TRIATLÓ DE LA VILA - 26 de Juliol 2009

Fa un parell de diumenges vaig tenir la possibilitat de participar a la triatló de la Vila, un d’aquells esdeveniments on, tot i confluir varies de les premises que per a mi resulten un absolut conyàs (multitudinària, diumenge molt d’hora, Barcelona,... ), sempre són d’agrair pel divulgar el nostre esport.

El cert és que l’experiència em va agradar força, potser per tota la colla que hi vàrem anar del Terrassa, perque em vaig trobar molt bé o per.... vaja, no sabria dir quina és la raó, però vaig marxar content a casa.

Arribàvem la Sandra i jo sobre les 7am a Barcelona, amb una matinada important que m’havia forçat a fotre’m el bollicao sobre les 6am. Sense cap problema per aparcar, treiem la bici i resta de material i anem cap a la zona de boxes on em començo a trobar a la colla de l’equip. Sóm un total de 21 del Natació i en total hi deuen haver prop de 1500 persones que sortirem en diverses tongades.

Jo vaig a la primera sortida així que em dono una mica de pressa per deixar tot llest i poder escalfar una mica trotant amb alguns companys de fatiga.

Bici amb les espardenyes degudament fixades amb gomes, la tovalloleta verda on hi ha col·locades les meves noves voladores, pitrall i un gel per prendre-me’l quan començi a còrrer.

Descalços ens toca caminar el quassi-quilòmetre que separa la sortida de la cursa dels boxes ja que es fa un tram semi-lineal en el sector de la natació. Ja estic cansat abans de començar!!

Arribem a la sortida i em col·loco en mig del meollo (com sempre) tot just darrera del Xavi Llobet qui va fent estiraments, cosa que imito per notar-me més a prop de l’èlit, jajaja!

Uns segons abans de que es dongui el tret de sortida se’m surt la goma de les ulleres. Mentre l’Hermies i l’Alex van rient improvitzo un nus per fixar-les amb la rapidesa que la tremolor de les mans em permeten... collons de Murphy!!!

Patapam! Tots a l’aigua i començo a rebre les primeres llets mentre sóc conscient que m’estic pujant sobre l’Alex continuament. Finalment em deixa clar que l’estic emprenyant amb un cop de colze al cap i em vaig fen tun forat entre la gent. Algun clatallot més em treu les ulleres de lloc i se m’omple d’aigua l’ull esquerra i així faré tota la cursa.

Vaig fent i em trobo bé veient monos del Terrassa a l’esquerra i la dreta, veig al Jaime i al Sergio i mantenint el ritme arribo a la primera boia que em de deixar a esquerres per salvar l’espigó.

Ara ve un tram recte fins a una segona boia blanca que ens portarà directament a la rampa d’accés a boxes.

Segurament degut a les corrents em vaig esviaxant a l’esquerra mentre veig que en Jaime neda en paral·lel a la meva esquerra seguint el mateix error d’orientació. Vaig veient com la boia es va quedant a la dreta però, tot i que intento corretgir, la massa de gent no em permet girar i hi ha un bon gruix de nedadors que ens estem marxant del camí recte.

Quan tothom se n’adona del problema d’orientació ja és massa tard i toca recuperar bastants metres per arribar a la boia. Hi ha algú que se la salta, entre ells en Jaime (per cert, li haig de fotre una “colleja” i, desde el moment que veig que cal recuperar metres, forço el ritme ja que he perdut bastant temps amb el recurregut extra.

Darreres braçades i surto de l’aigua al temps que el Sergio, uns metres darrera surt en Jaime i toca fer una transició ràpida per intentar retallar distàncies amb els que han sortit més endavant (pel Carles, més que res...jeje).

Comprovant el gps del Raul, sembla que hi ha més de 900m.

Temps natació: 14’55. Parcial 150

Faig la transició rapidament i al mateix temps que el Sergio amb el que ens parlem per anar tirant relleus fins que ens enganxi algun grup fort, pensant que algun crack ciclista ens pugui enllaçar inmediatament.

Formem un grupet on sembla que ningu col·laborarà així que seguim els dos tirant i tenim a vista al grup amb el Carles i l’Hermies. Estic segur que els enganxarem i li faig saber mentre passen els quilòmetres i la distància s’escurça lleument. Alguns dels que van en el grup també han començat a fer relleus i, entre tots, ens anem apropant al grup precedent.

No sembla que cap crack hagi d’enllaçar i començo a sospitar que han sortit abans que nosaltres de l’aigua així que hem de confiar en les nostres forces i avui toca no xupar roda.
Fem una bona feina entre uns quants i faltant 1 km aprox els aconseguim caçar. Em quedo una mica endarrerit per descansar i només em poso endavant quan estem ja entrant a zona de boxes ja que aquí també es guanyen segons que després costen molt de baixar corrent.

Temps ciclisme: 29’30’’. Parcial 27

Baixo de la bici i començo a correr entre els primers del grup però, un cop més Murphy em va fotent l’alè a la gola durant el dia d’avui i m’equivoco de passadís. Per sort no hi ha massa bicicletes penjades (bona senyal) i passo per sota de les barres per situar-me on em toca.

Penjo la bici, em trec el casc i em col·loco ràpidament les sabatilles al temps que agafo el pitrall i el gel mentre avanço a l’Hermies qui surt a uns 5 ó 6 metres darrera meu. La pregunta és si em trobaré bé corrent i quan em passarà l’Hermies ja que, haig de reconeixer que té un punt més que jo a la cursa a peu.

La primera pregunta te resposta ràpida: Si, em trobo bé. Tiro les cames amunt sense problemes, porto una bona zancada i em noto amb forces... beeeee!!!, que fan les ovelles.

Em foto el gel mentre la segona resposta arriba sobre el km 1,5. Ja tinc l’Hermies al meu costat mentre l’increpo que mai em deixarà guanyar. Diu que tiri amb ell i ho aconsegueixo fer durant un parell de quilòmetres. Crec que, pensant que ha d’evitar l’esprint, comença a canviar lleugerament el ritme i jo em vaig quedant fins que em treu uns 20m de distància.

Un cop ja fet el gir, em creuo amb en Sergio que està bastant a prop i, ja a més distància, en Carles que les ha de passar putes els darrer metres perque no el guanyi l’Alex.

Tracto d’incrementar el pas i aconsegueixo aguantar-li a l’Hermies la distància mentre em passa el Leiva com una locomotora i algún altre triatleta que farà que ell apreti encara una mica més el seu pas fins que arribo a la recta final de meta amb molt bones sensacions i molt content d’haver corregut la cursa.

Temps cursa a peu: 19’21’’. Parcial 56

Temps total: 1h03’46’’. Posició 57.

Haig de reconeixer que val molt la pena aquesta cursa, per l’organització i la quantitat de gent que hi ha veient-la així que el proper any, Dios mediante, aquí hi seré de nou.

TRIATLÓ DE PONT DE SUERT - 05 de Juliol del 2009

- Sembla que comença a ploure - comenta la Mònica mentre ens prenem la cervesseta a la terrassa del bar-pub situat al centre de Pont de Suert.

Són vora les 23:30h del dissabte i fa unes horetes que hem arribat a Pont de Suert: la Núria i en Xavi Aloy, la Mònica i en Xavi Bigordà, la Sandra i en Jordi Fabra, en Guillem i jo mateix.... l’equip de batalla del Terrassa per la triatló de demà. Al poble es respira l’ambient que el triatló arrossega aquest cap de setmana amb força més gent que, alhora, ha “enganyat” a la família per passar un parell de dies en aquest idílic paratge de la geografia Catalana.

Un cop ubicades les pertinences a les habitacions del fantàstic allotjament que ens havien aconsellat la Sandra i en Jordi, les bicis ben segures i revisades a la part baixa de l’hostal i ben sopadets amb càrrega d’hidrats de carboni inclosa; aquestes gotes ens fan sospitar que demà pot ser un d’aquells triatlons complicats, amb la dificultat afegida d’un circuit de carretera amb un asfalt fet de retals i unes corbes més perillosses que les d’algunes dives cinematogràfiques que en venen a la ment. M’han comentat que el circuit de còrrer, a part de dur, es realitza per muntanya així que.... val més que no plogui massa o ho passarem bé!

Decidim que és hora d’anar a dormir i concretem les 6:45h per l’esmorzar. S’ha d’estar molt penjat per venir un cap de setmana a llevar-se tan d’hora amb el principal objectiu de patir durant més de dues hores exposant-se a una lesió... beneït triatló!!!

RUUUM, RUMMMM, RUUMM!!! - però que és aquest soroll tan heavy??? - Quina hora és? Les 3?, les 4?.... Està pedregant allà fora i l’habitació s’il·lumina de forma intermitent sota l’efecte enlluernador dels llamps. Veig que en Guillem s’ha aixecat i obre amb cautel·la el finestral del sostre per remugar mentre observa la quantitat d’aigua que està descarregant la forta tormenta. Es torna al llit renegant doncs no sembla que en les poques hores que queden per començar, el temps hagi de canviar gaire.

Segona descàrrega de raigs i aigua, observo el rellotge i son vora les 6am. Ja ens podem anar oblidant de la triatló... o anar disposats a enfrontar-nos amb la sempre imbatible natura.

Torno a dormir-me.

Sona el despertador, són les 6:30am i en Guillem em pregunta qué fem. Decidim llevar-nos i anar a esmorzar per petar la xerrada amb la resta i veure qué es decideix.

Sorprenentment, quan sortim al carrer, sembla que el carrer s’està assecant i hi ha una petita esperança que el cel es pugui arribar a obrir tot i que carda una rasca preocupant per no estar permès l’us del neoprè (ahir van mesurar la temperatura de l’aigua i no el deixaven).

Ens trobem tots i mentre anem picotejant el que tan amablement ens van servint al Padrís, sembla clar que la triatló no es suspendrà i que haurem d’anar al “matadero”. En el fons, tot i que tots ho callem i neguem, sempre hi ha una lluita interna les hores prèvies amb l’esperança que no hauràs de fer la cursa... qué estrany, no?

La decisió està presa i ens apropem a boxes mentre els rumors de que el neoprè serà finalment permès, es van extenent de boca en boca.

Curiosament els boxes estan dividits en dos sectors: una primera ubicació al camp de futbol del poble on s’ha de deixar tot el material necessari per còrrer per, a continuació, dirigir-nos al segon box situat al costat de l’estany d’Escales on es farà la transició natació-ciclisme.

Col·locat ja el neopré i apremiat pel temps escolto la crida dels jutges per tal que tothom sorti de l’aigua.... Meeeeerda!!! Que encara no he pogut escalfar!!! Mig amagat em tiro a l’aigua després que la Núria m’ajudés a tancar la cremallera i faig uns metres per tal de recordar-li al cos com es nedava.

Surto i em col·loco enderrerit doncs no hi ha massa gent i no cal estar al mig com a estorb de ningú.

Avui porto una estratègia molt clara: arribar bé al km 5 del sector de cursa a peu. Això significa que els 1500 metres de natació s’han de pendre amb calma i la bicicleta no pot ser “a cuchillo” per garantir d’arribar amb prou forces al final dels 5 primers km de còrrer els quals, segons m’han explicat, són de dura pujada.


Es dona la sortida i el sector de natació és fa molt agraït, sense cops i nedant a ritme tranquil. Sense notar un excessiu mareig surto de l’aigua deprés dels primers 750m i torno a entrar corrents per fer la segona i última volta.

Mentre vaig acabant la natació, vaig avançant els darrers metres amb estil waterpolo per evitar el desplaçament cap a l’esquerra que, a mida que em fatigo, el meu cos experimenta. És aleshores quan veig que algun company ja ha sortit i, amb el neopré abaixat, deixa veure la part superior del mono del Terrassa. Mentre fixo la mirada em sembla que per la seva constitució pot ser en Guillem. Això vol dir que he anat bé durant la natació

Sense cap mena de dubtes, el recorregut de natació és molt més curt doncs el temps invertit ha estat uns 3,5 minuts menys del previst.

Temps natació: 22’00’’. Parcial 44

Em trec el neoprè que estreno, Orca S2, sense greus problemes. Sembla que tant la vaselina com el retall de mànigues i camals ha donat un bon resultat i el dresso a la bossa numerada que l’organització possa a la nostra disposició.

El cel s’ha obert i el sol comença a acompanyar-nos mentre, sortosament, la carretera s’ha anat assecant totalment.

Despenjo la bici i pujo la rampa de sortida de boxes tan ràpid com puc. Agafo embranzida per calçar els peus però el desnivell es encara massa evident com per fer una sortida digna i no aconsegueixo més que posar els peus sobre les sabatilles fent esses mentre tracto de no perdre la roda d’un triatleta que em pot fer enllaçar amb en Guillem ràpidament. Aprofitant una baixada que hi ha després dels primers 500m desde la sortida, aconsegueixo ficar els peus a les sabatilles i tancar-les mentre passo al relleu i veig com la taqueta que era el Guillem ja ha agafat forma i ens apropem a la seva posició.

El company amb el que he anat porta un ritme dur de seguir i penso que, un cop amb en Guillem, millor deixar-ho anar i seguir a un ritme inferior per tal d’arribar a la T2 amb alguna energia.

Ja hem arribat al petit grupet del Guillem i es sorprén de veure’m tan ràpid. Estem fent la primera de les tres pujades que cal fer en el circuit i durant alguns trams més durs hem d’apretar les dents per mantenir-nos a roda. Al darrer i més dur tram de la pujada tinc la tentació de deixar-los marxar perque no crec que pugui aguantar aquest ritme durant la resta del parcial ciclista però, després de deixar un parell de rodes de distància, m’aixeco i forço una mica més la màquina per enllaçar novament. Arribem a la part final de la pujada on hi ha el con de gir i un avituallament amb gots que s’han de caçar al vol com si es tractés d’una gymcama.

Fins que no girem avall no me n’adono que en Guillem s’havia despenjat durant la part final de la pujada i està ja a una bona distància pel darrera. No sé si tornarà a enganxar-nos, haurà d’esperar al següent grup o seguir tot sol però cal que apreti... la resta de Terrassencs venen pel darrera famèlics per la nostra sang, jejeje!!

La baixada serveix per càrregar bateries i aprofito que se’m dona prou bé la baixada per anar obrint el gel que previament he enganxat al quadre de la bici i buidar la meitat dintre de la boca. Un bon glopet i llestos per la segona batalla!

Tinc curiositat per saber on vindra la resta de companys, sobretot en Fabra qui ve amb bones sensacions i amb ganes de donar-nos una bona lliçó. Més d’un esperem (en secret) que el temps que li treiem en la natació sigui prou ample com per evitar que ens atrapi després, cosa més que probable.

A en Fabra me l’he creuat a la part mitja de la pujada i el saludo desitjant-li que li foti canya. A en Xavi Aloy també el veig pujant pocs metres pel darrera a bon ritme integrat dins d’un grup compacte. Si aguanta aquest grup arribarà bé de forces a la cursa a peu. A en Xavi Bigordà no el veig en tota la bici (després me’l creuaré corrent per comprobar que porta un mono negre)

Gir de 360º i cap amunt un altre cop. Aquesta vegada el ritme del grup és inferior i permet aguantar perfectament a roda, incloent-hi algún relleu anecdòtic. Arribant al fianl de la segona pujada puc veure que la distància amb el grup que en Guillem ha format s’ha reduit considerablement i es possible que arribin a atrapar-nos. Fem el segon descens i veig que en Fabra es manté aproximadament a la mateixa distància.

Durant el tercer i darrer ascens per la carretera, el grup s’ha animat gràcies a algun intent d’escapada d’un component del Picornell que, tot i ser neutralitzat, ha encès l’espurna de la velocitat. Això ens farà guanyar terreny amb els grups perseguidors.

Baixada accidentada quan un dels meus radis es trenca deprés d’impactar amb l’eix de la roda trasera d’un triatleta del grup que s’ha obert en una corba i surto disparat cap a l’esquerra de la carretera on, amb un crit de pànic, un altre triatleta que pujava nota com els nostres manillars es toquen i ambdos veiem passar la nostra vida en diapositives. Per sort, no són gaire les diapos que veig i aconseguieixo fer-me amb el control de la bici retornant al grup i agraint-li al cel la nova vida de la que puc gaudir. Com a consequència de l’ensurt la roda del devant em perd aire però prou lentament com per arribar a la transició.

Arribem a boxes el grupet de 8 ó 9 que hem quedat i, amb celeritat, em col·loco les sabatilles de còrrer amb el dubte si hauré guardat prou com per arribar al km5 amb forces seguint la meva estratègia inicial.

Temps ciclisme: 1h00’53’’. Parcial 16

Just en el passadís de sortida de boxes és el lloc on em creuo amb en Guillem que està arribant de la bici i entra a fer la seva transició.

El primer quilòmetre es planer, al costat del riu i penso que és un lloc molt maco per venir a passar un cap de setmana. Em concentro pensant en els 5 quilòmetres de dura pujada que m’han venut i agraeixo que el primer hagi estat planer, ja només queden 4.

El cert és que la pista, plena de bassalts que cal anar saltant per evitar mullar-se, va alternant les pujades amb els plans que permeten recuperar una mica de l’esforç dels pendents fins al km 4 aproximadament on ens trobem un escarpat camí estret d’uns 700 metres que fan que apretis les nalgues si vols mantenir-te trotant.

Com tinc l’intenció de millorar el perfil de les meves posaderes i estic acostumat a les rampes de pujada a la meva estimada Font del Janot, evito el caminar mentre troto a petites passes fins que la rampa deixa de castigar i es converteix en un darrer tram planer on tornar a recuperar el ritme ja sense preocupar-me si em mullo les sabatilles travessant sense gaire miraments els petits llacs que la pluja ha fet neixer en mig del camí.

Passats uns 200 metres del rètol que marca el km 5 hi ha el meu punt objectiu d’aquesta cursa, la taula on es gira de tornada. He pogut arribar amb un mínim d’enèrgia a aquest moment així que la cursa ja la tinc assegurada i em convenço que podré accelerar una mica més el ritme durant la baixada.

Malauradament això no passa i, a part de les zones on el fort desnivell negatiu ajuda a accelerar el ritme, la resta del recorregut el faig simplement intentant mantenir el ritme “creuer” per garantir l’arribada. Em vaig creuant amb la resta de companys a qui vaig animant: en Guillem és el següent, en Fabra a qui veig amb un bon estil, en Bigordà qui em saluda (moment en que me n’adono que no porta el mono vermell i per això no l’havia conegut) i en Xavi Aloy qui està batallant amb el pitjor tram de tots però encara pujant-lo corrents.

El darrer quilòmetre se’m fa especialment dur: un fals pla que sembla no acabar mai, el mateix tram al costat del riu que abans em semblava preciós ara ja no m’ho sembla tant, jejeje.. però ja veig l’arc tot creuant el pont i, a mida que m’apropo, escolto la Núria, la Mònica i la Sandra animant-me.

És el màgic moment en que les forces apareixen de no se sap on i els darrers metres es regalen amb un bon estil mentre la gent anima als arribats i s’està a punt de finalitzar el patiment.... OHHHHHH!!! Això és el millor.

Temps cursa a peu: 44’05’’. Parcial 28


Temps final: 2h06’58’’ i 25è classificat. Collonut!!

La resta de companys del club ho han fet fantàstic, tenint en compte la duresa de la cursa i, el millor, es que tots hem acabat amb bones sensacions i contents de la cursa que ha fet cadascú.

Una triatló altament recomenable amb una excelent organització... això si, per venir entrenadet ;)


Retall de premsa del Diari de Terrassa (9 de Juliol de 2009):

I un altre del Terrassa.net:

TRIATLÓ MANRESA - 13 de Juny 2009

Si hagués d’escollir una frase per descriure la triatló de dissabte, una podria ser: “Triatló de Manresa: Natació, bici, correr i deshidratació”

Molt dures les condicions metereológiques les que ens vam companyar a la població de Manresa el passat dissabte. De camí cap a la capital del Bagés, en companyia d’en Guillem, el termómetre del cotxe marcava un preocupant 36ºC a la pantalleta i anavem comentant la duresa que ens esperava, sobretot al parcial a peu.

Jo, en una demostració de responsabilitat extrema, havia anat a dormir la nit anterior a les 4:15am amb alguna (més de dos, i tres, i quatre) copes de més però, cóm em podia perdre un sopar amb els ex-companys d’universitat amb els que tantes anécdotes vam viure 12 anys enrera??... ai, que ens fem grans!!! Suposo que això també va contribuir una mica a la deshidratació que hauria d’acompanyar-me durant la cursa però, com sempre dic, tot ensenya i et fa més fort!

Arribem a Manresa i, un cop més, som una bona colla de bojos del Terrassa: Xavi Aloy, Manel, Guillem, Alex, Cristian, Xavi Santiago, Jordi Maiques, Jordi Ureña i Jordi Romero.
No cal dir que la claca és encara més important: Carles, Natàlia, Mónica, Núria, Jordi Elias, Sergi, Jordi Hurtado i l’Albert.

També ha vingut en Manu a treure’s l’espineta de Mataró on va haver d’abandonar a la natació després que l’escalfessin de valent. Porta tota la family de públic... per fer-li més pressió, jejeje.

No puc evitar que se m’escapi un somriure quan, sortint del cotxe, ens pregunta un altre noi si deixaran portar neopré.... però si es pot bullir pasta a l’estany!!!!

Als boxes, molt arrecladets, m’ha tocat una bona posició per no perdre la bici, en un extrem d’un dels pasadissos. Tot i això, col·loco la meva tovallola cantona i me’n vaig a trotar una mica amb els companys per escalfar... escalfar a quassi 40ºC, quina ironia!!

Deixo les meves sabatilles, a les que vaig reduir una mica la longitut dels cordons elàstics, una mica menys apretades però més ràpides de col·locar, amb les llengüetes estratègicament doblegades cap amunt i perfectament alineades per encabir els peus quan arribi amb la bici.

Ens anem a provar l’aigüeta, que està fantàstica... guarra, però atemperada i el que em sorprén es que hi ha tota una franja plena de cordes que subjecten unes plantes aquàtiques al lateral de l’estany.... no ens farem mal aquí??

Com l’entrada a l’aigua és prou perillosa per la superfície relliscant que s’ha creat amb la molsa, es dona la sortida desde l’interior de l’aigua. Sortida caòtica i molts cops durant els primers metres. Em treuen les ulleres de posició d’un cop a la cara i segueixo rebent de valent mentre no paro de nedar amb estil waterpolo per intentar veure alguna clariana mentre no paro de rebre llets. En principi no m’importa que hi hagi cops ja que entenc que són sense intenció, inclús que em passin per sobre també ho accepto però que m’agafin el mono i m’estirin cap enrera.... collons!! Això es de cabrons!!

Així vaig fins a la primera boia, d’un total de 3, on sembla que la cosa es va serenant lleugerament i vaig trobar un lloc on poder nedar al meu ritme. No agafo cap peu en tota la cursa i em limito a seguir el ritme com a referència dels que van al meu costat. La sensació, tot i els primers 200 metres de “guerra”, és bona. Veient els resultats posteriorment, encara s’ha de millorar mooooolt, jajaja!!!

Sento que em criden - Vinga Isma, que tens al Guillem i al Xavi Santiago aquí mateix!!!

Temps natació: 12’02. Parcial 84

Avui no les tenia totes amb la bici perque no hi era en Chirico, el meu home de referència així que suposava que el parcial seria mediocre però, ves per on, sempre hi ha alguna bèstia que li dona per nedar uns segons més lent que jo. En aquest cas, i quan m’estava tot just apretant els velcros de les sabatilles, em passa un noi com una moto. Al mono porta escrit al darrera “Duarte” i penso: -Home, algú que porta el seu nom al mono, ha de ser bó, no?- Doncs, aguanta com puguis!! M’aixeco, baixo pinyons i amb totes les meves forces aguanto doncs queda poquet per arribar a la creuilla on la carretera deixa de tenir el desnivell positiu.

Sense adonar-me’n, ens hem ajuntat uns quants i hi ha un parell que agafen la responsabilitat de tirar, els més forts sense cap mena de dubte. Jo faig algún relleu per omplir l’expedient però vaig massa forçat i necessito anar bevent de forma continua.

Avui era el dia que estrenava els meus acoples curts, fabricats integrament per mi... Després de varies modificacions, avui era la prova de foc.
El primer que em crida l’atenció és que es mouen més que quan els he provat entrenant... sembla mentida la diferència de forces que apliques quan estàs competint, però el resultat és absolutament gratificant. De seguida me n’adono del gran descans per les cames quan recolço els braços i canvio la postura i aprofito els plans i baixades per anar a roda acopladet. Un parell de sustos, això si, fent l’afilador amb la roda del devant. En un d’aquests realment crec que me’n vaig al terra, la bici fa un moviment brusc i se’m surt la cala del peu... Sort que no portava pulsómetre perque hagués vist el 2 com a primer dígit, segur!

Quan portem uns 5Km, absorbim al grup d’en Guillem i fem ujn grup més gran tot i que segueixen tirant els mateixos, hi ha alguna queixa per la seva part però tothom mira cap a un altre cantó i es(ens) fa(fem ) el(els) boig(bojos).

El grup es va desgranant durant els quilòmetres posteriors i es va reduint, quedant-se també en Guillem en un dels “atacs” devanters. Jo em mantinc sempre a les posicions devanteres, més segur per no perdre roda.

Una de les poques vegades que em sento mínimament descansat per fer un cop de ma, sortint del gir de la benzinera, em poso devant i quan miro enrera per veure si algú em passa ......cony!!! on és la gent??? Els porto a uns 20 ó 30 metres de distància però no tinc forces per plantejar seguir sol tot i que queden només uns 5 km per acabar el parcial ciclista. Agafo a un grup de doblats i espero que arribi la resta.

Ja comencen a haver alguns pals i finalment el tal Duarte, un nano bastant jove (ara, que em passa molt a prop me n’adono), se’n va sol per devant de nosaltres.

Em sembla veure en el grup que ens precedeix un mono vermell i vull creure que és en Manel. Això voldria dir que el parcial ciclista ha estat molt bó i ens hem apropat a les posicions devanteres.

Darrer esforç arribant a les rotondes que indiquen que el parc està a prop i procedim a descalçar-nos mentre ja escolto els jutges cridant: -Peu al terra aquí! Peu al terra aquí!!

Mentre entro corrent pel passadís que ens porta directe als boxes veig que, efectivament, era en Manel qui anava devant i està ja col·locant-se les sabatilles. M’anima pensar que puc anar bé i no faig gaire cas als senyals que el meu cos em llença mentre troto amb la bici al meu costat dubtant si estava al primer o segon passadís.

Temps ciclisme: 30’52’’. Parcial: 7 !

Fixo la mirada al terra i trobo la tovallola verd “cantón” que m’indica que ha arribat l’hora de canviar d’esport. Mentre em trec al casc ja veig que algú li ha fotut una patada a les meves sabatilles i, mentre ric per dintre, penso: -Tanta preparació i ara haig d’anar a recollir cada sabatilla a un lloc diferent.

Surto de boxes amb el pitrall i la gorra a la ma, els primers metres corrent de forma digna i tirant-me per sobre l’aigua que em donen. De seguida veig que les cames no responen amb la idea que havia format al meu cap sobre mí mateix corrent de forma fuida i lleugera. En comptes d’això, tinc la sensació d’anar reproduint un trote cochinero arrossegant les cames i conscient que em falta l’aigua.

Veig al Manel lluny i em concentro simplement en que passin els metres mentre sembla que la velocitat va reduint-se de forma dramàtica. Arribo al primer gir, on en Manel em porta 200 ó 300 metres i el seu éstil deixa clar que va molt més ràpid que jo així que, va! a seguir trotant mentre busco al següent del club que em segueix que hauria de ser en Guillem. Ja el veig, li porto una bona distància i es nota que la deshidratació li està passant també la mateixa (o inclús més gran) factura a ell.

Passo la primera volta mentre escolto el meu nom vàries vegades provenint del públic: els companys del club, el Miguel, la Pili, els pares de la Pili, etc.... tots els ànims son benvinguts mentre les passo realment putes dibuixant mentalment el circuit per saber quan em falta per acabar.
Arribo a una rampa que aconseguixo fer-la trotant i el següent quilòmetre es fa agònic pel lleuger desnivell que te el circuit en aquest punt. Ja només falta 1,5km i el cos no respón quan li envio les ordres per incrementar el ritme. Tan sols els darrers 500 metres té la delicadesa de regalar-me un digne estil per entrar agonitznant a meta.

Temps cursa a peu: 18’58. Parcial 89

Temps total: 1h01’52’’ i posició 38.

També es disputava el Campionat de Catalunya èr grups d’edat essent el 5è al meu grup d’edat (35-39).

Es a dir, que tot i les darreres sensacions, el resultat molt bó.

La resta de companys van arribant, uns millor i altres pitjors i una cosa està clara... han estat unes dures condicions... una batalleta més per explicar!!!

___________

Retall de premsa del Diari de Terrassa (16 Juny 2009):

TRIATLÓ DE MATARÓ - 31 de Maig del 2009

Perfecte matinal a Mataró amb una organització ideal i uns circuits molt bons pel seguiment de la cursa per part dels acompanyants.

A Mataró es pressentava l’artilleria del Terrassa i, en definitiva, una bona colla: Casoni, Ponsi, Guillem, Hermies, Pardina, Ureña, Anabel, Sergi, Carles, Ferran i Xavi Santiago. Seria un dia dur per fer una bona posició, tant a la general per la quantitat d’elits així com al club (per la part mitja som molta gent amb nivell similar) i la cursa prometia ser “calentiiiiiita, calentiiiiita!!”

Després de preparar le material a boxes, em dirigeixo als banys per finalitzar el cicle digestiu del meu bollicao i em passo uns 20 minuts tractant de trobar paper..... una altre cosa per agafar com a material de competició, jejeje...

Mentre busco el desitjat material cel·lulós em trobo al Lucas Chirico, alias “Dale loco”, ens saludem i ja l’aviso que a poc que pugui el torno a enganxar. Em diu que cap problema i em desitja bona cursa. Ara ja estic segur que la cursa anirà bé, només cal espavilar una mica a l’aigua per sortir devant del Lucas i el bon parcial ciclista està assegurat.

Digestió complerta i només falten 15 minuts per la sortida. Haig d’anar ràpid si vull arribar a temps a possar-me el neopré i acabar de preparar-me.

Vaig cap a la platja amb la idea de trobar els companys. La tàctica és clara: enganxar-me al rebufo de l’Hermies a l’aigua i intentar aguantar-lo al màxim.... Vaja pardillo que estic fet!!

La gentada és important i tothom busca posicions. Jo, seguint el meu inmillorable pla, em poso darrera del company Hermies, enmig del mogollon.

Donen la sortida i ens capfiquem a l’aigua. Els primers 30 metres vaig literalment nedant sobre l’Hermies (segurament es va estar preguntant qui seria l’imbècil que estava sobre les seves cames, jejeje) però, de seguida, el perdo de vista. Els cops són múltiples i venen de tot arreu. Se’m pujen per sobre, em pujo a sobre d’algú, em fan un cop a la cara, em faig un jo al clatell, ... maaaaare meva!!! I a mi em comença a agradar aquesta lluita aquàtica - Masooooooca!!

El cert és que fins a la primera boia he anat sense ritme i molta part d’aquest tram l’he fet nedant amb estil waterpolo, però suposo que tothom està igual així que em poso les piles un cop giro la boia i tracto d’agafar el màxim de peus possibles tractant de no perdre l’orientació. Arribo a la segona boia i segueixo aixecant el cap per no perdre el “nord”. A pocs metres d’arribar a la platja miro endavant i veig que algú del Terrassa s’està baixant el neopré. Ja puc tocar amb la ma la sorra així que m’aixeco i veig a uns 30 metres devant meu al Carles.... bona senyal!!

Tracto de córrer amb la màxima dignitat que el mareig em permet mentre em mig-despullo enfilant ja el segon passadís coneixent l’ubicació exacta del meu material, aquesta vegada si!

Veig al Carles i al Sergi Mendoza que estan fent la transició. Una de dos: o jo he nedat molt bé o ells molt malament (suposo que la segona L) però aquí hi som!

Temps natació: 12’13’’ (Parcial 78è)

Agafo la bici ràpidament i surto sense preocupar-me si tinc gent devant o darrera mentre començo a avançar a gent i, d’un ràpid cop d’ull enrera, comprovar que porto una comitiva i que no hi ha intencions de fer un cop de ma. Començo a baixar la velocitat pensant que així algú es donarà per al·ludit i, et voila!, arriba la locomotora Lucas a tota pastilla amb un parell més de triatletes. Baixo pinyons, apreto dents, i pedalo a tot el que em donen les meves cames sabent que, un cop més, serà la clau de la cursa.

Un cop agafada la roda, tracto de descansar mentre veig a la pantalla del velocímetre els 43 Km/h... mare meva!! Que no nos pase na!!

Intento sempre mantenir-me al tercer o quart lloc, excepte quan dono algún lleuger cop de ma per que descansin les bèsties, per evitar quedar-me si hi hagués cap tall en alguna sortida de rotonda o en algun gir de 180º. No me n’adono que en Carles també va dintre del grup (això si, al darrera, descansadet, el molt puta ;-).

Ja es veu pel devant un petit grup i, amb el ritme que duem, l’agafarem en poca estona. En aquest grup hi ha l’Hermies al devant, imagino que lluitant per agafar el grup gran de més endavant on van en Manel i en Jaume.

Tan bon punt el passem, li comento que al devant hi ha tirant l’Argentí i que cal aguantar a roda per seguir progressant.

En un parell més de quilómetres ja tenim a tiro al grup on van els nostres i els absorbim amb facilitat. De fet, els mateixos que anaven tirant del nostre grup es posen a primera linea a seguir tirant del, ara sí, nombros paquet de 20 ó 25 ciclistes que sóm ara.

Jo també vaig cooperant en els relleus mentre que la gran majoria, tios més forts que jo, es reserven a roda per evitar desgast.... Mmmmmm!!!! Lleig!!!!!

Ja estem arribant a boxes, la gent es comença a mirar i a situar en posicions devanteres. Jo també en mantinc devant i em vaig descordant les sabatilles aprofitant les darreres corves. Línea de jutge, saltironet de la bici i a muerteeeeeee!!!!! He arribat el primer dels del Terrassa a boxes seguit de molt a prop del Manel qui, amb el canvi de sabatilles, m’ha tret alguns segons.

Temps ciclisme: 30’00’’ (Parcial 11è)

Sóc el segon en sortir de boxes per devant de l’Hermies, Ponsi i Carles. Veig al Manel uns metres devant meu mentre analitzo com em trobo: el cap? bé, les cames? bé, respiració? bé.... Perfecte!!!! El ritme és prou bó i ara toca pensar en apropar-me al Manel de mica en mica. Estem a punt de fer el primer Km on hi ha el cono de gir i accelero el ritme per col·locar-me tot just darrera d’ell (a veure si no em veu), però el Manel és “perro viejo” i amb un ràpid gir del cap en cal·la de seguida i comença a forçar el ritme. L’Hermies es va apropant pel darrera mentre en Jaume i Carles van una mica més lluny.

També hi ha el Guillem i en Ferran enfilant l’espigó així que cal aguantar els 3,5 km que falten.

En Manel es va distanciant mentre prefereixo aguantar aquest ritme i no forçar més per incrementar el pas quan falti 1km.

A falta de 1,5 km m’agafa l’Hermies qui amb un cordial “Isma, para ja, puta!!!” tira devant amb la vista fixa en el seu següent objectiu vermell. Comentem que en Manel està baixant la velocitat i ens apropem mentre aguanto com puc darrera d’ell durant 200 ó 300 metres.




Un cop girem el cono, comprovo que la distància és prou gran com per que no m’agafin en Jaume i Carles que van molt a prop un de l’altre i, veient, que el ritme del company Hermies és superior al meu dono la meva posició com més que bona i no forço més del necessari per acabar.

Línea d’arribada amb molt bon ambient, aixeco els braços mentre penso que he fet una molt bona cursa y escolto la Sandra que em crida “Isma, muy biéeeeeen!!!!!” (Per cert. Vaja reportatge gràfic que s’ha currat).

Temps cursa a peu: 17’57’’ (Parcial 57è)

Temps total cursa: 1h00’10’’ (43è classificat)

Un altre dia per estar content i tornar a casa amb imatges i sensacions de les que anar tirant en els moments de solitud, els maons amb els que construeixo la meva felicitat ..... Buaaaa!!! Que maco!!!!

____________

No us perdeu el video editat amb les imatges grabades per la Sandra:


http://www.youtube.com/watch?v=8NIriEYv98Y



Retall de la notícia apareguda al Diari de Terrassa del 4 de Maig:

Triatló de Gavà - 23 de Maig del 2009

Una altre gran jornada triatlética la que vaig gaudir a Gavà després d’una setmana amb no gaire bones sensacions durant els entrenaments.

El gran avantatge d’aquesta triatló és el fet que tingués lloc el dissabte al matí ja que, d’aquesta forma, no dona la sensació que s’hagi hipotecat tot el cap de setmana per la família.

Del Terrassa anavem una bona colla: en Carles, qui havia estat escalfant una mica l’ambient durant la setmana, la Patricia, Jaime, Pere, Albert Duran, Jordi Romero, Ferran, Xavi Santiago i Albert Acuña; aquests darrers s’estrenaven de forma fantàstica en el triatló.

Degut a que l'endemà tindria lloc la Half-Challenge i que aquesta cursa no puntuava pel circuit Català, molts dels triatletas de primera linea no hi van assistir-hi prenent la prova un caire més popular.

Com a claca van venir en Manu, qui s’estrenarà la propera setmana a Mataró i va poder pendre nota dels rituals a boxes i transicions; i la Pilar, una noia altíssima, guapíssima i moreníssima que acompanyava a en..... no ho endevineu?? Doncs en Carles, qui si no?

Ja amb els neoprens ens dirigim a la platja per tastar l’aigüeta. Està una mica moguda i hi ha corrents cap a l’esquerra així que caldrà anar al lloro amb l’orientació. La temperatura no es molt baixa i, de fet, hi ha força triatletes sense neopré..... bufffff!!! Jo passo!!

Prenem la sortida i els primers metres els hem de fer a salts degut als bancs de sorra que hi ha durant uns 30 ó 40 metres. El primer troç se’m fa una mica dur ja que l’onatge dificulta l’avanç lleugerament.
Estem prou dispersos però, de tant en tant, algú se’m puja per sobre fent que m’empassi una bocanada d’aigua salada, mmmmm... això curteix!!
Haig d’anar corretgint continuament i veig que molta gent està fent més metres dels necessaris degut al corrent.

Vaig agafant el ritme a mida que avança el parcial i tracto de fer les braçades amb el millor estil possible. Ja a la segona boia agafo estel·la per descansar una mica i arribem a la platja sense incidències.

L’arribada a boxes es prou llarga com per anar amb calma treient-se el neopré però jo començo de seguida per la dificultat que tinc en trobar la cinta (és massa curta per un problema amb la cremallera.... però el neopré és una passada, el millor que mai m’he possat, eh Jordi Casas??)

Apa-li, ja tinc el neropré a la cintura i avanço corrents pel passadís. Ja estic quassi bé al final i no veig la bici - Jo diria que no estava tan lluny - torno enrera mirant el terra i buscant la meva tovallola verda de referència però hi ha més d’una isegueixo sense trobar-la. Un parell de voltes més i res, m’he despistat mirant els numeros de les bicis sense veure que els números que veig són els de les bicis situades a l’altre cantó de la barra... Aaaaaaargggggggggggg!!! Meeeeeeeeeeeerda!!!
Per fi arribo a la meva bici (que si estava cap a dintre) renegant pel temps que he perdut. Un altre errada de la que aprendre.

Veig que en Ferran ha arribat al meu costat i ens mirem de reull... aquí no hi ha pietat no entre companys d’equip, jejeje.

Temps natació: 12’08’’ i parcial 40

Surto de boxes, salto sobre la bici i pedalo fort per veure si aconsegueixo trobar un bon grup amb qui progressar.

De seguida arriba la clau de la meva cursa, un tal Lucas Chirico, un Argentí del CN Prat i una béstia sobre la bici al qual li agafo la roda després d’apretar dents i dubtar si el podria seguir. Amb ell ve en Xavier Manel·la i els tres formem un grup al qual intento donar algun relleu però amb prou dificultats els aconsegueixo avançar quan ho vull fer invertint “quassi” totes les meves forces.

Em segueixen demanant relleus i tenim una petita discussió en Xavier i jo mentre intento fer-li entendre que NO PUUUUUC!!!

Ja ens anem apropant a un mono vermell d’algú que, crec, és en Carles. Efectivament en un dels revolts ens creuem i fa una ganyota com dient - Ja està aquí el cabró aquest??- La velocitat és alta i costa aguantar a roda. Passem a en Carles qui s’acopla i durant uns quants quilómetres els 4 ó 5 que som ara seguim progressant liderats pel Lucas.

En un dels moments que em giro veig que tothom s’ha quedat i anem sols l’Argentí i jo.

El tio va com una bala i em demana que li faci algún relleu. Li faig tot i que avisant que el meu ritme no pot ser igual d’alt. Ell em diu que no importa, que estigui tirant una mica per donar-li temps a descansar i deprés segueix ell.

És molt divertit perque cada cop que em poso devant seu em va animant i cridant - Dale loco!! Fabuloso loco!! Un poco más, pibe!! Hasta al cono, allà os paso y podes descansar!!

Així aguanto fins el Km16 quan un dels doblats té la brillant idea d’unir-se al grup i donar un relleu-pal tot just en el petit “repechón” quan jo estava tirant. Això em fa perdre roda i vaig perdent metres.

Per sort, en aquell moment estem doblant a l’Albert Acuña que em veu apurat. Em fa un cop de ma posant-me una roda que em permet descansar uns quants metres, prou per tornar a sortir i caçar al que m’ha fet perdre la roda bona. No em servirà de res perque tampoc no pot seguir un ritme bó i arribo tirant sol fins a boxes.

Temps bici: 33’12’’ i 10è parcial

Bona transició i surto pensant en les horribles sensacions que vaig tenir la setmana passada a Sant Feliu quan vaig començar a córrer.

Noto que no puc portar un alt ritme però la sensació de la setmana passada no hi és i dexo que els metres vagin passant sota els meus peus i que tot es col·loqui al seu lloc.
Estic segur que m’avançarà força gent en aquest parcial i vaig mirant enrera per comprovar la distància que porto als següents. Els perseguidors es van apropant però el seu ritme és semblant al meu i jo vaig reservant una mica per poder-lo pujar quan falti 1 km. Observant la meva ombra veig que l’estil es prou bó i vaig agafant ànims.

El circuit en bucle permet veure als companys del Terrassa que ja han començat a córrer.

Rebo els ànims del Manu i ja només falten 1,5km. Tot just m’ha passat un que venia desde darrera i, a falta de 700 ó 800 metres apreto el pas. Veig que passo a l’Albert Durán i, tot i que intento vocalitzar alguna cosa, no estic segur que em surtís res per la boca.

Avanço novament al que m’ha passat abans i el meu ritme és ara notablement més alt sabent que ja queda poc i encara tinc alguna reserva.

Passo sota l’arc d’arribada indicatiu de final de patiment, recullo la bossa i em sobta la poca gent que ha arribat.

Temps córrer: 20’22’’ i parcial 21.

Finalment he fet 1h05’40’’ i la posició 17!!!

Estic molt content per les sensacions, sobretot sobre la bicicleta aguantant-li la roda a un tio que, després de sortir 2 minuts més tard de l’aigua que els primers, els va aconseguir agafar i va acabar fent la 6ena plaça.

Només dues paraules: DALE LOCO!!

TRIATLÓ SANT FELIU - 16 de maig del 2009

Fantàstica triatló la de Sant Feliu i amb una organització impecable!

El dia, contrari al que havia passat els darrers anys (segons m’han explicat), ens va premiar amb un sol radiant i una temperatura ideal amb el que no hauriem de patir sobre la bici, ni per fred ni per relliscades.

Així que ens vam pressentar 5 valents a Sant Feliu: Samu, Hermies, Toni, Guillem i jo, tots amb ganes de donar-ho tot pels nostres colors... i els xupitos en joc, je, je, je.

La zona de boxes estava disposada en paral·lel a la carretera del passeig en un sol passadís així que seria fàcil trobar la bicicleta, només calia trobar un punt de referència... anem a veure... mmmmm... Ah! Ja ho tinc! Estic al tercer arbre del passeig, perfecte!

Salutacions a tots els companys: - Us desitjo que us vagi molt bé, però que quedeu darrera meu ;)))). Tothom es capfica en el seu propi ritual: gomes a les sabatilles, disposició del pitrall, et... bé, tothom menys el Samu qui s’ha comprat les sabatilles al Decathlon, els hi ha arrancat les llengüetes i com tampoc té on subjectar les gomes, les deixa al terra.... total, amb quatre pedalades recuperarà qualssevol segon que pugui perdre en la transició.

Mini-escalfament, ens posem els neoprens i cap a la platja. L’aigua no està tan freda com al Prat, de fet es podria nedar sense neopré (Potser si em tornés a tirar a l’aigua avui en desdiria). Possiblement, el fet que estigui protegit tot el tram inicial per dos espigons pot contribuir a aquest fet.

El sector de natació es fa en forma de V invertida tenint la sortida lleugerament desviada a l’esquerra de la boia. Un cop l’assolim haurem de girar a la dreta i arribar a un altre extrem de la platja.

Degut a que el circuit de ciclisme està considerat perillós per les curves durant el descens, la sortida es divideixi en 3, una cada ½ hora. Això és fantàstic a l’hora de fer la natació ja que no serem tanta gent i, suposo , no hi haurà tants cops.

Xerrem breument amb un xicot de Madrid que fa avui el seu bateig en triatló. No puc evitar fer-li un parell de “tiritos” pel futbol i ens situem per prendre la sortida.

Xiulet que indica que tot cristo pot començar a córrer i capficada a l’aigua.

Tal i com deia, no hi ha gaire cops durant l’inici i de seguida quedem ben repartits amb espai entre nosaltres. Vaig treient el cap endavant per evitar els problemes d’orientació del Prat i vaig fent correccions sobre la marxa. Tinc la sensació de portar un bon ritme i vaig prou cómode.

Quan portem uns 300 metres, em dona per mirar el tio que va en paral·lel a la meva esquerra... no és que tingui cap inclinació sexual no-declarada, simplement em fixo que porta un Orca 3.8, igual que el del Guillem, em fixo en el número del casquet i.... collons!!!: el 590??? però si és en Guillem!!!. Això és bona senyal.

A mida que ens anem apropant a la boia veig que, malauradament per ell, es va esvaixant a l’esquerra perdent temps mica en mica i li vaig guanyant uns metres mentre vaig corretgint la meva trajectòria a la dreta.

Gir a la boia sense aglomeracions i enfilem cap a la platja. Em concentro en mantenir la tècnica (la meva, es clar) al màxim mentre tracto d’anar donant més potència a la braçada a mida que ens apropem.

Em col·loco darrera una noia i imagino que es recordarà de tota la meva família mentre li vaig donant cops als peus.

Per fi arribada a platja, em poso dret i, sense agobiar-me amb la idea de treu-re’m el neopré començo a córrer cap a boxes. Ja en el llarg passadís de boxes em trec la part superior i arribo a la bici. Petita errada en la coordinació casc-neopré sense gaire importància i agafo la bici encara una mica grogui de la natació.

Temps natació. 12'44 (parcial 54)

M’enfilo a la bici on indica el jutge i col·loco els peus a les sabatilles de forma digna.

No miro massa cap als voltant per veure si hi ha algú o no i em disposo a pedalar amb el plat gran amb totes les meves forces fins que comença la pujada que posa tot al seu lloc.... Baixo el plat i agafo un bon ritme d’ascens al temps que vaig passant força gent.

Fent la pujada se m’acopla un del Prat amb qui faré tot el recorregut. Em dona algún relleu quan es possa la carretera plana però en el moment que fa pujada, màgicament, estic devant un altre cop.

La carretera de descens cap al cono de gir es possa realment complicada, semblant al descens d’estenalles i tiro dels meus dies de fer corves en moto per gaudir fent unes “plegades”.

Veig a l’Hermies que està situat a les posicions capdevanteres, mare del senyor!!! Va com les motos!!!.

Arribo al cono de gir i enfilo la tornada. Agafem un parell de triatletes més que s’acoplen darrera mentre segueixo situat al devant. Tot just s’acaba de creuar el Samu baixant així que, sospito, que ens agafarà en pocs quilómetres.

Els primers quilómetres desde el cono s’enfilen bastant i es fan durs mentre arrossego a la colla que s’ha posat darrera, forço la pedalada desitjant que s’acabi ja la pujada i finalment arribem a la bifurcació que em marca que s’acabat el patiment de l’ascens.

Novament canvi de plat i enfilada avall. Cada cop que arriben corves revirades em distancio dels companys però, per contra, cada cop que es posa recte o pla ens tornem a reagrupar. En un d’aquests plans em retiro demanant algún relleu i, de sobte, apareix el Samu per l’esquerra i ens passa com una moto. Tots comencem a baixar pinyons i a mi, de l’emoció, se’m surt la cadena al temps que em fot una tibada el bessó....
- Aaaargggg!! - crido mentre tracto de posar la cadena a lloc i el bessó.

Sembla que tot es restableix i veig que el Samu ha agafat bastanta distància. Apreto amb totes les meves forces i començo a passar als companys amb els que anava aprofitant que venen unes corves molt tancades. Li escurço una mica de distància al Samu mentre faig la baixada a “tumba abierta” (m’encanta quan ho diuen a la tele “a tumba abierta”) i ja anem arribant a la zona de boxes.

A falta d’un parell de revolts em descordo les sabatilles i em preparo a saltar de la bici i a enfilar novament el llarg passadís de bicicletes mentre començo a contar els arbres.

Temps bicicleta: 35'11'' (parcial 31)

Em calço les de running i mentre em descordo el casc miro de reull al Samu que està a pocs metres meus. Sorto a tota llet dels boxes deixant enrera al Samu qui surt uns segons més tard.

Començo a bon ritme que em dura aproximadament uns 200 metres. A continuació me n’adono que estic buit degut a l’esforç de l’ascens en bici i el ritme baixa estrepitosament. Vaig escoltar la respiració d’algú, que suposo és el Samu, cada cop més a prop. Lleugera mirada enrera i, efectivament, veig el mono vermell que s’apropa. En aquell moment la cursa s’enfila per un camí de terra i no puc, ni tan sols, mantenir un ritme digne en els escasos 150 metres que dura la pista de pujada. Mitja volta i cap avall. De sobte veig que comença a pujar el Xavier Manel·la i penso - Gago’n la p...., s’ha de passar dues vegades per aquí?? Creia que m’estava doblant (suposo que estaria recuperant d’alguna lesió).

A continuació s’ha de córrer direcció l’espigó al qual se li ha de donar dues voltes. L’Hermies va de tornada de la seva primera volta i jo vaig agafant una mica més de ritme tot i que el Samu segueix guanyant metres devant meu. Mitja volta al final de l’espigó i em torno a creuar amb l’Hermies qui em treu 1 quiilòmetre. La segona volta i entrega de la cinta pel canell es fa a l’inici de l’espigó on començo a pensar que falta poc i li dono una mica de vida al ritme de carrera.

Tinc la sensació que m’estic apropant al Samu lleugerament però està llunyíssim per intentar agafar-lo.

Simplement tracto de mantenir el ritme per acabar de forma digna i veig a tota la claca animant mentre en Carlos em diu que el següent ve massa luny per agafar-me.

Arribada a meta, amb les forces justes i la immillorable sensació que tens quan s’acaba el patiment d’una cursa.

Temps cursa a peu: 18'55 (parcial 79)

Temps total: 1h06'50'' i posició 41 de la general.

Ja només queda esperar a que acabin d’arribar els companys i recollir el material però abans, com hem d’esperar a que obrin boxes fins que acabin la resta de sortides, hi ha temps de fer una mica el tonto.

La propera: Gavà (al proper dissabte... a veure si recuperem)



Retall de premsa del Diari de Terrassa (21/05/09):

Triatló del Prat - 3 de Maig 2009

Només puc definir la triatló del Prat d’enguany amb dues paraules: Mem-orable; el happy-end al magnífic cap de setmana després dels sis gols que li va “cascar” el Barça al Madrid el dia abans i el bon temps que ens ha acompanyat tot el finde.

Ha estat una de les curses a las que he anat més motivat i tranquil, segurament degut a les bones sensacions que he tingut durant aquestes darreres dues setmanes on s’ha reduit bastant la càrrega d’entrenaments de qualitat.

Contrariament a altres competicions en les que intentava respectar la dieta de carbohidrats els dies previs i no cometre gaire excesos, en aquesta ocasió vaig decidir no respectar les pautes “recomanables” i em vaig anar a veure el Madrid-Barça a un frankfurt ple de gent fumant, em vaig fotre dos frankfurts i dues birres per anar-me a dormir amb una pau interior pròpia d’un Sant.

Al matí següent haviem quedat al Don Candido en Carles, Natàlia, Jordi, Patricia, Jaime, Sandra i jo. Per no perdre el ritme del dia anterior em vaig comprar un bollicao a la benzinera amb l’absoluta seguretat que, tot i no ser el més adient per anar a competir, el producte de la Bimbo m’aniria de collons... com pot ser tan bo el condemnat??

Arribada al Prat i camí de boxes, cua per ensenyar la parafarnalia i avís que no es poden deixar bosses a l’interior.... Vaaaaaale.

Aquesta vegada si que li he fet el tuning definitiu a les meves sabatilles després de les classes magistrals de transicions que ens va donar el nostre mister, en Jordi Elias: La tira de velcro anterior eliminada, els dos velcros posteriors cosits entre ells per convertir-se en un sol velcro, la llengueta arrancada i una tireta cosida a la part anterior per col·locar la goma. La booooomba!!!!

Em vingut a aquesta competició un total de 9 membres del Terrassa: Sergio, Carles, Patricia, Rafa, Carlos, Ferran, Jordi, Jaime i jo. Anem a trotar una miqueta abans de col·locar-nos el neopré per escalfar el cos i, un cop enfundats en material plàstic, anem a tastar l’aigueta. No em puc imaginar fer el sector de natació sense el neopré ja que la sensació de fred als peus és increible. I pensar que el Rafa ho farà només amb banyador... com li caigui sortint de l’aigua pot trobar-se en un compromís.... jejeje

Ens posem tots a la sortida, cridem “Visca el Barça!” i esprint inicial cap a l’aigua. Estic col·locat en mig del mogollon juntament amb el Carlos i en Ferran. Mes endevant s’ha situat en Carles qui farà el millor parcial dels “Terrassencs” que prenem la primera sortida. A la segona sortida (no federats i noies), la Patricia ens passarà la ma per la cara a tots i s’ho farà en 11’52... No way!

Primers metres nedant entre cops i cossos per tots els cantons, jajajaja... a mi em dona per riure amb aquest caos!! Vaig agafant el ritme i ja veig que haig de respirar cada dues braçades el que es una bona senyal ja que significa que no vaig sobrat. El sector de natació transcurreix sense problemes, amb els embuts típics a les boies i sense que ningú retalli metres.

Durant tota l’estona que dura la natació intento agafar l’estela d’algú però sense èxit, unes vegades no aconsegueixo seguir el ritme i d’altres, la majoria, no aconsegueixo seguir en línea recta més de 20 metres.... haig de millorar la meva orientació a l’aigua, sense cap mena de dubtes.

Ja enfilo la darrera recta (diga-li recta, diga-li energia) i veig el fons com avança ràpidament i penso que estic nedant bé ja que encara em puc concentrar en fer la braçada amb força i agafant aigua amb la ma. Darrers metres, em poso de peu i no sé si aniria més ràpid corrent o si seguís nedant... vaya pato!!.

Temps final a l’aigua: 13’06’’. A priori no em sembla massa bó però veient els parcial de la resta de companys ja estic satisfet i sembla que ha caigut algún metrillo de més.

El típic mareig em té bastants metres fent el ball de “san vito” intentant trobar la tira per baixar la cremallera fins que la mà aconsegueix enganxar-la. Procedeixo segons els passos apresos i em baixo el neopré a la cintura mentre visualitzo mentalment la situació de la bici. Arribo sense problemes a la meva àrea, baixo el neopré fins al terra, em col·loco el casc mentre el trepitjo (amb molta cura... per si ho llegeix en Jordi Casas qui molt gentilment m’ha deixat el neopré - desde aquí mil gràcies :) ) i acabo d’ajudar-me amb les mans.

Corro amb la bici al meu cantó i faig una ullada per comprobar que la bici d’en Carles ja no hi és (lógicament). Arribo a la línea d’àrbitres i em pujo a la bici d’un salt encabint el peus dintre de les meves super-sabatilles a la primera i guanyant bastants segons en el procés. Tanco les tires, poso el plat gran (fallo que no el tenia ja col·locat) i a pedalar com un posés.

Durant els primers metres vaig agafant i passant a gent fins que agafo al Robert Mayoral amb qui faig un primer quilómetre fent-li algun relleu inicial (després ja no puc fer res més que intentar anar a roda). Arribem a un grup i, fent una ullada veig un mono vermell del Terrassa. A priori no sé qui és i em sembla que pugui ser en Ferran però de seguida me n’adono que la bici que duu és inconfonible: Quintana Roo de triatló?, negra?.... i aquests bessons? je, je, je: és en Carles, l’objectiu número 1!!! JA, JA, JA, ... No cal oblidar que hi ha xupitos en joc a qui el pugui guanyar (poca broma, eh?)

Tal com arribem al grup, a un ritme superior, ens anem al devant en Mayoral i jo. Ja imagino el que estarà pensant en Carles quan m’ha vist arribar, ji, ji, ji.

Faig alguns relleus els primers quilómetres ja que a la darrera duatló em vaig amagar tota la cursa i em va saber greu. No obstant veig que només en Mayoral i un parell més estem donant la cara, li foto una petita bronca a un dels que estan devant i es nega a tirar. Aleshores decideixo que s’acavat fer el primo ja que m’interessa arribar bé al córrer, em despenjo quatre o cinc posicions després que en el meu darrer relleu m’intentessin fotre un pal i deixar-me (entre ells el Carles... que puta!!!).

Al grup perseguidor amb qui ens anem creuant a les rotondes hi ha tirant el Sergio qui va bé, inclús dona la sensació que ens retallen metres en algunes ocasions. En altres grups ja més desmembrats estàn en Ferran, en Carlos i en Jordi. Malauradament en Jaime no porta el mono del club i és impossible reconeixe’l.

Així passem tot el sector, en un grup que s’ha fet gran i a tibades degudes a l’embranzida d’un parell o tres de valents que ens regalen un parcial molt bó (jo faig el 17 millor registre de la triatló a la bici que, essent un terreny planer, és un resultat acollonant per a mi). Temps de parcial: 32’

Transició ràpida sense incidències però més lenta que en Carles ja que ell ha fet la bici amb sabatilles de running i calapeus. De totes formes, si no hi ha cap problema muscular l’hauria de poder avançar.

Començo a córrer i veig al Carles a escasos 30 metres. Noto que les sensacions són bones i agafo un bon ritme (tot i que no porto el garmin suposo que aniré a 3’40’’-3’45’’). Avanço al Carles i em concentro en mantenir una bona técnica. Em sorprenc a mi mateix ja que en noto fort durant tota la cursa a peu i puc incrementar el pas al darrer quilómetre i mig.

Com és un circuit circular a dues voltes és fàcil veure als companys per prendre referéncies. Es pot veure com el Sergio va rebaixant la distància respecte a en Carles però el temps que li ha tret en Carles no li recuperarà ja en 5 quilómetres. En Ferran té la seva guerra particular en aquest sector i al Carlos se’l veu fantàsticament amb molt bon estil (de fet farà el tercer millor temps de la secció per sota de 4’/km darrera del Jordi Romero qui és un crack en running i jo que he tingut el dia de gràcia). No aconsegueixo reconèixer a en Jaime però veig al Jordi (qui té el millor estil de tots) i va treient els dorsals a la gent que es troba).

Temps parcial còrrer: 17’16’’

Arribada a meta, bé de forces i content d’haver fet la cursa de la meva vida. Posició final: el 27 amb un temps de 1h02’22’’ i el 17è millor parcial en bici i una natació encara amb marge de millora. Super content!!