i enfilo la pujada concentradíssim en els meus bessons.

Quan he girat al cono he vost que l’Alex no va massa lluny, uns 20” pel darrera mentre que en Fabra hha tirat la tovallola i va més lluny. Giro a la dreta per fer els darrers 500m i l’alex està retallant tot i que ja es poca la distància per meta i no m’agafarà.

Arribo a meta mort però content. Aquestes curses tan curtes son massa dures per un vell com jo!!

Ara a descansar tot el que es pugui demà diumenge i fins a la propera, si tot va bé, St. Joan Abadesses.

DUATLO D'IGUALADA

El passat diumenge 22 de Febrer, per fi, vàrem poder gaudir d’un fantàstic dia de sol i una temperatura que, tot i que a inici del dia era fresqueta, es va anar arreclant a mida que avançava el matí.

L’ambient que es respirava a l’estadi era fantàstic: molts corredors d’aquí cap allà amb les bicis, molts acompanyants, els boxes al mig de la pista d’atletisme... fa goig veure una zona de boxes a l’herba, ben muntadeta i plena de bicis mentre la penya va preparant-se tot el material per no perdre un segon quan arribin a cada transició.... després tot surt malament, es clar, però mola fer tot el paripé, je, je.

El dia abans havia preparat les meves sabatilles de la bici, retallant una mica els extrems de les tires de velcro i eliminant una mica de velcro perque no es vagin enganxant a tot arreu... je, je, je... - ja he guanyat uns segons en el canvi, pensava jo.

Penjo la bici, obro la bossa i enganxo les sabatilles mentre demano unes gomes perque, un cop més, me les he descuidat. Quan em disposo a posar les gomes... Aaaahhh!! Horror!!! El velcro de la tira superior s’ha trencat.... me cago’n la xxddakfjsdfññ!!! I ara qué faig? Deixa que l’enginyer que porto a dintre comenci a enginyar....... intentaré passar el segon velcro pel tirador del primer mentre anulo el primer però deixant operativa la zona ”enganche” d’aquest primer.... buffff!!! No m’entero ni jo del que estic fent.
Al final he omplert la sabatilla de gomes i no tinc ni idea si el meu invent funcionarà... ja em preocuparé després i, si no, ja tinc una excusa ;))))).

Hi ha força colla del CNTerrassa, es veuen molt monos vermells i, d’un i dó la gent que ens ha vingut a veure: Obviament la Sandra, la Núria, el Josep, Jordi, Manel, .... això es claca, si senyor!

Acabem d’escalfar, estirar una mica i anem cap a la sortida... son dues voltes a la pista d’atletisme així que serà una sortida ràpida. Estic content i amb els nervis a tope, com Deu mana!

Tret de sortida i A SACO!!!!! Tots a muerte i em començo a col·locar per no rebre ni donar. Ja portem uns 200 metres, miro el GPS i veig que anem a 3’04 /Km, cony, qué ràpid!, ja portem uns 400 i.... 2’58 /Km !!!! si jo creia que el meu rellotge no marcava el 2!!. Acavo el primer kilómetre a les pistes abans de sortir cap al circuit a una velocitat rondant els 3’/km. Sortim i comença a pujar el tema, el ritme va baixant i és el moment d’agafar la velocitat assumible o moriré. Veig a l’Hermies, el Paco i en Casas a escasos 50 metres devant meu. Intento seguir el seu ritme però està clar que no ho podré fer els 6 kilómetres que dura la primera cursa així que em concentro en el meu ritme. Entrem a l’estadi novament i ni me n’adono si la Sandra m’anima o em fa fotos... vaig massa concentrat.
Segona volta, el ritme encara es bó, vaig mirant el GPS i vaig 3’45 – 3’48... ja és això!

Ara veig a l’Hurtado que em diu que tracti d’agafar al grup que va devant meu perque pot ser bó per la bici. Apreto però hi ha un forat de 40-50m que no puc reduir així que arribo a la transició una mica despenjat.

Casco cordat, bici en mà i cap a fora!

Em pujo a la bici d’un salt, faig 4 pedalades (obviament les gomes han saltat mentre corria i les sabatilles van bojes però aconsegueixo col·locar els peus sobre elles bastant rapidament), poso els peus a dintre i comprobo que el meu invent del velcro funciona! Donc, vinga, a meterle caña!

Veig que el grup que em portava una certa distància segueix portant més o menys el mateix i que no es fan relleus així que apreto per agafar-los. S’estàn apropant, apreta, apreta!... a les pujades més fortes (el circuit és bastant dur), la distància es fa petita més ràpidament i, ja sóc aquí!

Em poso a descansar una mica a l’abrig del grupet de 4 que som durant una estoneta.... Ja he recuperat les forces i començo a pensar que el grupet va un pel lent pel meu gust així que em poso devant i els hi dic d’anar fent relleus... manda huevos!, jo muntant un grup de relleus. Dels 3 que anaven només 1 sembla estar una mica per la feina, els altres dos fan un relleu curt i passen darrera per no moure’s d’allà. Anem agafant a algun corredor suelto i els hi segueixo dient de fer relleus curts però començo a tenir la sensació que no em donen relleus perque simplement no poden fins que, efectivamente, en un dels repechos es queden els 3 enrera... i torno a estar sol!
Aleshores arriba el que va ser, per mi, el moment clau de la cursa: Escolto el típic soroll de rodes apropant-se ràpidament pel darrera, s’apropa un grup fort i, en pocs segons, giro el cap i veig unes rodes aerodinàmiques aproximant-se per la meva esquerra. M’aixeco del sillin, apreto per agafar velocitat i, després del segon ciclista, em col·loco per “xupar” roda.
Error número 1: No mirar quanta gent venia al grup
Error número 2 i més greu: Fer el P A R D I L L O –m’explico : Em poso darrera del segon tio, com dic, i comencen a parlar entre ells mentre van fent relleus. De sobte comencen a increpar –Va hombre! Unos relevos aquí, no?.... tothom callat i fent-se el boig. Jo segeixo allà al mig, feliu com una pardiu i un altre cop: - Venga coño! Ayudad un poco!.
- Pero si no podemos, joder! – els hi dic.
- Venga, que si que podeis... aunque sea un poco – respon un d’ells.
I caig com un idiota. Els hi faig un parell de relleus i el segon amb les cames a tope, em tenen davant una estoneta fins una pujada on, en comptes de relleu, em foten un pal de l’hostia i és, aleshores, quan me n’adono de la quantitat de gent que hi havia realment al grup aprofitant-se de les dues bésties que anaven davant.
L’últim del grupet, en Jordi Fabra, que es va girant per veure com em quedo... que cabrit! Si em sembla veure un petit somriure a la seva boca!!!

I em quedo sol, un cop més!!!

Falten un parell de quilòmetres per arribar al final de la pujada i m’ha agafat un nano de l’Eix Navàs. Amb ell acabaré la resta de la cursa en bici ben compenetrats amb els relleus.

Apa, arribem a l’estadi, trec els peus de les sabatilles, quassi li passo per sobre a la jutgessa d’entrada mentre em col·loco sobre un sol peu i salto de la bici. Entro a la zona de bicis, collons! Que cansat que em noto!

Em descordo el casc i PIIIIIIIIIIIIIII !! Em crida un jutge: - Para!!!
- Qué passa????- Li pregunto
- Parat i cordat el casc.- em diu. (me l’havia descordat abans de deixar la bici)

Vaig remogant mentre em cordo el casc i penso “mira que bé em vindrà per descansar!

- Segueix!
- Gràcies jefe!

Deixo la bici, em col·loco les meves super Saucony de 30€ tunejades, em descordo el casc i yepaaaa! Surto com si tingués darrera al dimoni.

Em dura la polvora fins a la primera corva. Després el calvari es perllonga durant els prop de 3 km que dura la part de córrer i em concentro perque no m’agafi ningú mentre em vaig apretant el costat esquerra pel flato que m’ha agafat.

Ja baixo cap a l’estadi i escolto les passes d’algú que m’agafa. Tot just algú crida: -Molt bé, la primera noia! I estic a punt de dir-li: Eh! Que soc un tio! Però la meva ment lliga tot l’escenari i me n’adono que ve pel darrera la Pilar Hidalgo qui em passa a 200 metres d’entrar a meta. Apreto el pas per possar-me la seu ritme.... bona vista, ejem, ejem!!!.

S’ha acabat!!! Com he patit!!!

Veig a la Sandra que em mira rient. S’ha fet un fart de fer fotos meves i de la gent del club. També veig la resta de gent que ens ha vingut a veure i vaig xerrant aquí i allà.

Finalment he fet el 60é i un temps de 1h10’10’’... Dintre de l’equip he fet el 5é darrera del Paco, Hermies, Casas i Fabra... ja puc estar content, ja!

La propera Manresa on espero no fer el pardillo.... la vida és un continuu aprenentatge.